Marathon Des Sables 2010: la crònica (VI)

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 6

La segona etapa és xulíssima. La batejo com l’etapa de mountain de la MDS. La gran majoria d’esdeveniments esportius tenen la seva etapa reina de muntanya (em vé al cap el Tour de France), doncs la MDS no havia de ser menys. Seran 35,5 km caminats amb un somriure a la face. Tot just començar (amb el ritual preví dels happy birthdays i ACDC), ja enfilem una rampa, ens col·loquem un darrere l’altra, com formiguetes, baixem la rampeta i n’enfilem una altra. És impressionant les imatges
que veiem. Amb el Jaume estem disfrutant moltíssim. Arribem al primer control. Allí coincidim, amb l’Alex from València, amb el Julio from Cadis i el Nil, from el Masnou. Allí reposem 15 minuts: descarreguem motxi, treiem vambes, change de mitjons, mengem fruits secs, omplim bidonets d’aigua, refem operacions, i au, de nou dempeus i a continuar. Reprenem la caminada. Davant nostra tenim una preciosa muntanya, i al capdamunt veig uns palets, són els companys que ja hi estan caminant. Mentre ens apropem a la mountain, conec la Barbara, una sra from GBR, que m’explica que 15 dies abans de començar i mentre entrenava, la va atropellar un cotxe, que tenia el genoll fotut i que ahir s’havia reblincat el turmell. Ondie!! Penso, però ella xino-xano, anirà fent, i tbé ja us avanço que serà FINISHER!! Estava més contenta a l’arribar!! Quan comencem a pujar coincidim amb el Pep de Prats de Lluçanès, qui va fent les seves passes amb el seu i-pod i amb la foto de la seva Sílvia en un dels pals. Al cim de la muntanyeta, serà ell qui nos farà la foto amb el Jaume i l’Eusebi.

Hi ha corriols, i caminem l’un darrera l’altra. A la baixada, el Jaume posa l’intermitent i comencem a avançar (fora pistes) a la resta de corredors. Arribem novament a un control, marquem la targeta de pas i fem el mateix ritual. Ara caminarem per una zona més planera. Allí coneixem a la Nadia, una sra marroquina que porta el dorsal número 11 i que curiosament ens explica que és la onzena vegada que hi participa. Creuem de nou un riu, hi ha qui farà peuets. Jo m’ajupo i em refresco les mans. En aquell
moment, ens agafa un moment de nostàlgia i de tonteria, o digueu-li como volgueu, el fet és que nos posem a cantar. Us dic què cantem? Mmmmm, si voleu riure, teniu tot el dret a fer-ho: l’Eusebi nos recorda al Julito Iglesias i jo els recordo al Juanito Pardo, jiji. Sort que no ens coneix ningú allí, jiji.

Coincidim de nou amb la Nadia i ens diu que hem de pujar la muntanya que tenim just davant nostra: la Jebel El Otfal.Ens la mirem amb el Jaume, ens mirem i pensem qcom que llavors direm en veu alta: aquesta sra s’equivoca, com vol que hi pugem? I no en fem cas. Anem caminant, i aquella muntanya se’ns està acostant. Sí, sí, efectivament haurem de pujar aquella majestuosa paret. És una combinació de duna gegant i pedra: impressionant. Marquem al control, i amb el Jaume i l’Eusebi acordem que que cadascú la pugi al seu ritme, que mirem de no parar, i que en tot cas nos trobem a dalt. Anem pujant, és sorra, els peus s’enfonsen però els pals ens faciliten l’esforç. Vas trobant companys que es paren a cada passa. Està fent molta calor, i no fa ni un bri d’aire. Vaig pujant, un passo dopo l’altro. Just al meu davant hi ha un participant invident que camina juntament amb el seu guia. És verdaderament admirable. Hi ha 4 companys (3 nois i una noia) invidents que participen enguany a la MDS, i tots ells seran finishers. S’arramben a unes pedretes a descansar. Vaig continuant. La sorra dóna pas a pedres, a pedrotes que has
d‘anar enfilant. El darrer tram: la traca final: han lligat una corda que t’ajuda a pujar, els passos són molt aeris i has d’anar amb compte. Iep!! Ja som al capdamunt. Impressionant. Unes vistes xulíssimes. Al cap de poc, arriben 2 compis gallecs. Un d’ells, l’Alberto, arriba una mica ocellat, li donc una gominola màgica i crec q li anirà d’allò més bé, doncs acaba l’etapa totalment refet. El Jaume arriba i me diu que nos viem a mitja baixada de la mountain, que necessita que li toqui una mica l’aire i ara no pot parar. Ok. Poc després arriba l’Eusebi, embutllofat. Al cim hi ha un metge, que li farà les primeres cures als peus. Reiniciem la marxa amb l’Eusebi, ell s’endarrereix una mica, i el Jaume encara no el veig. Comencem a baixar per un congost, tancat, pedregós, ple de fóssils. Allí trobo al Jaume, arrepenjat a una pedra. Reprenem el camí. Ell fa un canvi de ritme, i moi al seu darrera. Quan arribem a baix, nos esperen
uns 2 quilòmetres de dunes, de terreny tou per desentumir els peus i cames. Aquestes són sres dunes, grans, i un petit quad córrer al nostre costat. És divertit. Just 500 metres abans d’arribar, coincidim amb l’Òscar, de la haima 56, està fus, li ha costat molt d’arribar, la calor l’ha masegat bastant i està aixefat. Parlant, parlant, només nos queden 200 metres, i me diu que tiri. Arribo fascinada per l’etapa del dia, em mereixo un te del Sultan. Delicious.

Els compis de l’equip ja hi són. Abans però, me paro a la haima de la Carme i comentem la bellesa i duresa de l’etapa. Els hi explico que estic disfrutant com una pallasseta.

Després de fer estiraments, menjar, enviar el mail, llegir els vostres correus i mentre estem preparant el sopar, arriba el compi Pep de Prats. Tots l’aplaudim i animem. El seu auto-premi: una cigarreta, i escolteu nois: això el refà de seguida. Hem finalitzat amb èxit una nova etapa.