Marathon Des Sables 2010: la crònica (VII)

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 7

El dimarts estem convocats a la sortida una estoneta abans de l’habitual. El motiu: ens faran la foto oficial de tots els concurrents, escenificant la silueta del número 25. Així que no ens podem entrenir, esmorzem, ens pimpollem i amb la motxi a l’esquena anem a la zona de sortida. Agafo el banderí del CEI i el col·loco en un dels pals de caminar, d’aquesta manera l’enlairaré i l’onejaré, oeoeoeo, el que passa és que fa una mica de vent i se’m cargola i tinc algun problema tècnic, però no passa res. Presi, no et preocupis, que finalment puc onejar el banderí. Una vegada i altre vegada, l’helicòpter passa per damunt nostre i nosaltres cridem i saludem, ben bé semblem que som d’un altre planeta. Mil persones, a les 8  morning, al mig del desert, aixecant braços i cridant. Si algú ens veiés, què pensaria??

Després de la foto oficial, ens esperem encara una estoneta abans no soni l’ACDC. Allí comentem amb els compis de les altres haimes com ens han anat les etapes anteriors i com es presenten les properes. Estic contenta, però a la vegada nerviosa per l’etapa non-stop. Em fa molt de respecte. No la puc espifiar, cal ser intel·ligent i tenir seny, molt de seny (tot i que la rauxa tbé està permesa en cert grau, oi pep? Jiji). Comencem el 3 dia de la MDS. Ja hi ha més participants que ens acompanyen caminant, amb el Jaume anem a un ritme excel·lent, un pas viu. L’etapa del dia d’avui serà molt plana, creuem llacs salats, fabulosos, la pixapins puipui del desert apareix de nou.

Faig un break. Penso que tots ens el mereixem. Un incís. La bruixa puipui en cap moment me va venir a visitar durant els dies de la travessa. Penso que la calor i tants km caminats sota la soleia, sense pics de 3000 metres i sense isards, la va espantar de valent i no es va voler arriscar a ser derrotada. Però bé, en aquesta marxa ha aparegut la pixapins puipui del desert, una compi força divertida.

Bé, reprenem el que de veritat és important, l’etapa del dia. Són 40km, tots ells molts planers. El moment més fascinant de tots ha estat quan hem creuat el llac Ma`der el Kebir, a banda i banda només veiem pla, cap muntanya. Un ramat de dromedaris creua davant nostre, i click-clack, foto feta!

Després d’aquest llac arribem a una zona farcida d’arbustos i herbotes. És el menjar dels dromedaris. Arribem al control 3 on reposem. Allí ens retrobem amb l’Eusebi, l’Alex, l’ Iñigo del País Basc, i la Montse d’Intemperie. Reprenem la marxa tots junts, ja només nos queden 5 km per arribar al campament. Són 5 km que es fan molt amens, parlant els uns amb els altres, no ens n’adonem i pam: una duna de mitjana edat es presenta davant nostra. La creuem i voila: el campament és just al seu darrera. El meus peus i les cames m’estan respectant molt, tan com jo els intento respectar a ells. Som un equip, un bon equip.