La crònica de la Cabrilenca 2009!

Finalment, amb una mica de retard això sí, us fem arribar la crònica de la Cabrilenca 2009, del passat diumenge 1 de març. Per mi va ser la primera de la temporada i la retrobada amb uns quants amics de la colla. També una prova nova i que no havíem fet mai. Aquí teniu les nostres experiències i sensacions.

Vàrem sortir de Barcelona a les 7.00h del matí, tard pel que estem habituats a la CCCR. A casa vam quedar amb el Jordi Atleta, el Jordi Japo, la Txell i també la seva companya de pis i la seva parella. A Cabrils havíem quedat amb el Josep i també amb l'Albert Keymaker i el seu pare. Tota una colla. A la sortida també ens vàrem trobar al Xevi Senmartí que cada dia fa més quilòmetres (jo sé que està a punt de fer el salt definitiu a la llarga distància, tot i que s'hi resisteix). També va ser una agradable sorpresa trobar-me a l'Aran Prades, companya d'Universitat, a la sortida. No sabia que feia aquest tipus de caminades. Bé, de fet ella fa menys distància però apreta més que nosaltres i és més runner que senderator.

Sobre les 8.00h i poc amb una mica de retard es va donar la sortida. La prova amb el desnivell semblava exigent, tot i ser de molta menys distància del que estem habituats, uns 20 km. Per a mi personalment una prova de foc. Sense pràcticament entrenar (3 setmanes de crosses i un mes i mig parat) i encara amb aquelles sensacions d'inseguretat al genoll dret no sabia si podria fer la llarga o hauria a mig recorregut optar per la curta. Pel genoll, per l'estat de format...tot eren dubtes.

El dia no era gaire bonic; força ennuvolat i gris. Però amb les primeres rampes i la vista del Castell de Burriac a la llunyania entre tonteries i somriures vam anar passant els primers quilòmetres. La pujada al Castell de Burriac no va ser especialment dura donada la cua que s'hi munta ja que vam pujar per la part de grimpada. Vàrem parar a dalt a fer-nos la foto de rigor per al 100 cims (un més al sac).

Després una baixada mig trotant. Jo vaig anar amb força precaució ja que tenia força por pel genoll. Tot anava bé però no volia forçar i que un excés de confiança fes que aquesta fos la primera i última prova de la temporada. Així doncs vàrem arribar al km 6.5 on hi havia el primer control. no ho he dit encara però cal dir que per ser una caminada popular l'organització era força acurada: un recorregut impecablement marcat i uns avituallaments insuperables. En aquest primer una coca boníssima i tota mena de beguda (aigua, sucs, cocacola, etc.), a més de taronja o plàtans.

A partir d'aquí un tros una mica predegró i de seguida unes baixades força picades fins caure a un lloc preciós on vàrem haver de pujar tot el que havíem baixat. El bosc estava castigat per les ventades de setmanes anteriors però a la vegada ufanós de vegetació. A partir d'aquí ens va començar a plovisquejar, un xirimiri que no molestava en excès. Amb tot ens vàrem plantar al quilòmetre 10.5. La veritat és que no hi havia un tros de pla i a més amb colla amb la que anava (Txell, Atleta, Josep i Japo) tiren de valent i estan ja a començament de temporada força forts. Amb tot i la meva manca de forma la veritat és que vaig suar sang per seguir-los alguns trossos i tot que els vaig dir que anessin tirant, els companys em van esperar un parell o tres de cops.

La segona part de la cursa es va fer llarga, ja no pel genoll sinó pel cansament i la meva manca d'activitat. Això sí, gràcies a la companyia, el recorregut (pràcticament tot corriol i alguna cosa de pista) i les ganes de la primera de la temporada vàrem tornar al punt de partida després d'una mica més de 19.5 km.

A l'arribada una samarreta tècnica, una bona butifarrada i una bona cervessa recuperadora (res de begudes isotòniques) van fer aquesta una caminada que me l'apunto per a propers anys.

EN POSITIU: l'organització, si potser no un 10 rotund (algun petit caos en els repartiments a la sortida completament disculpable) sí un excel·lent en conjunt i en les coses realment importants: senyalització, avituallaments i amabilitat.

LA NOTA A DESTACAR: realment em vaig quedar meravellat i sorprés en veure a un parell de grups on hi anaven senderistes cecs. Impressionant el ritme que portaven i com es desenvolupaven per la muntanya, a més del seu caràcter simpàtic i engrescador.