100 milles de l'Himalaya (VI) última

5a Etapa

 A les 4:40 sona el despertador… Ohhh! Noooo! Lourdeeees, no em puc llevaaaar! He dormit fatal la nit pasada, m’he despertat, he somiat, tinc mal de panxa… Però va, vinga, a per totes avui, que és l’última etapa. En part tenim ganes d’acabar, i en part ens fa molta pena que tot allò que hem estat gairebé un any esperant, etigui a punt d’arribar al final.  Posem la motxilla a punt, que avui tornem a canviar d’allotjament, anem a Mirik, lloc on va començar la nostra aventura una setmana enrera. Esmorzem i pugem a l’autocar que ens durà a la sortida. Jo gairebé no menjo perquè estic mig marejada i només faltaria acabar-me de marejar del tot.

 A les 8:00 donen la sortida des de Palmajua, just on vam acabar ahir. Avui farem 27 km tots en asfalt, que es faran curtíssims. Tenim per davant 10 km tots de pujada, que faig a bon ritme, adelantant algun grupet. En 1,5 hores estic  a dalt. I tot seguit, 17 km, gairebé tots de baixada, amb algun repetxó de tant en tant. En aquesta etapa passo molta gana, he esmorzat poquíssim i el meu estómac no està gaire fi, pel que decideixo no omplir-lo. Al final, trigo 3:22 en acabar... i quina arribada, m’estan esperant la Txell LL i la Lourdes 20 m abans d’entrar a meta, i quan em veuen, es posen una a cada costat, m’agafen la mà, i m’acompanyen fins l’arribada... Uaaaaau, quina il·lusió. Final d’etapa i final de cursa. Esperem a la Txell M, i quan arriba... Yeaaaaahhhhh!!!! Guapes, hem acabat, totes som finishers, hem aconseguit superar el repte de l’any!!! I repeteixo... estic molt orgullosa de vosaltres!!! Amb gent així, aniria on fos! Ens fem una abraçada les quatre, d’aquelles que no s’acaben mai, d’aquelles que ningú diu res però tothom les disfruta, que tenen un munt d’emocions, de records d’hores compartides... super emocionant, ho recordo com si fos avui.

 La Lourdes s’ha trobat bé i ha anat a molt bon ritme avui, recuperant alguna posició i acabant la cursa amb bon gust de boca, després de dues etapes en les que ho va passar molt malament. La Txell Llinàs ha corregut com una professional, tota l’estona al costat de Mònica Aguilera i Ángel Moreno... noia! Això sí que és tot un privilegi... Felicitats! Al final, el podi ha sigut pels espanyols. En homes, Fernando 1r i Angel 3r. I en dones, Mònica 1a i Txell LL 2a. Quins cracks! Felicitats, quina emoció. I la resta, també contentíssims, hem disfrutat molt.

 Dinem allà mateix mentre la resta de participants van arribant, i després agafem de nou un bus que ens portarà a Mirik, lloc on vàrem començar la nostra aventura. Després de dutxar-nos i canviar-nos, es fa la cerimònia d’entrega de premis. Val a dir que es fa una mica llarga i pesada, pel meu gust. Tot i que està molt bé que facin sortir, un per un, tots els corredors, a recollir el trofeu, i també als primers classificats, es fan interminables els parlaments del director de cursa, la seva neboda, el regidor de turisme, els guanyadors, els fotògrafs... i tohom qui vulgui. No s’acaba mai. Val a dir, però, que n’h ha algun d’emocionant, com per exemple el del suec Fredrik Schmidt, ex-esquiador professional, que fa una intervenció molt emotiva.

 Acabem amb un sopar de germanor i cap a dormir, que al dia següent ens toca agafar un avió cap a Delhi, per passar un últim dia tots junts. A Delhi fem un sopar tot el grup d’espanyols i argentins i al dia següent anem cap a Agra a visitar el Taj Mahal, impressionant, molt maco. I després de passar el dia de turisme, marxen tots i ens quedem les 4 soles, a començar l’altra aventura... les nostres vacances per la Índia, sense reserves enlloc, amb la motxilla a l’esquena, utilitzant transport públic... però això, tal com dirien a casa meva... ja són “figues d’un altre paner”, i no ho explicaré aquí.

Acabo dient, que la cursa i l’aventura de les vacances han sigut una experiència única. La preparació, la il·lusió del viatge, el compartir un munt d’aventures amb els companys... han fet que aquest any, que ha sigut especialment dur per a mí, no ho hagi sigut tant. Val la pena compartir tants i bons moments amb els companys, amb tots en general, però des d’aquí vull donar les gràcies molt especialment a la Txell Llinàs, Txell Martí i Lourdes Martínez, sense elles no ho hagués fet. Hem passat molt bons moments i me les estimo moltíssim. Gràcies de tot cor, noies! Proper repte??? jajaja