100 milles de l'Himalaya (II)

1a Etapa

A les 4:00 sona el despertador... Oh! Noooooo!!! Quina mandra!!! Ens costa llevar-nos... Però en 10 minuts, tot a punt, l’equipament posat... La Lourdes i jo truquem a la porta de les Txells... i menys mal!!! S’havien quedat adormides!!! Vinga vinga, ràpid, pim pam, recollim un esmorzar-picnic per menjar pel camí, i ens enfilem a l’autocar, on ens espera la resta del Spanish Team, que ens guarden lloc, jeje qué macos! A mig camí de Manybanjang, 1:30h de viatge per carreteres estupendes en un autobús d’aquells ultramoderns que ja vaig descriure, es para el vehicle i.... vinga! tots els homes que hagin d’anar al lavabo ho poden fer ara, allà, al mig de la carretera.... Sobretot que no baixi cap dona!!! Les dones tindran el seu lavabo prop de la sortida... ??? Deferència cap a les dones? Masclisme? Diferències culturals? No sé quina descripció donar-hi...

Arribats al poble, ens fem un munt de fotos abans de la sortida, ens reparteixen uns mocadors blancs perquè ens portin sort... i... finalment sortim!!! Des de primera línia, com els bons!!! jajaja De seguida comencem a pujar i pujar, en asfalt una bona estona. Al principi, la pujada és molt pronunciada i jo em vaig dient a mí mateixa “Elvira, frena, que tens 39 km per davant i 4 etapes... si el primer dia vas a fondo, això no hi haurà qui ho aguanti...”. Aquesta primera etapa és de 39 km, sortint dels 2011 m i arribant als 3600 m de Sandakphu. Vaja, que de baixada poqueta, toooot pujada.

 Al cap d’una estona deixem l’asfalt i seguim enfilant amunt, encara que amb una pendent menys pronunciada, per un camí empedrat... Hi ha avituallaments molt sovint: cada 5 km, o en alguns trams inclús menys, trobem aigua, i de tant en tant avituallament sòlid, amb patates bullides, galetes i plàtans. De tant en tant passem per nuclis de població molt petits, de 4 cases, habitats per gent amb cara més aviat nepalí que no pas índia, que ens mira encuriosida però amb actitud amable... jo els saludo i els dic “namasté” amb una rialleta, estic disfrutant, que d’això es tracta. La majoria me la tornen i em contesten, fins i tot els militars, que estan escampats per tot arreu. I és que estem corrent just per la frontera entre Índia i Nepal, i deuen haver de controlar que no hi hagi cap moviment sospitós, molts d’ells van armats, però no fan gens de por. Alguns fins i tot riuen quan ens veuen i ens fan un munt de fotos.     

 Després de molta estona de pujar, sembla que hi ha un tram que és més de baixada, i puc començar a córrer una mica, em sento bé, vaig xino-xano, com sempre, disfrutant moltíssim. Es pot córrer, tal com dic jo, sense estressar-se. Vull dir que no hi ha trams tècnics, quan el camí no està empedrat o asfaltat, que és poca estona, ens trobem amb pistes amples i poc tècniques... tan poc que fins i tot es podria dir que és avorrit. Gairebé tot el trajecte el faig sola, cadascuna va al seu ritme, anem separades des del començament, però vaig fent la goma amb el Luís (argentí) i la Celine, i amb l’Albert (UK) i altra gent que porta un ritme semblant. De tant en tant ens passen els Jeep que van als avituallaments o que porten les nostres motxilles a l’arribada... quin fum que desprenen, super tòxic i contaminant, i de passada et deixen una estona amb els pulmons del revés...

 Cap al final de l’etapa, el camí torna a pujar amb una pendent fortíssima! En alguns trams he de parar a agafar aire, que ja passem dels 3000 m i això es nota. Per exemple, cada vegada que vull beure aigua, m’he de parar, perquè si no m’ofego. En algun tram, camino de puntetes de tanta pendent que hi ha. Els últims 4 km es fan duríssims! I em vaig repetint “va nena, que això no és res, està xupat, hi ha molta gent que confia en tu”. I quan ja gairebé estic desesperada, a punt de seure en una pedreta (és un dir, això mai ho faria), al sortir d’una corba, veig el Fernando  i l’Àngel que em criden “Vamos Elvira, sólo te quedan 300m y habrás llegado, ánimo campeona, que lo has hecho muy bien”. Uaaauuuu, quina il·lusió, pell de gallina! Gràcies guapos, això sí que és una bona rebuda. Ens fem petons i segueixo caminant fins a la meta... I quina meta! Sabeu què fan els organitzadors? Posen cinta d’arribada a tots els participants, del darrer a l’últim... Quina sensació! sobretot per a aquelles persones que, com jo, no han guanyat mai cap cursa, ni entra dins de les seves expectatives... Una passada, no té preu. Em fa tanta il·lusió veure la cinta d’arribada allà posada, que li faig una foto abans de travessar-la,  jeje. I un cop allà, em reben la Txell LL i la Lourdes, ens abracem, quina alegria!!!

 Final de la 1a etapa. M’ensenyen la cabana, tota de dones, m’instal·lo i cap a la dutxa. Ejem... dutxa del tot no ho era: un zulo amb una galleda amb aigua calenta (que l’escalfava un home en un foc a terra amb una olla) i una gerra per tirar-la pel damunt. Però no importa, la qüestió és rentar-se. Això sí, a abrigar-se de seguida, amb roba tèrmica i totes les capes que calguin per sobre, que estem a 3600 m i fa un fred considerable.

 Surto de dutxar-me i me’n vaig a esperar la Txell M, que arriba al cap de poca estona amb aquella cara seva de felicitat que sempre l’acompanya. Sí senyor, alegria per un tub! Ara sí que ja hi som totes!!! Enhorabona guapes! Vinga va, que això no ha fet més que començar!

 Bon paper dels espanyols el primer dia: Mónica Águilera, 1a dona. Txell Llinàs, 3a dona. Lourdes Martínez, 5a dona. Fernando, 1r home. Ángel Moreno, 3r home. La resta, els argentins, el Marcos, la Txell i jo, més modestets, però molt contents. Nois, estic super orgullosa de tots vosaltres.

 A les 16:30, el sopar i acte seguit a dormir, que per la segona etapa ens llevarem a les 4:30. Quins horaris! jejeje