CCC 2010: la contracrònica

Els fets:

Són dos quarts i mig de tres de la matinada. Després de més de 16 hores de fang, pluja i fred arribo al control de Vallorcine amb ganes de preparar-me per l’sprint final. Estic al km 81 i crec que en 3 horetes em puc plantar a l’arribada...

La primera impressió que em vaig endur del control on acabava d’arribar va ser l’ambient enrarit que es respirava. Vaig pensar que tots ja estàvem cansats i hi havia poques ganes de xerinola, o sigui que no m’hi vaig capficar i vaig decidir avituallar-me a tope pel tram final. Deu minuts i llest, a punt per sortir. Però... hi ha alguna cosa que no em quadra. Entra gent i no surt ningú, i cada cop som més els reunits sota la carpa del control. De sobte, un reguitzell de paraules en francès deixen a l’aire un missatge confús.

No he entès ni fava, penso. Pregunto a algú si parla anglès o castellà. Però no. Són molt seus aquests francesos i no hi ha ningú que m’expliqui què passa.  Es repeteix el missatge en veu alta. M’ha semblat entendre una paraula: “annuleé?”. Em quedo més glaçat del que estava. No pot ser! Però si ja hi som! Em faig el despistat i intento sortir però no em deixen. Amb signes i amb paraules senzilles entenc que em diuen que he d’esperar un autocar. Uf... què injust, penso ... després de tot el patiment, de tota la pluja i no ens deixaran arribar a Chamonix...

Truco als altres companys per avisar-los, més que res perquè no facin més km inútils. Contacto amb el Raül que ja havia sortit de Trient i al cap d’una estona torna enrera. Cursa neutralitzada. S’ha acabat l’aventura.

Les sensacions:

Suposo que la cara de “peix bullit” que em va quedar en aquell moment s’assembla a la cara que em fan els alumnes quan hi ha alguna cosa que no entenen.

És dur. Tot el viatge, el lloguer de l’apartament, els dies invertits... tot acaba sense ser perfecte per culpa de 3 horetes. Entenc que la seguretat en una cursa estigui per sobre de tot. El que no puc entendre és que no es pugui ser coherent. Si les previsions ja se sabien un dia abans, si ja diluviava a la sortida, per què ens van deixar arribar fins aquí? I, si finalment ho fan, com és que una cursa amb un pressupost d’un milió d’euros no pot tenir preparat un camí alternatiu per evitar el darrer punt conflictiu (Tète aux Vents)? No m’estendré més en els detalls i en les crítiques. Suposo que molts de vosaltres ja haureu llegit o us hauran arribat d’altres comentaris.

De Chamonix m’enduc coses positives. Els bons dies que vaig passar amb la família i els amics, la desconnexió, l’ambient de muntanya, l’emoció de la sortida... Però també marxo amb els dubtes de si ho tornaré a repetir l’any vinent... i el més difícil és que aquesta decisió ja l’haurem de prendre al desembre...

Doncs res, gràcies a tots els que heu compartit aquesta aventura amb mi, sigui presencialment o en la distància. Segur que ens veurem aviat gaudint plegats de la natura!