Connemara 2011: la crònica

La Txell ens ha fet arribar la crònica del mundials d'ultratrail. La seva experiència des de la cursa amb l'equip i tot. Espero que us agradi.

Tot va començar a l’aeroport de Barcelona on, primer amb la Xari i desprès amb la Marta, Olga, Joan i Salvador vam agafar l’avió que ens portaria a Dublín. En aquesta ocasió ens acompanyaven mons pares (com a Spanih officials). Tots cap a Irlanda.

El viatge va ser llarg ja que un cop a Dublín vam haver d’agafar un cotxe que desprès de 300km ens portaria al lloc on dormiríem (a la regió de Connemara, al nord-oest d’Irlanda). Vam arribar-hi a les 2 de la matinada. En aquí trobada amb la resta de l’equip espanyol (de Madrid i Bilbao) i a dormir una mica.

Divendres va ser un dia de turisme (és a dir de rodatge suau) i pasta party amb presentació de totes les seleccions. A més el Paco Rico, que ens feia de director tècnic, ens va anar informant durant tot el dia de tots els detalls de la cursa en quant a la reglamentació.

Dissabte, dia D, sona el despertador a les 4.45. Esmorzar de rigor i cap a l’autocar que ens portaria al inici de la cursa.

La prova consistia en donar dues voltes a un petit circuit amb una muntanya al mig de 400m de desnivell positiu (la Diamond Hill). Aquest tram era d’uns 12Km i era bastant corredor. Desprès el recorregut continuava per una zona del Parc Natural de Connemara consistent en zones pantanoses i pujada i baixada vertical a la muntanya coneguda com a Ben Baun de 740m de desnivell positiu. Una autèntica pujada vertical amb un 40% de desnivell. En aquest punt es feia l’anada i la tornada pel mateix lloc però en sentit contrari (el que havíem pujat a l’anada es baixava a la tornada i a la inversa). D’aquesta manera es completava el circuit de 70km.

Un autèntic trencacames. Crec que no havia patit mai tant. Ja no només per la duresa tècnica del terreny ja que a les zones pantanoses si et despistaves una mica acabaves endinsada fins a la cintura de fang, sinó també pel gran nivell en la competició. A més les molèsties al genoll em van començar a acompanyar ja cap al Km 20, abans d’arribar a l’avituallament on hi havia els meus pares, pel que l’objectiu va passar de ser el d’intentar fer un bon paper a mantenir-me per aconseguir acabar, no només pels meus pares que els havia fet desplaçar fins a Irlanda sinó també per les meves companyes d’equip ja que les tres primeres de cada selecció puntuaven per a la classificació per equips.

La pujada i baixada al Ben Baun va ser una autèntica odissea per a tots. Anàvem a Irlanda pensant que trobaríem mini ports (paraules de la Xari) i en allà el que ens vam trobar van ser dos Kilòmetres verticals on per pujar anaves a quatre grapes i per baixar cul a terra i cap avall.

Al final arribada a meta amb esprintada inclosa ja que una anglesa en l’últim tram se’m va aparèixer i a sobre em volia avançar. Van sortir 10h 35 minuts de patiment fins al final. Tota una experiència per a posar-me al límit de tot i sobretot molt contenta i agraïda amb la gent amb qui vaig compartir aquesta aventura i amb qui tot va ser molt fàcil.

Agrair als meus papis, la Roser i el Tomàs, el seu suport. Ells no van fer els 70 km correns però es van quedar des de les 7 del mati fins ben be les 4 de la tarda a l’avituallament dels km 25-60 per a donar-nos tot el que necessitàvem! Sou els millors!