Marathon Des Sables 2010: la crònica (IX)

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 9

De nou, els berebers, avui divendres, comencen a desmontar les haimes espanyoles. Això no es fa, i menys avui, q tinc molta, moltíssima son. Només us haig de dir, que desmonten el toldo negra de la nostra haima i nosaltres encara estem dins el sac. Tenim 15 minuts abans no tornin a treure les catifes. Quina son, nois!! Això que he dormit molt bé.

Ens preparem de nou. Avui, l’etapa Marathon, 42 km. El Jaume, com cada matí, m’informa del seu “roadbook” personal. M’explica el nostre planning. Ok, això serà un plis. I efectivament així serà. La distància entre els controls és molt llarga, 13,2km, ojo!! Q amb cotxe ho fem amb un plis, però caminant, la cosa s’allarga una mica més. El terreny és força agradable, els peus ja estan acostumats a tot tipus de terreny: pedregós, sorra, terra….. creuem un llac salat fabulós. Allí coincidim de nou amb el Toni de Manresa.

Creuem camps de dunes, damunt d’una d’elles, veiem les teteres i el campament. Ho comentem amb el Jaume, guais!, baixem de la duna i ja no veiem res, ondie!! Deu haver estat un miratge, jij. Nooooo, q el campament hi és. A més, tenim la sorpresa dels familiars dels compis q tbé hi són, i tinc moltíssimes ganes de veure’ls. Baixem de la darrera duneta. Amb el Jaume nos donem la mà, fem tots dos un important canvi de ritme, i guais!! Arribem a la final d’etapa amb els braços enlaire i cridant. Allí nos espera el Nil que nos felicita. Prenc el meu te i agafo les ampolles d’aigua. Camino encara uns quants metres fins a la nostra haima. Allí coneixo a la Merche, la dona del Toni, i a la Sílvia, la compi del Pep, i em retrobo amb la family de la Carme (quina il·lusió veure’ls tots allí). Els compis ja són tots a la haima, descansant. Estan tots molts contents.

Em canvio de roba, me netejo una mica, menjo i a fer el vol. Envio el mail, parlo amb els compis…. Em comenten que en uns minuts faran un petit homenatge al Fidel. Així és, han preparat una placa circular, amb el nom del Fidel i l’any 2010. El Nil diu unes paraules, i tot seguit, els que volem hi dipositem una pedreta, amb la il·lusió que amb el llarg dels anys, i esperem q així sigui, es converteixi en una gran muntanyeta. És un acte íntim i molt emotiu, molt.

Tot seguit preparem el sopar, i després hi ha espectacle. Ens hi acostem i ens hi estem una estoneta. Ens agradaria escoltar l’Orquestra Filarmònica de París, però encara hi ha un mag q ha d’actuar, i sabeu què? potser des de la haima ja sentirem la música. I així, ho fem, retornem a la haima a descansar. Serà la nostra darrera nit. Això ja s’acaba, qui ho havia de dir.