100 Milles de l'Himalaya (I)

Aquesta crònica no comença amb el viatge a la Índia i la cursa 100 Milles de l’Himalaya, sino molt abans... Deixeu-me explicar una mica la història des del principi... Ja sabeu que som poques les noies que seguim i fem totes les caminades de la Copa Catalana de Caminades de Resistència de la FEEC, i per tant, és ben lògic que ens coneguem totes... Doncs bé, un dia vàrem decidir que faríem un sopar només de noies... però va resultar que a moltes no els va anar bé, eren els volts de Nadal i moltes teníen compromisos. I vam acabar només sent 4... i lo típic... què fem? el fem igualment? ens esperem a més endavant?... què coi! doncs el fem, i més endavant ja en farem un altre...

Total, que ja ens veieu a les quatre flors sopant a Barcelona el dia 3 de desembre del 2009: Txell Llinàs, Txell Martí, Lourdes Martínez i una servidora.

I durant el sopar, parlant de... oi que no ho endevinaríeu??? jajaja sí sí, parlant de curses, ultra-trails, caminades, raids i més, la Txell Martí salta i diu “sabeu quina cursa fan que podría estar molt bé??? Les 100 milles de l’Himalaya, a la Índia”... ens vàrem mirar totes... i jo no sé si ho va fer el vi que ens bevíem o que estàvem de bon humor o què, que totes vam acceptar, vam dir que hi aniríem, que ens hauríem de preparar... va ser automàtic, sense pensar, que és com surten millor les coses... no va caldre convèncer ningú.

 I bé, a partir d’aquella nit vam començar a tenir més relació, vam planejar alguns entrenaments conjunts, vam anar a curses plegades... com a exemple, vam anar a fer l’ultra-trail Sobrarbe, la Porta del Cel, la cursa d’Ordino-La Massana... i altres... cadascuna d’elles amb moltes anècdotes per explicar... però bé, ara tampoc és qüestió de parlar de totes...

 Finalment es va anar acostant el dia... pagaments de la cursa, preparació dels visats, de què agafaríem pel viatge, de quina ruta faríem durant les vacances... perquè és clar... ja que vas a un país tan llunyà, almenys alguna cosa haurem de veure.... total, no ens cansarem gaire durant la cursa... jajaja Aprofito per donar les gràcies a la botiga “Tavessa” i en especial al Chesco, per la seva contribució a fer que el nostre fos un equip en tota regla. Ens van regalar dues samarretes a cadascuna, de color rosa (Kitty total) personalitzades amb el nom a l’esquena i dues malles curtes, tot per utilitzar-ho durant la cursa i anar igualetes... i també uns pantalons llargs i polar perquè també anéssim igual i abrigades entre etapa i etapa... no té preu, ens va fer moltíssima il·lusió.

 A més, la setmana abans, la Lourdes va tenir el detallàs de preparar un cap de setmana sorpresa que incloïa passar la nit al Refugi pic d’àliga, on vam dormir a 2200m d’alçada, per finalitzar la nostra aclimatació i acabar de recol·lectar un munt de glòbuls vermells!!! Gràcies Lou!

 El David també ens va ajudar facilitant-nos el contacte amb Catalunya ràdio perquè ens féssin una entrevista sobre la cursa, que es va emetre la setmana abans de marxar, i la qual va penjar el nostre estimat Sensei en aquest mateix bloc, de seguida que en va tenir constància. També ens va fer un post parlant de les 100 milles, encoratjant-nos i animant-nos en tot moment. Gràcies David Hernando, Salva Pou i Xavi Canaleta!!! Ens hem sentit molt recolzades!

 Doncs bé, feta aquesta introducció i aclariments, intentaré resumir la crònica del nostre viatge, fins el dia de finalització de la cursa.

 Dia 21 d’octubre de 2010, ens reunim totes a Barcelona, per sopar i passar la nit juntes. Hem de ser a l’aeroport a les 4 de la matinada. Estem super nervioses, emocionades, contentes... tant, que decidim no dormir i anar directament a agafar l’avió. Total, ja tindrem temps de dormir.

 Quan arribem a l’aeroport, ens trobem amb la Mònica Aguilera, el seu pare Paco Aguilera, el Fernando (asturià) i l’Àngel Moreno. Després de les presentacions, agafem el vol que ens porta a Brusel·les, 2 horetes de res, on trobem l’últim integrant de l’equip espanyol, el Marcos (de Granada). Ja hi som tots! 8 horetes més de vol fins a Delhi... Que llarg que es fa, que avorrit, menys mal que tenim son i ens passa el temps més despressa, dormint.

 A les 20:30 (hora local) arribem a Delhi, fa calor. Un autobús ens porta fins a l’hotel... primeres impressions de la ciutat. De fet, només veiem el tros de carrer entre l’autobús i l’hotel, però el panorama ens impacta. L’aire és irrespirable, super contaminat, ple de fum; el carrer està brut, ple d’escombraries per tot arreu; algunes persones s’acosten per intentar-nos ajudar amb l’equipatge, i aconseguir algunes propines... però nosaltres no els deixem!!! Anem preparades “contra” aquesta mena de gent, i portem nosaltres mateixes el nostre equipatge.

 La resta de companys van directament a dormir, però les Kitty tenen ganes de guerra, jeje, i anem a la terrassa de l’hotel a fer un mos, i a intercanviar les primeres impressions… i cap a fer nones.

 Ens llevem el dia 22 ben d’hora, i coneixem la resta de participants que han fet la inscripció a través de No Limit, que són argentins: els dos Luíses i en Sebastián. Grans companys, sempre alegres i contents, ens van fer passar molt bones estones. I apa, a esmorzar en un pim-pam… i tornem-hi!  Cap a l’aeroport hi falta gent, per agafar un vol intern fins a Bagdogra, nord del país, molt proper a la frontera amb Nepal, on tindrà lloc la cursa.

 Arribem a Bagdogra, amb una calorassa... i agafem uns busos que ens porten a Mirik, lloc de concentració de tots els participants. I quins busos!!! Mare meva!! Com a les pelis!!! jejeje Descolorits, destartalats, amb finestres correderes, sense aire condicionat ni res que s’hi assembli... les maletes al sostre, tapades amb plàstics i lligades amb cordes... quina gràcia!!! Viatgem 2 hores per carreteres estretes, plenes de forats, i plenes de tot el que us pogueu imaginar: vaques, camions plens de gent per dins, pels costats, per sobre... autobusos, motos amb 4 ocupants,... Són uns kamikaces, més d’una vegada ens va semblar que el vehicle s’encongia, es feia més estret per poder passar entre un cotxe i una moto, o entre una vaca i un vianant... ufff!!!

 A Mirik ens rep el director de la cursa, Mr. Pandei, i anem directament a dinar-berenar, són les 16:00h. I acte seguit, breefing informatiu, un rotllo de tres quarts d’hora... jo m’adormo, se’m tanquen els ulls... i a sobre en anglès... Elvira, posa atenció, o no t’enteraràs de res! Allà ens assabentem que tots els participants, excepte els que ens hem inscrit a través de No Limit, tenen un PDA amb tooooootes les instruccions de la cursa. Fins i tot, i a mode anecdòtic, hi consta el menú de cadascun dels dies!!!! O també l’advertència que haurem de deixar una propina de 45-50 eurillos... Molt malament, punts negatius per a No Limit!!!

 Anem a preparar motxilles... una petita o bidonet durant la cursa, i una altra amb les coses per als propers 5 dies, que l’organització ens anirà portant a tots els allotjaments... també tenim l’opció de preparar una tercera bossa amb coses que podem necessitar durant la cursa, i donar-ho a l’organització perquè ens la porti a l’avituallament que nosaltres diguem... olé!!! molt bona organització!

 Dia 24, ens llevem d’hora, i per primer dia desde que vam sortir de casa, no hem de viatjar!!! Aquest és un dia de descans i aclimatació. La majoria de participants han decidit fer una excursió a Darjeeling, on hi ha el museu himalai, i també les famoses plantacions de te... Nosaltres decidim quedar-nos a Mirik i visitar-lo, tot estalviant-nos les 2 hores d’anada i les 2 de tornada en autocar... necessitem estar ben fresquetes per començar la cursa a tope!!! Aprofitem també per donar notícies als nostres amics i familiars a través d’internet... uau! i quantes respostes! tothom està molt pendent del que diem!!! gràcies de nou per tot el recolzament i els ànims!!!

 I a la nit, ens reunim de nou amb la resta de participants, per sopar... fem una taula amb tots els participants espanyols i argentins... bon rotllo! Ens expliquen l’excursió i nosaltres la visita, riem una estona, alliberem tensions, que l’endemà serà un dia dur... Gairebé es pot dir que tots els participants ja ens coneixem... només som 63, curiós,som poquets per ser una prova d’aquestes dimensions...

 I a dormir d’hora, tot i que costa una mica, perquè l’endemà ens hem de llevar a les 4:00 per començar la primera etapa. YUHUUUUUUUU!!!! vinga noies, que això ja ho tenim aquí. Portem 10 mesos esperant això!