Marathon Des Sables 2010: la crònica (I)

Doncs sí. Em semblava increïble però tenim la sort que la nostra amiga Dolo Puig ha escrit un petit relat, una petita crònica, de la seva experiència a la Marató Des Sables. I ens la va regalar el dia de Sant Jordi. Així que li he demanat si ens la deixava compartir amb tots vosaltres al blog i m'ha dit que sí. Com que entre fotos i text se'n va a les 20 planes, si us sembla us l'aniré posant per capítols. Una joia! Gràcies Dolo.

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 1

Tot just avui fa una setmana que arribava a Merzouga, la meta, el final de la MDS. Tots els preparatius, els entrenaments, les reunions amb els compis d’equip, les classes al gym (i les “campanes”), les consultes a veterans de Sables, els ànims dels companys i familiars…. Tot l’esforç esmerçat havia estat ben emprat. Ho havia aconseguit. El Sr. Patrick, finalment, m’imposava la medalla de finisher de la 25 edició MDS. Estava happy, happy, satisfeta d’haver fet una molt bona feina. Aquesta alegria es va transformar en llàgrimes emocionades, que també volien mostrar-se, donar-se a conèixer a la resta de participants. Tot i que aquesta aventura va començar un 4 de setembre de 2009, a les 4 tarda, davant l’ordinador omplint la pre-inscripció; realment es materialitza el 4 d’abril a les 8:30 morning. Bé, tbé s’ha de dir, que hi ha un pròleg de 2 dies i un epíleg de 2 dies més. Si em permeteu, jo us ho explico tot.

Abans de continuar, advertir-vos que no us demano 5 minuts, sino una miqueta més, de 15 a 20 minuts. Són moltes hores viscudes, molts passos caminats, molts somriures compartits, molts pensaments, imatges…. que m’agradaria compartir amb tots vosaltres.

Arribem a l’aeroport de Madrid a mig matí del divendres 2 d’abril. (deixeu-me que us expliqui que, prèviament, a l’aeroport de Barcelona ens trobem amb la Katja i el Pablo, compis de l’Aire, una agradable coincidència que ens emociona a tots).

Un cop ja a Madrid, els taulells de la Royal Air Maroc es converteixen en un no parar de facturar motxis (la majoria Raid-light), bosses, maletes. Els participants espanyols hi som convocats a les 10 morning. Em retrobo amb el compi Jaume de Sabadell, la Carme, amb el Toni de Montcada i el Jordi de la UEC ANOIA, qui està una mica neguitós per l’estat del seu genoll, q no acaba d’anar fi i no les té totes (El Jordi també serà FINISHER!! i dels bons!!).

Allí conec al Toni de Teià (HMM), a la Montse, al Francesc, a l’Eusebi, al Boro… També veig a la Mònica Aguilera, ondie, la Mònica. Una mica agoserada (però sense voler ser grollera), la paro i em presento. No recordo què li vaig dir. Osti Dolo, tu també!! (em dic després a mi mateixa). Mireu compis, he llegit molt sobre ella, he vist reportatges, el seu currículum és estratosfèric, l’havia vista fa 3 anys al UTMB, i la veritat, poquetes noies q som en aquest món d’homes, les que “despunten” les hem d’animar, i per això ho vai fer. Dies després llegeixo a la premsa, en una de les entrevistes que li van fer, que anava una mica nerviosa per la pressió. I pam: La Dolo encara més pressió!!

Després d’arrenjar tota la paperassa burocràtica de l’aeroport, pugem a l’avió i en un plis ens enlairem destí Aeroport d’Errachidia. Durant el trajecte No Limit ens dóna la benvinguda i ens fa 5 cèntims de la que serà la nostra estada al Marroc.

Arribem a l’aeroport d’ Errachidia a les 12h (que a la Catalonia són les 14h). Després de segellar el passport i recollir motxis i maletes, 2 autocars ens esperen per portarnos fins el campament BASE. Durant el trajecte, ens donen el “dinar”, el roadbook i 1 ampolla d’aigua. Fem un petit break en un mirador preciós: unes muntanyes i un congost verd, ple a vessar de palmeres. Reprenem el camí. Després de creuar varios pobles, els autocars s’arramben a la vora de la carretera: final del trajecte. Uns camions “militars” nos esperen a l’altre banda, i al fons, entreveiem les haimes negres, la nostra llar durant els propers dies. Agafem tots els patracols i pugem com podem als camions. “boing, boing”, el recorregut, tot i que és curt, està ple de sots, nosaltres estem dempeus, i botem com bitlles.