Per no allargar-me en excès, deixeu-me expressar un conjunt de fets que no em quadren. Com veureu van referits a les diferents proves realitzades: CCC, TDS i UTMB.

• Si comencem per la primera que va prendre la sortida a les 10h del matí de divendres, la CCC,puc arribar a acceptar les raons donades per l'organització per neutralitzar la prova a les 3.00h a.m. on la majoria de corredors dins del temps estava a Trient (km 71) o Vallorcine (km 80). El que no puc entendre és perquè aquest risc o perillositat no existia pels 500 trailers que varen arribar anteriorment. Les condicions meteorològiques eren iguals o pitjors. La decepció per no poder acabr una prova que a partir del km 71 ja sents que tens ala butxaca no es consola amb el lliurament d'una armilla de finisher, que ha perdut tot el valor emblemàtic que fins ara tenia per a molts.
• La gran desinformació i també manca d'informació per part de l'organització: cap notícia a la web, cap informació pels familiars i amics que seguein la prova per Internet; però cap informació tampoc en els dies posteriors. Si bé podria entendre's que la situació els desbordés en el mateix moment (difícil de comprendre tal i com diu el Kilian amb un esdeveniment amb un pressupost d'un milió d'euros), fins a data d'ahir o avui no ha sortit a la web cap referència sobre la CCC i la seva aturada. Fins i tot en els fulleons que l'organització va donar-se pressa a repartir per tot Chamonix el mateix dissabte 28 per rentar la seva imatge no hi sortia cap referència. D'aquí que els de la CCC ens considerem els "grans oblidats i menystinguts de la UTMB 2010".
• Pel que fa a la UTMB les mateixes sensacions que per la CCC amb l'afegit que això de posar en marxa una prova a les 18.30h per aturar-la les 21.00h al km 21, just quan el cap de cursa ja hi havia passat i segons la reglamentació d'aquesta manera no caldria retornar els diners a cap participant, només fan que alimentar les sospites raonables sobre la intenció d'arrencar una carrera sabent que caldria parar-la (motius econòmics).
• L'intent de quedar bé per la gent de la TDS i de la UTMB posant l'organització una espècie de prova (una CCC però sense la Tette de Treonche) on es feia el recorregut final de la UTMB, però només obrir-la a 1500 participants dels 3200 possibles entre UTMB i TDS va fer encara enfurismar més a la gent.
• I clar la cobertura d'aquesta prova va ser excepcional ja que suposo que els interessos publicitaris, econòmics i de marketing en general van per davant de tot això, amb un mail i sms enviat a les 3.30 de la matinada per sortir a les 10 del matí. Amb tot els corredors de la UTMB i TDS que no van voler o poder anar-hi ja tenia (havent fet 20km o sense haver sortit) la seva armilla de finisher, regalada per l'organització per tal de calmar els ànims, cosa que evidentment no han aconseguit. Males decisions i mala gestió.  
• Finalment un reconeixement a tots els trailers, els grans perjudicats per tot això. A tots: als que varen fer la CCC sencera, als que els van neutralitzar a la CCC, als que varen poder fer només 20km a la UTMB, als que no varen poder ni sortir de la TDS, als que varen tenir la moral d'anar a fer la mini-UTMB, a tots!

Només us recomano un parell de blogs i fòrums: la visió del Kilian Jornet al seu blog (per ser qui és i pel seny que sempre hi posa) i el fòrum de la UTMB on els deixen verds de veritat. No cal que us digui que la paraula decepció per molts dels que estàvem allí (per la il·lusió de la temporada, per la inversió feta per anar allà,..) era la més sentida.

Molt hauran de canviar les coses per recuparar la imatge de cursa emblemàtica i tornar a creure en ella. En cap moment s'ha vist per part dels organitzadors el que molts esperàvem sentir: sorry, ho hem fet malament! Això ja és força típic en política però pel que es veu en altres àmbits estem igual.

Leer UTMB 2010: decepcionant! en Senderators

UTMB

• Miquel Boada: 1319
• Juan Paredes (Juanito): 3341
• Fermí Marco: 3141
• Xavi Sans (Floresta): 4031

CCC

• Raül Vernet: 5602
• David Vernent (Sherpa Dave): 5838
• Jordi Piera (Atleta): 6101
• Xavi Tarré (Bomber): 6129
• Maria Vizcaino (Maria de Caldes): 5980
• Xavi Canaleta (Xavi Sensei): 5879

Leer Dorsals de la CCC i UTMB en Senderators

La podeu trobar a: http://www.ultratrailmb.com/

Primer de tot podem destacar que a més de la rentada de cara i de disseny gràfic, és multiidioma. Abans només algunes parts estaven traduïdes i de manera una mica rudimentària. Ara tot i que tampoc està tot traduït les parts que ho són estan una mica millor.

La info, documentació i dades estan millor organitzats que abans i són relativament més fàcils de trobat. en resum, sense ser un prodigi d'usabilitat i bon saber fer web, millor amb escreix la versió anterior. A més, encara fa més ganes d'anar-hi!! Ja ens hi veiem...

Leer Nova web Ultratrail del Montblanc en Senderators

D'allí el camí és força fàcil de seguir, tot i que és difícil trobar les poques senyals que hi ha de color vermell (pintura i algunes estaques) que porten fins al cim del Puigllançada. Només cal enfilar per l'esquerra el telecadira gran que hi ha i que surt des del parking de l'Estació.

El començament és força pendent i si és estiu val la pena sortir aviat. Nosaltres ho vàrem fer a les 7.30 del matí i ja feia calor. Només cal anar seugint els telecadires i remuntadors que queden a la dreta o bé les marques vermelles. Un cop remuntat suns 400 metres de desnivell ja es veu el cim característic del Puigllançada amb aquella espècie de pantalla horrible (pobre cim!).

Força vent al cim però unes panoràmiques immillorables: Pedraforca, Tossa d'Alp, Moixeró, Penyes lates, tot el Berguedar per una banda i tota la Cerdanya per l'altra.

Seguidament tirem cap avall i per variar una mica el recorregut aquest cop sí que seguim el telecadaria d'Alabaus fins al peu del parking. Total 2 hores de rellotge entre fotos i tot! Una hora i mitja pujant i 30 minuts per baixar com les cabres. Una distància de 8 km per un desnivell positiu de 650 metres.

Si voleu el track o més dades tècniques les podeu trobar al portal de Senderators:

http://ca.senderators.com/puigllancada

Ver álbum de fotos | Leer Puigllançada en Senderators

A les 6:30 del matí el Sherpa Dave, el Jordi Atleta i jo mateix ja ens trobàvem a la zona esportiva d'Olost mentre els organitzadors començaven a repartir els dorsals. Com que heme estat dels primers ens ha tocat els números 2, 3 i 4, cosa poc freqüent a la majoria de marxes.

Plovisquejava una mica però com que els grans homes del temps havíem dit calor i bon temps, nosaltres molt valents sortim amb samarreta de màniga curta i res més. Però de seguit els llamps i trons han deixat pas al xàfec de bon matí i hem tingut un bon diluvi durant la primera hora de la marxa. A més, el fang feia de les seves i les relliscades sovintejaven.

Cap al km 9 del recorregut i quna la pluja ja semblava que volia parar, ens hem trobat amb una bona botifarra i pa amb tomàquet. Ideal per agafar forces. Tot això amb la simpatia de l'organització que, tot i el mal temps, no perdien el somriure.

El terreny estava fangós. En un parell de baixades hem fet unes bones patinades i culejades pel terra. El més mal parat ha estat el Sherpa Dave, que  ha tingut la mala sort que baixant per un marge s'ha fet una torçada de genoll. Així que sobre el km 20 per precaució i degut al dolor s'ha quedat al control.

D'aquesta manera hem seguit l'Atleta i jo pel recorregut molt verd i, cal dir-ho, molt ben senyalitzat per l'organització. De la pluja hem passat a la calor que apretava de valent.

Com qui no vol la cosa ens hem plantat al punt més alt del recorregut al km 22 al Turó de Sant Isidre amb unes vistes fantàstiques de la comanrca. La calor apretava però els successius avituallaments ens han permès remullar-nos i beure força aigua i cola per agafar forces, a més del fnatàstic fuet al penúltim control.

Total que amb el terreny mig enfangat i anar trotant el tram que podíem ens hem plantat al campd e futbol d'Olost amb 5 hores i 44 minuts per fer els 37,5 km (en el meu GPS me n'han sortit uns 34km) i els més de 960 metres de desnivell positiu de la Marxa de Resistència Via Fora 2010.

Només en queda que felicitar a l'organització per la senyalització del camí i animar a veure si a la propera edició hi trobem més gent ja que és una marxa força bonica i que permet fer un bon entrenament pensant en fites superiors.

Si voleu més informació i els tracks els podeu trobar a:

http://ca.senderators.com/marxa-de-resistencia-via-fora-2010

Ver álbum de fotos | Leer Marxa de Resistència Via Fora 2010 en Senderators

Doncs sí. L'ha feta i ha quedat 3r en fe rles 100,2 milles del recorregut en 16 hores i 4 minuts.  El guanyador de la prova ha estat el Geoff  Roes amb 15 hores i 7 minuts, una bestiesa si sabem que l'Scott Jurek tenia el record de la prova des de l'any 2004 amb 15 hores i 36 minuts!

Seguidament ha entrat un altre americà l'Anton Kupricka, que podem veure a la foto amb el Kilian, amb 15 hores i 13 minuts. Suposo que ja anirem trobant més info a la pròpia web de l'organització (http://ws100.ultralive.net/webcast.php) i a diversos fòrums especialitzats i us anirem informant però sembla que ha estat una prova de record!!

Res, us recomanem també la web oficial: http://ws100.com/ on hi podeu trobar tot tipus d'informació i història d'aquesta mítica prova.

Ver álbum de fotos | Leer Kilian Jornet als WS100 en Senderators

El temps sembla que aguantaria tot i no fer la bona temperatura del passat 2009. Com sempre una bona organització de sortida amb el nostre amic Josep Maria organitzant l'aparcament i el Jaume i la seva gent distribuint els dorsals i l'organització.

A les 6.00h en punt arrencava la Cap de Rec 2010 amb petites variacions del recorregut i sobretot amb un terreny força moll degut a l'aigua que havia caigut a la Cerdanya durant tota la darrera setmana. La baixada cap a Viliella molt bonica, com sempre, mentre veiem nèixer el dia i el sol que il·lumina tot el Cadí. Només per això ja val la pena. tot trotant ens plantem a Viliella on ja trobem una bona coca, té i xocolata desfeta per agafar forces per la pujada per la Vall de la Llosa.

Amb la pujada pronunciada però a bon ritme, els que anem junt de la colla Senderators, l'Atleta, el Xavi bomber, el Raül i jo arribem al Prat de Xuïxirà a l'esmorzar. Estem al km 13 i portem bon ritme, el nostre bon ritme és clar. Ara, després de la pujada relativament constant però suau, però ja de quasi 500m de desnivell positiu, anem a pel Port de Vallcivera a més de 2500 metres d'altitud. La pujada final és dura i intensa però potser se'm fa més curta que altres anys. Serà que estic una mica millor de forma? A dalt unes vistes magnífiques i trepitgem la primera neu. Cau una mica d'aiguaneu però sembla que el temps no empitjorarà.

La baixada per la Vall de Madriu és impressionant. Brolla aigua arreu i el temps aguanta bé. Tot molt còmode amb alguna que altra relliscada on el Xavi bomber es deixa la natja ben adolorida i jo la cama ben rascada per la llosa per on he reslliscat. Enfilem la pujada sempre trencadora del Coll Jovell i la baixada a tope per arribar a la font de la Closa, km 31, on aprofitem per recarregar aigua, avituallar-nos amb fruita (què bona la síndria) i beure una mica de beguda isotònica.  I a mentalitzar-nos que tot i haver guanyat 30 minuts més o menys al temps de l'any passat ara ve la veritat: la pujada de quasi 1500 metres de desnivell positiu primer fins el Refugi de Perafita i després fins el Coll de Sant Vicenç.

Però aquest cop l'organització ens ha preparat una sorpresa: la pujada ara es fa pel GR tenint al costat el riu quasi bé fins al final.  La pujada crec que és més dura que la de les edicions anteriors però a la vegada molt més bonica i agraïda. El Xavi bomber puja com una exal·lació mentre que jo marco un ritme no molt fort però si molt constant pel Raül i l'Atleta. Suant la pujada però disfrutant-la arribem al Refugi on menjo quatre dàtils i una mica cansat tiro per afrontar els darrers 200-300 metres de desnivell fins al 2575m del Coll de Sant Vicenç.

El Raül ens reu uns metres d'avantatge. El Xavi bomber ha volat fa estona. Però l'Atleta i jo apretem les dents i tirem cap adalt. Coronem i cap a baix trotant la baixada fins arribar al Refugi dels Estanys de la Pera. Són les 15.10h i les previsons són bones! Tenim marge per millorar i de molt el temps del passat any (unes 12 hores). Així que afrontem els darrers 8-9 km a tot drap, baixant pel GR i després agafant la pista fins al Refugi del Pradell per baixar corrent fins a Cap de Rec. Total bon ritme: 10 hores i 30 minuts clavats! Estic molt content pel resultat. em prenc un parell de gots de beguda de recuperació (àlies cervesa) i aprofito per xerrar amb tota la colla dels companys comentant la jugada. Veig al Jaume i el felicito com a organitzador per la gran marxa que hem pogut gaudir. També li comento que he trobat a faltar una mica de marcatge del recorregut. Nosaltres ja ens coneixíem força bé el terreny però certs llocs caldria una mica més de senyals per evitar errors. Per altra banda, el fulletó tríptic també tenia una bona explicació però alguns companys ens ho han comentat i sempre amb l'ànim que sabem que té la gent del Centre Excursionista de Sant Cugat de millorar i perfeccionar segur que ens faran cas. Felicitats a tots.

Ver álbum de fotos | Leer Marxa Cap de Rec 2010: la crònica en Senderators

Teníem molt bones expectatives, la climatologia semblava que ens acompanyaria, no ens havíem d’aixecar aviat ja que començava a les 17:00 i el més important, la sortida és a Gràcia! Desplaçament caminant fins la sortida, semblava un somni. Cansats d’haver-nos d’aixecar a les 4 els diumenges i agafar el cotxe, això és glòria.

A  les 16:15 ens plantàvem a la plaça Rius i Taulet, allà ens trobàvem amb els companys Enric i Marc Sampere, i amb tota comitiva del CEI, com no, allà on hi ha una marxa hi són segur! La recollida del dorsal per part meva va ser una mica complicada, no figurava a la llista com pagat... bé, res que no es pugui solucionar amb uns euros i després ja passarem comptes. 

Sobre les 17:00 es donava el tret de sortida! Giràvem cap a la plaça Vil·la de Gràcia i ens enfilàvem per Balmes, Sant Gervasi de Cassoles, la nostra gran estimada Salle, Ronda de Dalt i  endinsant-nos a la serralada de Collserola (lloc d’entrenament d’alguns Senderators).

Just a sota de la torre de Collserola ens esperaven unes escales interminables, però que ens feien guanyar la suficient alçada com per després anar baixant i planejant. Aquest tram el fem animats i corrent a bon ritme. Un cop passat Vil·la Joana ens espera una pujada per un terreny bastant abrupte i baixadeta fins a Can Calopa.

A partir d’aquí agafem un ritme còmode que el portarem durant ben bé tota la cursa. Baixar corrent, planegem trotant o caminant (depèn de les ganes) i pugem caminant rapidet... Sense adonar-nos ens plantem a l’avituallament que suposàvem que era el sopar... Agafem forces (bé, millor dit, entrepans de sobrassada amb formatge i de xocolata), i continuem!

Ens assabentem que paral·lelament s’està fent la travessa Hospitalet-Montserrat i que no tots els avituallaments seran nostres, això ens fa dubtar en un d’ells si era nostre o no, i ens perdem l’avituallament del sopar (que tenia una pinta...) Doncs haurem de tirar d’aigua!

Es comença a fer de nit i ja anem preparant els nous frontals que teníem ganes de provar i dels quals hem quedat plenament satisfets. Un cop passat Castellbisbal, ens perdem 10 minutets (massa sort havíem tingut fins el moment), i ens dirigim a Ullastrell.

A les 0:00 l’Ignasi fa anys!!! Moltes felicitats!! Quin millor lloc per celebrar un aniversari que a una marxa!! Jeje.

Creuem el Coll d’Olesa, i passats 10 km., que se’ns van fer llarguets, sobre les 4:30, arribem a l’Aeri. Això ja ho tenim! Ens avituallem força i cap amunt! Cal dir que els avituallaments van estar en tot moment força generosos.

Una horeta després, a les 5:30, trepitgem la tant estimada plaça del Monestir de Montserrat. Hem acabat la marxa en 12 hores i mitja. Contents d’haver trobat aquell ritme que ens ha fet trobar còmodes durant tota la travessa.

La mala notícia ens venia amb el transport de tornada... No havíem portat cotxe perquè ens fiàvem dels trens-cremalleres... I els horaris  eren: Telefèric fins l’Aeri comença a les 9:40; cremallera fins a Monistrol a les 8:15, després caminar fins l’estació de Ferrocarrils i a Barcelona... 

Ens estàvem acomodant al terra de la plaça quan al poc temps arribava la nostra salvació! L’Enric arribava i ens oferia baixar amb el seu germà fins Barna!! Genial! El Marc, va arribar dotzè sobre les 2:40! Un màquina!

 Respecte l’organització en general molt bé, tot i que en alguns trams, sobretot del començament, faltava alguna senyal. Força gent es queixava d’aquesta mancança.

 Cal destacar també l’absència de pas per ciutats, pobles o urbanitzacions, a les que estàvem acostumats quan havíem fet altres “Montserrat a peu”. Conseqüentment, això va comportar que anéssim pujant i baixant per muntanyes de manera constant.

En general, una marxa aconsellable, i esperem repetir-la l’any que ve.  

Ver álbum de fotos | Leer Gràcia - Montserrat 2010 en Senderators

Finalment ja el tenim aquí! Després de molts esforços i però també de disfrutar en la seva creació, us podem presentar el nou portal de senderisme i marxes: senderators.com.

Aquest portal pretén ser un referent per senderisme. Amb això volem dir que intentarem donar-vos el màxim d'informació sobre caminades populars, marxes de resistència, marxes de muntanya, rutes de muntanya, marxes d'ultraresistència etc. Si ens heu anat seguint des del blog ja sabeu de què estem parlant.

A més hem intentat posar la majoria de continguts en català i castellà ja que ens consta que alguns companys i amics de fora de Catalunya també ens segueixen (Asturias, Andalucia, etc.). Si voleu posar-vos el vostre "favoritos" en l'idioma podeu posar directament:

http://es.senderators.com/ (castellà)

http://ca.senderators.com/ (català)

De moment tenim algunes funcionalitats interessants. Per exemple tenim un calendari que anem farcint amb les marxes i caminades que coneixem o que vosaltres ens podeu fer arribar. Per cadasacuna intentem tenir sempre el màxim d'informació i el track per si algú la vol realitzar en solitari. Hem inclós a la fitxa de cada marxa o caminada el seu mapa a Google Maps, el seu perfil i també els tracks en dos dels formats més utilitzats (trk i gpx) que podeu descarregar-vos lliurement.

També tenim un apartat de rutes, on hi posem les excursiones, caminades o marxes que no són organitzades però que són interessants per fer i guadir de la natura, els companys i l'entorn o senzillament per entrenar una mica.

Properament en una segona fase anirem ampliant les funcionalitats del portal i anirem farcint més marxes, caminades i rutes per a que tots en podem gaudir.

Esperem les vostres aportacions i suggeriments!!

Leer Nou portal senderators.com en Senderators

Després de matinar un cop més, una nova marxa ens esperava: la Reus - Prades - Reus. Les coses ja semblaven posar-se en contra de camí a la capital del Baix Camp, uns llamps a l'horitzó amenaçaven les primeres hores del dia. Just abans d'emprendre la sortida, una tromba d'aigua va deixar-nos ben xops. Teniem varis factors en contra i molta gent va abandonar per les condicions meteorològiques inicials. Nosaltres, després de pensar-nos-ho, vam arriscar-nos i començar a caminar (9 punts són 9 punts!).

El primer tram, des de l'inici, ja comença a pujar. Aquí ens trobem a l'Enric que s'ha parat per veure si el seu germà el segueix. La primera rampa puja moderadament fins al km. 10 on trobem un control amb un bon esmorzar que ens donarà energia per encarar la pujada més empinada que la primera, que arriba al km 16.

A partir d'aquí el camí és més o menys pla, sembla que el sol comença a sortir, i seguim caminant fins quasi a la meitat de la marxa, a Prades, poble que ja coneixiem de La Selva del Camp. És aquí a Prades on li fan 4 preguntes a l'Enrique pel canal Reus-TV (tot bé, molt maco, bona organització....).

Fem un petit recès, prenem begudes i ens guardem menjar per més endavant. Tornem a iniciar la marxa, ara de tornada a Reus, seguint un altre itinerari. El primer obstacle serà creuar una vall, així que toca baixar i tornar a pujar en pocs kms.

Quan semblava que ens podiem oblidar de la tempesta, uns trons a la llunyania ens van recordar que haviem de fer via si no voliem veure'ns inmersos en ella. Això ens fa accelerar una mica el ritme, ja que no tenim gaires ganes de tornar-nos a mullar... Ara tot el tram que teniem era de baixada, que vam anar fent a bon ritme fins a arribar a la plaça de Reus on havíem pres la sortida i menjar un deliciòs entrepà de truita! 20 minutets després entra el presi... :)

Només destacar que l'organització s'ho va currar molt. Bons avituallaments, el dorsal al pit que fa que no t'hagis de parar (ja van cridant el teu número quan et veuen, sobretot si un de nosaltres té el nº 666!), i ben indicat. En general, contents de la nostra primera Reus-Prades-Reus, i no pas l'última!

La setmana que ve, una de nocturna: Gràcia - Montserrat!

Per més informació i track podeu veure-ho a: http://ca.senderators.com/reus-prades-reus-2010

Ver álbum de fotos | Leer Reus - Prades - Reus 2010 en Senderators

A aquelles hores ja despuntava el dia i ja es veia que seria un dia de calor dura. I al Penedés calor dura és molt dura! amb una mica de retard, sobre les 6:39h, es va donar la sortida. Primeres rampes per pista i sense adonar-nos ja teníem el Clapí Vell. Vaig aprofitar per posar-me les ulleres de sol i una mica de crema solar (cosa rara en mi) i de cap cap al Pic de l'Àliga, amb unes vistes fantàstiques.

Sortint d'allí vaig llegir el missatge dels companys Ignasi i Quique que havien arribat tard. Vaig pensar que ja m'atraparien i amb el terreny conegut, força còmode per pista, vaig anar trotant a bon ritme fins a l'esmorzar cal al km 15. Calor, molta calor. Sort que l'organització tenia els punts d'avituallament líquid força propers (4-5 km màxim) i això permetia recarregar i refrescar-nos. Després d'un bon esmorzar cap a la pujada per a mi més dura de la marxa: la Talaia de Montmell. També la més bonica. Vaig patir més per la calor que per la pròpia pujada en sí. I després fantàstic anar carenejant fins arribar a la Creu de Montmell. Entre el dia obert que feia i el verd el paisatge era increïble.

Després la baixada vertical fins a Sant Miquel i seguir uns quants quilòmetres més fins arribar al Coll de la Torreta amb la bona butifarra i sobretot la merescuda síndria, que entra com mai! Allí vàrem fer una mica de merder amb la colla del CEI. Portàvem ja 30 km i estàvem al migdia. La calor apretava i la segona part de la marxa (ja la recordava del 2008) es preveia dura. I ara cap al quart cim: Montagut. Més calor però encara amb forces cap amunt. Desp´res un altre rampot per arribar al Formigosa i ja en portem 5 dels 7 cims! I ara ja tenim uns 35 km fets. Recordo que els dos cims que ens queden són força suaus.  Però no recordava tan pesat el terreny pedregós. Crec que entre la calor i el terreny va ser el tros més dur del recorregut.

Un cop fet el Puig de Solanes i el Puig de Castellar, això sí amb la simpatia sempre dels organitzadors a tots els controls i avituallaments, les coses ja es veien d'una altra manera.

I entre la xerrada amena amb la Nati de Vilafranca i el trote dels darrers 6 km vaig tornar a la Plaça Nova de Torrelles de Foix podent baixar per molt poc de les 11h en els més de 58km de recorregut.

Resumint, una fantàstica marxa, ben organitzada, ben marcada i amb un dia espectacular de calor. Però sempre ens queixem de tot o sigui que millor això que la pluja. I ara a per les properes. Molts companys cap a Reus - Prades - Reus. Altres esperant la Gràcia - Montserrat. Alguns a la Montserrat - Reus i d'altres cap a la Cap de Rec. Salut i km!

Ver álbum de fotos | Leer Marxa 7 cims 2010 en Senderators

A continuació us donem la informació que ens han fet arribar:

Trail de l’Emmona, un nou repte pels amants de les marxes de resistència

Els dies 24 i 25 de juliol se celebrarà la primera edició del Trail de l’Emmona, rere l’ombra del Comte, organitzat per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses i amb la col·laboració del Club Excursionista Ripoll, l’Associació Esportiva Vidabona, el Club Alpí Vall del Segadell i el Club Triatló Sant Joan entre altres.

El Trail de l’Emmona és una nova marxa de resistència amb sortida i arribada a Sant Joan de les Abadesses i que recorrerà gran part de la comarca del Ripollès, passant per llocs tant emblemàtics com Ripoll, Les Llosses, Gombrèn, el Santuari de Montgrony, el Coll de Coma Ermada (1.875 m) i sostre de la prova, Campelles, Campdevànol, Sant Amand (1.846 m) i Ogassa.

El primer tram uneix les poblacions de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll i té una distància de 13 quilòmetres. Aquest tram passa majoritàriament per corriols entre els boscos on els avançaments no seran fàcils.

El tram de Ripoll fins a Les Lloses i Gombrèn és el més “ràpid” de tots. Té una longitud de 32 quilòmetres i les pujades i baixades són curtes.

A Gombrèn comença el primer gran mur de la prova, la pujada fins a Coma Ermada ens farà guanyar, en poc més de 7 quilòmetres, 944 metres de desnivell positiu. Un tram espectacular amb autèntica sensació a alta muntanya. Des de Coma Ermada la baixada fins a Campelles es farà pel mig de boscos de pins. Des de Gombrèn a Campelles farem uns 16 quilòmetres.

El tram de Campelles a Campdevànol té una distància de poc més de 15 quilòmetres i passa majoritàriament per corriols. En aquest tram predominen les baixades.

Arribem a Campdevànol amb quasi 80 quilòmetres a les cames i ens trobem amb el segon gran mur, 1.000 metres de desnivell positiu en 9 quilòmetres, una autèntica prova de resistència. Els últims 15 quilòmetres que ens falten per tornar a Sant Joan ja son de baixada resseguint la base de la Serra Cavallera.

Tot l’itinerari estarà senyalitzat i l’organització té previstos 6 avituallaments sòlids, 6 de líquids i un bon àpat a l’arribada per a tots els participants.

La sortida serà el dissabte 24 de juliol a les 17:00h des del Passeig Comte Guifré de Sant Joan i els participants tindran un màxim de 24 hores per cobrir el recorregut. Tots els participants que completin la prova tindran un record.

Les inscripcions es poden fer al web de l’entitat fins el dia 20 de juliol, o en arribar els 400 inscrits,  i tenen un preu de 30€.

+ info: http://www.uesantjoan.cat/index.php/emmona.html

Ver álbum de fotos | Leer Trail de l'Emmona 2010 en Senderators

Capítol 11 i final

I fins aquí la crònica. Quants heu arribat fins el final? També sou uns campions! He intentat redactar-la de manera que poguessiu disfrutar i viure la MDS com l’he viscuda jo. Unes convivències, una marató d’emocions (com diu el bon amic Josep, “el portugués”). Espero haver-ho aconseguit, si més no, aquesta era la meva més humil intenció. Hi ha detalls i situacions que potser m’he oblidat. Tot i que ja han passat 15 dies, encara tinc molts records i moltes imatges. És difícil transcriure-ho, i el que no voldria és que us avorríssiu.

NOTA 1: Agraïments:
* Al Jaume, amb qui he compartit tots i cadascun dels milers de passos que he fet durant la Marathon (Amics per sempre).
* A la Carme, la meva molt bona amiga Carme. Nenes: Great Notice: la Carme tbé forma part del Club de les Kitty Girls!! Yes, yes….. la vai fitxar en el darrer moment, en els darrers metres de la MDS!!
* Als compis de l’Equip Sables de Granollers, amb qui vai compartir el portal 54 durant 7 dies.
* Als compis del portal 56, uns molts bons amics, “germans”, i mestres.
* Als compis de les haimes 47 a 60, les millors haimes del campament: hi convivíem espanyols, catalans, mexicans, portuguesos, argentins, colombians i guatamaltencs (i l’Alessia, 1 italiana, la compi del Toni). Us podria enumerar a tots i cadascún de vosaltres, i de ben segur que no em deixaria ningú, jiji.
* A la meva estimada família, als compis del CEI, als compis de marxes, als compis de “Preparant la Mitja de Granollers”, als “Hoko-boys”, als “Majulululu”, als compis de bike, i a totes i a tots que m’heu animat i ajudat.

NOTA 2: Records:
Un record molt especial pel Fidel, amb qui m’hagués agradat tant compartir la MDS amb ell. Malgrat la seva absència (física), tots plegats vam caminar amb ell la seva desena MDS.

Un altre record molt especial pel Carlos, qui nos va deixar 5 dies després que el Fidel. També ha caminat amb mi per terres marroquines.

Ver álbum de fotos | Leer Marathon Des Sables 2010: la crònica (XI i Final) en Senderators

Capítol 10

L’endemà al matí, com sempre un dia assoleiat. A les 8 del matí, surten els darrers 50 classificats. Com a bons companys, ens hi acostem i els animem. La resta sortirem a les 9 morning. Aquesta nit, la Carme ha passat mala nit, està feble i no sap què fer. Uns dels seus compis de haima, l’acompanya al metge, li donen uns sobres recuperadors pq se’ls prengui. Ella descansa fins el darrer moment. A les 9 puntuals sortim. La Carme tbé hi és. Serà el darrer breafing del Patrick, la darrera vegada que escoltarem ACDC, els darrers “happy birthday” que cantarem. Jaume: això ja s’acaba!!, li dic. El darrer compte enrere ja comença: 5,4,3,2, i 1. Sí, srs, la darrera etapa ja ha començat, i ho fem trepitjant, sorra, molta sorra. Els darrers 21 km són grans extensions de dunes, precioses i idíliques dunes. Així que amb el Jaume anem fent. Li he proposat que els 2 darrers km els caminem sols, Fet! - M’ha dit. Només tenim 1 avituallament al km 14. Nois touaregs nos acompanyen amb els seus movilettes, creuem per unes runes, un poble mig deshabitat (M´Fis). Vaig fent passes, i vaig pensant que com més ràpid vagi, abans acabaré, i això no pot ser, ostres: ara no vull que s’acabi. Aprofitem el darrer tram de dunes per fer-nos fotos amb el Jaume, q xulis. Falten 4 km per acabar, i el Jaume, amistosament me diu que “foti al camp”, ok, li dic, nos viem a l’arribada. No puc córrer, està ple de dunes, a les baixades, em deixo anar, i com si féssim raquetes de neu, les cames llisquen per la sorra. Pujo i baixo les dunes. De sobte escolto el meu nom. És la claca catalana que està a pocs metres de l’arribada. Abans però, em trobo el Xavi i el Pol, la Carme ha quedat una mica enrere i l’aniran a retrobar. Començo a trotar, a la vegada que vaig plegant els pals. L’arribada és una rampa, així que cal que agafi esbrenzida: i pam, un salt tocant amb els pals el rètol de Meta. He acabat. He arribat a Merzouga. Ploro, ric i estic molt emocionada. Molt. moltíssim. El Jaume arriba al cap de 5 minuts, ens abracem i me diu a cau d’orella: amics per sempre. I tant, Jaume, amics per sempre.

Un autocar ens portarà fins a Ourzazate, on hi restarem fins el dilluns 12 al matí.

Bé, i fins aquí, la meva crònica de la MDS. I ara, potser algú es preguntarà: el títol de la crònica de la Dolo no parlava de papallones blanques? I on són? Doncs la Dolo us respon. N’he vistes cada dia, uns dies més que d’altres. El dia de l’etapa llarga, en vaig comptar més de 10, el dia de la marató unes 5, i el darrer dia 1. I no vaig ser la única que les va veure. La compi Luz de Endesa, tbé les va veure. I es preguntava com jo, com podia ser que una bestioleta tan maca sobrevisqui en un territori, a priori, sec, auster. Potser serà que el desert no és tan arisc com sembla? Potser serà que el desert té el seu encant? (us recomano que si podeu, ho comproveu vosaltres mateixos)

Dolo
Bigues i Riells, 17 d’abril de 2010. (una part)
Granollers, 21 d’abril de 2010 (la resta)
Granollers, 22 d’abril de 2010 (el repàs)

Ver álbum de fotos | Leer Marathon Des Sables 2010: la crònica (X) en Senderators

Capítol 9

De nou, els berebers, avui divendres, comencen a desmontar les haimes espanyoles. Això no es fa, i menys avui, q tinc molta, moltíssima son. Només us haig de dir, que desmonten el toldo negra de la nostra haima i nosaltres encara estem dins el sac. Tenim 15 minuts abans no tornin a treure les catifes. Quina son, nois!! Això que he dormit molt bé.

Ens preparem de nou. Avui, l’etapa Marathon, 42 km. El Jaume, com cada matí, m’informa del seu “roadbook” personal. M’explica el nostre planning. Ok, això serà un plis. I efectivament així serà. La distància entre els controls és molt llarga, 13,2km, ojo!! Q amb cotxe ho fem amb un plis, però caminant, la cosa s’allarga una mica més. El terreny és força agradable, els peus ja estan acostumats a tot tipus de terreny: pedregós, sorra, terra….. creuem un llac salat fabulós. Allí coincidim de nou amb el Toni de Manresa.

Creuem camps de dunes, damunt d’una d’elles, veiem les teteres i el campament. Ho comentem amb el Jaume, guais!, baixem de la duna i ja no veiem res, ondie!! Deu haver estat un miratge, jij. Nooooo, q el campament hi és. A més, tenim la sorpresa dels familiars dels compis q tbé hi són, i tinc moltíssimes ganes de veure’ls. Baixem de la darrera duneta. Amb el Jaume nos donem la mà, fem tots dos un important canvi de ritme, i guais!! Arribem a la final d’etapa amb els braços enlaire i cridant. Allí nos espera el Nil que nos felicita. Prenc el meu te i agafo les ampolles d’aigua. Camino encara uns quants metres fins a la nostra haima. Allí coneixo a la Merche, la dona del Toni, i a la Sílvia, la compi del Pep, i em retrobo amb la family de la Carme (quina il·lusió veure’ls tots allí). Els compis ja són tots a la haima, descansant. Estan tots molts contents.

Em canvio de roba, me netejo una mica, menjo i a fer el vol. Envio el mail, parlo amb els compis…. Em comenten que en uns minuts faran un petit homenatge al Fidel. Així és, han preparat una placa circular, amb el nom del Fidel i l’any 2010. El Nil diu unes paraules, i tot seguit, els que volem hi dipositem una pedreta, amb la il·lusió que amb el llarg dels anys, i esperem q així sigui, es converteixi en una gran muntanyeta. És un acte íntim i molt emotiu, molt.

Tot seguit preparem el sopar, i després hi ha espectacle. Ens hi acostem i ens hi estem una estoneta. Ens agradaria escoltar l’Orquestra Filarmònica de París, però encara hi ha un mag q ha d’actuar, i sabeu què? potser des de la haima ja sentirem la música. I així, ho fem, retornem a la haima a descansar. Serà la nostra darrera nit. Això ja s’acaba, qui ho havia de dir.

Ver álbum de fotos | Leer Marathon Des Sables 2010: la crònica (IX) en Senderators

Aquest diumenge 16 de maig ha tingut lloc la 35ª Travessa del Montseny. Era el primer cop que la fèia (com moltes altres de la present CCCR), així que no sabia ben bé què em trobaria. Només sabia dues coses: que calia matinar més de l'habitual i que el desnivell per km era el més alt de la Copa. Amb aquests coneixements em poso en marxa cap a les 5 i 20 del matí. 

El següent tram ja el coneixia d'anteriors marxes, el Pla de la Calma, l'únic que avui tocava fer-lo en sentit contrari, direcció Collformic. Com tenia bones sensacions, he provat de trotar, recuperant temps dels taps de l'inici.

Baixo trotant a moments, tot i que aquí em reservo una mica pel que pugués venir. He fet bé. Arribo a Sant Marçal i em menjo un quants sandvitxos que han entrat de luxe. Potser he fet la parada més llarga, uns 10 minuts.

Començo l'ascenció i ràpidament agafo bon ritme. Em sento molt còmode pujant i deixo enrere els companys. Quan em trobo el cim de cara i veig com n'és d'escarpat no em puc imaginar si podré pujar-ho, sembla complicat. I ho és, ja que allò que veia no era el cim, ni el següent, ni l'altre. La grimpada és important, la caiguda és alta i jo vaig fent fotos quan m'aturo degut al trànsit. Es puja a poc a poc, s'ha d'assegurar cada passa que es fa. Veig el control d'on venia allà baix, Déu ni dó! Sembla que ara sí que ja és el cim, el vorejem i a fer els últims metres fins Les Agudes. És migdia en punt i no fa calor degut al núvol que ens tapa des de fa alguna hora.

Mission accomplished! Hora de l'entrepà de butifarra i el iogurt i a esperar una estona per si venia algú. Quan ja estava de camí al cotxe, just arribava el presi i li he comentat que jo ja anava recollint...

Ver álbum de fotos | Leer Travessa del Montseny 2010 en Senderators

La cursa constava d'uns 17 km i un desnivell acumulat inferior als 2000 metres. Sortíem de la plaça Major de Castellar i fèiem un recorregut circular que ens portava pels voltants de Castellar i Sabadell. L'tinerari va ser el següent: urbanització els Fruiters, camí de Castellar a la Salut, torrent del Cementiri, masia de Can Ametller, can Torrents, can Vilà de Jonqueres, ermita de Togores, torre del Canonge, molí de l'Amat, riu Ripoll, torrent de Colobrers, ermita de Sant Pere d'Ullastre.

L'esmorzar el vam fer a prop del molí de l'Amat, a una zona recreativa. Personalment, i crec que tots tres vam coincidir, la zona més maca va ser la que transcorria pel torrent de Colobrers, a la vegada que era distreta travessant el cabal del rierol mitjançant uns pontets separats uns centenars de metres. Més d'un atleta entrena per aquest bosc degut al seu terreny variat.

En general, una caminada d'aquelles que no coneix gaire gent (no crec que fóssim molts més de 50) però amb un bon ambient i una bona organització. Assequible per a tothom, sense restriccions i ideal per fer-la amb nens. L'haurem d'apuntar per repetir-la en una altra ocasió!

Ver álbum de fotos | Leer Caminada Popular de Castellar 2010 en Senderators

Capítol 8

Ja som dimecres, el dia de l’etapa llarga, de la non-stop: 82,2 km (una Matagalls-Montserrat, aprox). He estat pensant molt amb aquesta etapa. El plantejament és intentar fer-la tota seguida, sense dormir. Ens donen 36 hores per fer-la. Si podem caminar-la tota seguida, tindrem bona part del dijous per descansar. Bé, així ho intentarem. Els nostres bons amics i matiners berebers comencen per desmontar les haimes espanyoles, això vol dir que hem d’afanyar-nos. Els compis mexicans, veïns de la nostra haima, criden desesperats: “Haima caía, haima caída”. Els hi desmonten el xiringuito i ells encara són a dins, jij (això nos passarà a nosaltres el divendres, jiji).

Bé, de nou al punt de sortida. He begut moltíssima aigua abans de començar, quasi bé una ampolla de litre i mig. Semblo una camella. La pecularietat d’aquesta estapa rau en el fet que els 50 primers classificats de la general, sortiran 3 hores més tard que nosaltres (en aquest sac hi ha un molt bon grup
d’espanyols i catalans). Així que tenim un pasadís d’honor: l’Alesssia, els compis de Burgos, i molts d’altres ens saluden i ens animen a disfrutar i ens desitgen molt sort.

Casualitats de la vida, hi ha uns jeeps aturats allí al costat, i escolto que parlen espanyol. La Dolo se n’hi va a saludar-los, són de València i estan fent un Tour amb 4x4. I em demanen de fer-nos una foto tots junts, que divertit. Troto una miqueta per agafar al Jaume. Un cop li explico aquesta anècdota, li dic q
m’haig de parar a fer una tècnica, que segueixi i que ja l’atraparé. Quan em reincorporo a la marxa, coincideixo amb el Francesc de l’Escala, farem els primers km junts, parlant i observant meravellats el paisatge. Arribem al control 1, el Jaume ja fa 10 minuts q hi és. Me dóna el temps just per omplir els bidonets, menjar 4 pinyonets i aire, que vol dir vent. A partir de llavors, la Dolo no parlarà, bé, no parlarà tant. Cal concentrar-nos, són molts km i la calor ja comença a fer-nos companyia. Just abans
d’arribar al control 2, els primers corredors (q han sortit 3 hores després) ens avancen. És un luxe veure’ls córrer, sí, sí, córrer, aixecant cames, impressionant.

Passem pel costat d’un arbre, i veig un sr assegut, vestit de vermell: iep! Aquest el conec: és un Adeadventure boy: el Jordi. Li dic al Jaume q ara torno, q el vaig a saludar: tot ok, està canviant la targeta de la càmara. Com a premi: click: una photo, jij. Per arribar al control 2, ens fan pujar una fabulosa rampa i baixar per una fantàstica i grandiosa duna. Així ho fem. Retrobo de nou els peus del Peter, me fa il·lusió doncs això significa que encara és a bord. Arribem al control, amb una soleia impressionant.

Just estem descansant, arriba el Sr. Marc Olmo: nenes, no és cap miratge, faig click: foto, quin estil, somrient tímidament, trotant, tant discret. I nosaltres tornem al nostre camí: ara ens toca creuar un llac salat i així ho fem. No hi fa gens de vent, la sensació de calor es fa notar. Ens diuen que hi ha hagut un
moment, que hem arribat a un pic de 51 graus!! Companys: fa calor, molta calor.

Creuat el llac, entrem a les gorges de El Maharch, allí veiem com es forma i desapareix un petit remolí, molt curiós. Entre una cosa i una altre, passem pel costat de l’Oasis El Maharch, allí hi ha una petita font, on hi ha companys que es remullen una mica el cos. El terreny és bastant pedregós, pedres petites i camins estrets. En aquest punt ens avança el Josef Ajram, i alez, alez, nos animem. Arribem al C3. Hi arribo amb moltíssima gana. Allí coincidim el Francesc, el Faura, el Jaume i moi. El Toni de Manresa farà un break curt i continuarà tot seguit. Menjo i devoro l’embotit que tenia preparat, a més a més, el llom embutxat que m’ofereix el Francesc, i diria q res més, però nois, quina gana. Allí nos han donat un “stick” lluminós que cal que portem penjat darrera la motxi durant la nit. Sortim del control amb l’stick col·locat. Reprenem el camí, són quasi les 8 del vespre (vosaltres ja teniu les 22h). Començo a notar al cos la calor que hem patit durant tot el dia, i el cansament acumulat. Anem juntament amb un grupet de concurrents, nosaltres al darrera. Arriba un moment que els de davant es paren. Què passa? Doncs q no hi ha senyals: quins trons, i pq no paren abans? Aix, aix, pujo per damunt una duna, veig un stick lluminós de la organització i crido al Jaume, au, som-hi. Poso la sisena, ràpid, faig un canvi de ritme. Tinc ganes d’arribar al control, torno a tenir gana i no em queda gaire aigua. Arribem al control 4 al voltant de
les 9 de la nit. Allí preparem el sopar. El Jaume, el Francesc i el Faura estan animats per continuar, jo em noto cansada. El cos el tinc calent, tinc por d’ agafar febre. El meu jo me recomana que descansi unes horetes, tincs temps de sobres. El Francesc i el Faura continuen. El Jaume està acabant de preparar la seva motxi. Arriba l’Eusebi i diu q ell és queda a dormir 2 horetes. La Dolo aixeca el dit i diu que ella també.

M’acomiado del Jaume, li dic q vagi amb molt de compte, i que ojo, q tots els ojos q tingui i els 6 sentits ben activats. Me diu q no em preocupi i q nos viem a l’arribada. Descansem amb l’Eusebi un parell d’horetes. A les 12 de la nit, ens aixequem. Quan estem apunt de marxar, veiem a l’Iñigo, el compi del País Basc. Els metges li diuen que si no té menjar sòlid no el deixen continuar, està molt dèbil, i durant el dia només ha ingerit gels i barretes. Parlem amb els metges, i li diem q jo li donc el meu pernil salat i l’Eusebi, fruits secs. Amb aquest aval, el metge el deixa continuar. Nos crospim tots tres el pernil salat, delicious (per cert, l’embotit és de Ca l’Esteve de Centelles, és la botiga del Dani, el compi de l’Aire. Dani: l’embotit va tenir molt d’èxit i estava boníssim!!!). L’Iñigo ja fa una altra cara. Caminem amb els frontals, i de cop i volta, il·luminem una petita serp: ondie!! L’Eusebi a fer fotos i l’Iñigo a gravar-la, quins trons!! I jo mirant-la de lluny, no fos cas que es mogués. Després que els nens ja han disfrutat amb la bestioleta, continuem la marxa. Nos queden 30 km, 20 dels quals són dunes. Així que, pals en posició i continuem la marxa. L’Eusebi i l’Iñigo es queden una mica enrera, i jo m’agrupo amb el Jordi d’Alacant i 3 britànics. Els anglesos es paren a descansar i amb el Jordi continuem. És fabulós caminar per les dunes: el cel ple
d’estels, i al fons, un làser de color verd que ens assenyala el camí. L’estrella de la MDS. Arribem força ràpids al control, allí esperem a l’Eusebi, qui un cop arriba, ens proposa de dormir una horeta, no ens hi neguem, i la veritat, el cos ho agraeix d’allò més. A les 6 morning ens hi tornem a posar. Anem tots tres, no parlem, mirem els dromedaris que ens donen el bon dia, les dunes, les muntanyes. Faig cas dels consells del meu Mestre: “simplement pedalo, sobre les immenses superficies de còdols i les crostes de terra, al meu ritme. Miro i absorveixo tot el que m’envolta”. Mestre, pensem el mateix, i així serà tota la meva MDS. Al control 6 m’hi estic 10 minuts, el Jordi i l’Eusebi quasi bé no s’hi aturen. Nos queden 10 km per arribar. Tinc ganes d’arribar. És per això que me prenc una gominola màgica de Power Bar (serà la única que em prendré). Els jeeps de la organització constantment passen pel nostre costat i ens pregunten si tot és ok. El conductor d’un d’aquests jeeps és el Patrick, i em pregunta si tot és ok, li responc que molt més que ok, fabulós i moltes congratulations!! M’emociono i tot. 2 nens estan a la vora del camí, els saludo i els hi doncs caramels.

Aixeco el cap i veig les teteres, ostres Dolo, això ja s’acaba…….. a l’arribada m’espera la Carme, quina il·lu. Ens abracem fort, molt fort!! Que bé!! Faig el meu te i recullo 3 ampolles d’aigua. Són les 10 del matí.

A les 7 de la tarda, amb el Jaume i d’altres compis anem cap a l’arribada, és l’hora que arribin els darrers participants, i és tradició que la resta de companys els anem a rebre. I així ho fem: el darrer és un japo!! Tots l’aplaudim. Allí, coincideixo amb un noi de Madrid, i li pregunto per la Luz, la seva compi de haima, me diu que està feta un nyap dels peus, ondie!! Li pregunto el número de haima i la vai a veure. Hablo en castellano (mi castellano, q no es el castellano de Miguel Delibes, pero me voy defendiendo, jiji).
Luz m’explica que té els peus llagats, però que no problem. Riu, riu molt. És maquíssima. Li explico com anem xino-xano amb el Jaume. El seu home, Misael, me recomana que els 2 darrers km de la cursa, els fem al nostre ritme, disfrutant cadascú de les nostres darreres passes. Li dic que en prendrem nota.
Després de sopar, avui m’adormo de seguida, no tinc temps a comptar cap ovelleta. Diria q encara no són les 9 i ja estic cao.

Ver álbum de fotos | Leer Marathon Des Sables 2010: la crònica (VIII) en Senderators

Leer Caminant sobre l'aigua... en Senderators

Com ja és habitual a la sortida retrobament amb el amics: Miquel, Juanito, Floresta, Fermí, Maria, Xeix, Moisès, etc. També vaig poder saludar al Jaume Amiel (el company inseparable de la Dolo a la Marató Des Sables que segurament esteu llegint a les cròniques que publiquem). I com no, els companys del GELS, el Quique i l'Ignasi, donades les baixes per lesió del Raül (cuida't que t'espero a Cap de Rec i sobretot a la CCC amic!), el Japo (alguna senglerada nocturna hauríem de fer per agafar moral eh!) i al Josep (company, aquesta te la dedico).

Així quea les 18.00h en punt arrenquem la Romànica 2010. Tot i les pors i alguna que altra excusa barat d'algun dels absents (eh Atleta?), el dia era radiant. Un sol fantàstic a Navàs permeteia poder sortir amb samarreta de màniga curta. Ja en el km 5 la primera ermita: Santa Maria de les Esglèsies (podeu veure-la a la foto). bon ritme i bons ànims. Tot i les pujades i baixades anem per sobre els 6 km/h. anem xerrant animadament amb la Maria tot recordant el diluvi en aquella zona durant el 2008. Així arribem a Sant Miquel de Castelladral al km 10,6. Volem arribar de dia al sopar (km 18,6); així que, tot i que no trobo ritme còmode, anem tirant a les pistes de pujada i trotant a les baixades.

Ens plantem al sopar, Santa Fe de Valldeperes (km 18,6), a les 9.00h en punt. Tenen la ràdio posada a tot volum i just agafo l'entrepà i el primer gol de Messi! Moment memorable. Tinc molta gana. Em menjo un parell d'entrepans i a seguir, que encara hi ha una mica de llum de dia. Seguim per la pista i de seguida traiem els frontals. Bé, allò que porten el Quique i l'Ignasi molt frontals no són: il·lumina més un llumí que aquell frontal...

Anem xerrant i passant punts de control i ermites (Sant Esteve de Pujol de Planès, Sant Martí de Balaguer, Sant Joan de Montdarn, Sant Miquel de Fenogenell,...). En un dels controls ens trobem a una "ballarina" espectacular animant la festa. Com molts ja sabeu el el Quico Soler fent de les seves. Llàstima no haver-li fet una foto!! La nit és molt bona, sense vent i segueixo amb la meva samarreta de màniga curta, com el Xeix, òbviament!

Com diu l Maria, de la Romanica més que de les pujades te'n recordes de les baixades, ja que castiguen molt. Així que anem pujant i sobretot baixant fins arribar a Puigreig (km 48). Ja ens anem acostant cap ala mítica riera de Merlès. Però abans el fantàstic avituallament de Sant Andreu de Cal Pallot, amb una amanida fantàstica unes llesquetes de pa amb tomàquet i embotit fantàstiques. A més dels donuts per agafar forces per la riera.

Arribem a la riera i segueixo els consells de l'expert Fermí. A descalçar-se i fora mitjons. Encara recordo la foto de l'any passat de l'Atleta de cap a la riera! fico el peu dins l'aigua i em quedo gelat. Passar per sobre les pedres no és gaire complicat i arribem a l'altra banda mentre el Fermí ens fa un video. A veure quan el publiques a Youtube eh? Ens tornem a calçar i ara un forta pujada fins a la Mare de Deu de Pinòs i Sant Pau de Pinós. Ja estem al km 59 i ja comença a fer-se dia. Així que arribem al km 62 , a Sant Amanç de Padrós amb força gana. Reomplo el camelbag i em preparo pels darrers 18 km. Ja ho tenim això! El Quique i l'Ignasi comencen a anar castigats. De fet, és la seva primera nocturna i d'aquesta distància. Estan fets uns fieres però la nit castiga.

Així que faltant 15 km tiro endavant a veure si atrapo al Xeix i accelero una mica. Uns quants bassals i fang en aquest tram final però també una pista on es pot córrer bastant. Deuen ser les ganes d'acabar però em sento força bé i vaig quasi tota l'estona trotant. Com tira el Xeix!! no hi ha manera d'atrapar-lo. Tota l'estona el veig davant però només l'agafo en arribar al control 8 al km 73, a Santa Maria de Cornet. Allà m'agafo un parell de torrades de pa amb oli i sucre, bec del càntir i tornem-hi que ja ho tenim. El punyetero del Xeix a tornat a escapar-se. En els 7 darrers km per fer-ho bonic es posa a ploure.

Així que entro a Navàs tot plovent, que així ens netejarem del fang i a la plaça just a l'arriba enganxo el Xeix de nou. Molt bé. Ja tinc la meva primera Romànica amb 15 hores i 24 minuts i la meva primera figureta d'una ermita.

En resum, una marxa exigent i dureta però molt bonica. Llàstima de no poder gaudir de moltes vistes ja que molta estona la fas de nit. Com que tot és el GR cap problema pel marcatge, però en els llocs conflictius l'organització ho ha senyalat perfecte. Els avituallaments més que correctes i sobretot l'amabilitat de la gent dels controls increïble. Altament recomanable doncs. A esperar fotos i classificació.

Ver álbum de fotos | Leer Marxa Romànica de Navàs 2010 en Senderators