Marathon Des Sables 2010: la crònica (IV)

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 4

El dia D hora H ja ha arribat. De ben bon matí, els berebers ja han fet de les seves: corrents pel mig del campament, s’han adreçat cap a les haimes que tenim just al davant nostre i s’han afanyat a desmontar-les. Amb els compis ens mirem i diem: “ojo, que això va en sèrio”, ens afanyem a vestir-nos i retirar les pertinences de la haima. Esmorzem, ens posem les polaines, la cinta al peu que incorpora el xip, el dorsal ben visible al pit, (l’altre dorsal, el portem penjat a la motxi), la gorra, el buf, pals i el
banderí del CEI, que me’l penjo darrera la motxi (fa un goig Presi!!). I somrient, animats i encuriosits, caminem cap a la sortida. És espectacular, 2 globus inflables amb forma de tetera (la casa de tes “Sultan” és un dels patrocinadors oficials de la MDS), la pancarta de sortida, els helicòpters sobre-volant-nos, la resta de concurrents i la música. L’himne oficial de la MDS és la cançó d’ACDC “Autopista cap a l’infern”, cada dia al matí just abans de donar la sortida sonarà aquesta cançó i ens recordarà que som uns privilegiats de poder córrer per aquesta autopista.

Tornant al moment emocionant de la sortida del primer dia (bé, cada dia, la sortida serà emocionant, pq significa que hem pogut finalitzar l’etapa anterior, i que amb més forces que mai continuem). Fem la foto amb els compis de l’equip, els desitjo sort a tots, i els hi dic “Arreveure, nos viem a la haima d’aquí unes horetes”. Ens trobem amb el Jaume i l’Eusebi, i formem el trio “lalala”.

Presumeixo i intueixo, i crec q no m’equivoco si us dic, que l’objectiu de tots els participants és el d’acabar, ser finishers. Ara bé, el plantejament que cadascú hagi pogut fer de la cursa pot ser totalment diferent: hi ha qui optarà per fer-la running, d’altres mixing (runnig-troting-walking), d’altres caminant, d’altres fent que el es pugui, però sempre amb la il·lusió d’acabar. El meu objectiu, com el de la resta de participants és el d’acabar. El meu plantejament, d’altra banda, és fer-la caminant, xino-xano i anant per feina, amb el compi de marxes, el Jaume. També vull disfrutar-la en la mesura que pugui, és clar (i penso que ho he aconseguit).

El sr. Patrick, enfilat com és habitual en ell en un dels jeeps, ens recorda el traçat de l’etapa, anomena els compis que aquell dia compleixen anys (els hi cantem la cançó de rigor internacional: happy birthday) i ens insisteix amb el tema de la pastilles de sal. Fa molta calor i és molt important que anem ben hidratats.

Comença el compte enrere: 5,4,3,2,1 …..alez, alez. És una bogeria agradable, ric, crido, aixeco els pals, i caminant amb el Jaume comencem la 25 edició de la MDS. Dolo, ja hi ets, ja hi ets!!. Estàs caminant pel desert, estàs participant al MDS!!.
Somric, saludo a l’equip que m’avança corrents per la dreta, molta gent corrent, amb les motxis ben carregades. El Jaume, l’Eusebi i moi anem caminant, a un ritme força exigent. Pim-pam. La primera etapa són 29 km, un petit escalfament pq el cos s’adapti al terreny i a les altes temperatures. L’etapa està molt ben senyalitzada, panells de color groc i amb divertits dibuixos ens indiquen que anem en la direcció correcte. Els helicòpters ens sobre-volen, els saludem i cridem. El Jaume, gran coneixedor del desert
marroquí, m’explicarà dia rere dia, els llocs per on passem, la vegetació que anirem trobant, anècdotes que ha viscut allí amb la seva family. I l’aprenentatge comença tot just creuem la sortida: - Dolo, ara passem per un “callutex”. El miro amb cara ¿? M’explica que és una zona plena de pedres petites. Per recordar aquest nom, memoritzo aquests dos mots: callus (peus) i tex. Sempre que creuem una zona amb pedretes li recordo al Jaume: - Compi, estem creuant un callustex, i es posa riure. Coincidim amb la quitxalla que ens vénen a rebre. Els hi donc caramels i ells me demanen “xoco”, ummm. Els hi dic q sorry, però que no en tinc.

El primer control el trobem cap al km 13, i només nos faciliten aigua, valuosa aigua. Bé, això ja ho sabem, però acostumada a arribar als controls de les marxes, on t’esperen gominoles, fruits secs, coca-cola, entrepà de boti…. Se’m fa una mica estrany tot plegat, però bé, aquestes són les regles del joc, i les accepto.

Els peus m’estan respectant moltíssim, de la mateixa manera que cames i estómac. Les espatlles pateixen el pes de la motxi (ara tinc remordiments per haver fet campanes a les classes de boydpam al gym). M’hi he col·locat unes peces toves de la pool, que me va donar la Montse pq així amortigüin una mica el pes, però nois i noies, al migdia allò ja està totalment aixefat. El pla B serà tallar un tros d’esterilla i fer la mateixa operació. Anem fent km, i anem parlant amb el Jaume i l’Eusebi. L’Eusebi fa triatlons, li explico
que a Granollers n’hi ha molta falera, i que hi ha força equips, com els Baliga-Balaga de l’Ametlla del Vallès, i el Triatló Granollers. Parlem del Marcel Zamora (eminència en el món dels triatlons), dels Ironmans…. I així, arribem a la primera zona de dunes. És un camp de dunes, de dunetes: puges, baixes i puges… Això ens frena una mica el ritme. De cop i volta, i mentre pugem una duneta, el Jaume diu: “Eso? Eso es una mariconaaa”. Ens posem a riure. Juanito, ja veus que el teu crit de guerra és famós
inclús al desert!! Els pals ens ajuden moltíssim a pujar. Creuem un riu, amb aigua. El paisatge em sorpren.