Marathon Des Sables 2010: la crònica (III)

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 3

Al matí del dissabte 3 d’abril nos desperta la claror i també la resta de companys de haimes. La gent està molt animada!! No ens farà falta despertador, això ja ho hem après. La organització també ens proporciona l’esmorzar, així que anem a “fer cua”, un bon esmorzar de cereals i suc per començar el dia.

Tenim hora per revisió del material de la motxi i entrega de certificat mèdic a les 14hores. Encara tenim molt de temps, així que aprofitem per anar a estirar cames. I ho fem, anant a caminar a una muntanyeta que tenim al costat del campament. Xino-xano, amb sandàlies, ens enfilem amunt. Trobem molts fòssils, en recollim uns quants. 3 nens ens acompanyaran, un d’ells porta la samarreta del Barça (sapigueu que allí hi ha una eufòria i bogeria amb el Barça, impressionant!!). Fem les fotos de rigor a dalt del cim. L’Eusebi s’atreveix a baixar per una duna gegant que hi ha, la resta, referem el cami. Xino-xano, retornem a la haima, sembla ben bé que estiguem en una concentració, reclosos abans de començar un partit molt important. És l’hora de dinar.

De nou la cua. Aquesta vegada, però, ens emportem la safata de cartó amb el dinar, cap a la haima, i mengem tranquil·lament a la nostra llar. Comentem que només fem que menjar i menjar. Algú fa el comentari que ens estàn “afartant” per anar tot seguit al “matadero”, ondie!! Quina comparació oi??
Amb temps suficient, preparem la motxi i la documentació que ens demanarà l’organització. Anem a la haima corresponent, allí nos entreguen la targeta de pas, la bangala, una bosseta amb 120 pastilletes de sal, i nosaltres entreguem el certificat mèdic als doctors, que ens pregunten si tenim alguna dolència a tenir en compte. Tots estem sans i sanes com roures!! (bé, això ho haurem de demostrar els dies posteriors).

En aquest moment també entreguem la maleta amb totes les nostres pertinences que no utilitzarem a la cursa. Aquesta maleta ens la trobarem de nou a l’hotel d’aquí uns dies. Tot seguit, l’Alessia, compi del Toni Duart, me diu que el Marc Olmo nos espera per fer una photo. Ondie!! No m’ho puc creure. El meu ídol (esportivament parlant), està unes haimes més avall. L’Alessia el coneix i li ha dit que té una seguidora catalana a qui li faria molta il·lusió conèixe’l i fer-se una foto amb ell. Vermella com una tomata, i amb la resta dels compis, hi anem. Somric, és el Sr. Marc Olmo. Tot un plaer de conèixe’l.

A mitja tarda estem convocats per la organització de la MDS al briefing de benvinguda. L’organitzen just al centre del cercle que conformen les haimes. Allí hi som, puntuals, el Sr. Patrick s’enfila damunt un dels jeeps de la organització. Nos dóna la benvinguda, ens exposa 4 dades de la cursa, ens presenta als guanyadors de l’edició anterior i un noi ens fa una demostració de l’ús de la bangala (espectaular, confiem no haver-la de fer servir).

Una mica apartats de la gent, reconec els 2 camells que nos faran de cotxe escombra. Me’ls miro de reüll, un es veu jovenet i l’altre sembla ja més gran. Els hi pregunto (amb la mirada): Aneu molt ràpid compis? Em fareu córrer? Jo he vingut a caminar. Per cert, porto uns caramels i torró d’alacant que si voleu, no em farà res compartir amb vosaltres, sempre i quan no m’avanceu, jiji. No vaig acabar d’entendre el que em van respondre.

S’acosta l’hora de sopar, el darrer sopar que tindrem amb forquilla i ganivet durant 7 dies. Arribem de nou a la haima, i re-preparem, ara sí, la motxi. La revisem de nou. Tot hi és Dolo, don’t worry. Ens diem nanit i descansem.