Marathon Des Sables 2010: la crònica (VIII)

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 8

Ja som dimecres, el dia de l’etapa llarga, de la non-stop: 82,2 km (una Matagalls-Montserrat, aprox). He estat pensant molt amb aquesta etapa. El plantejament és intentar fer-la tota seguida, sense dormir. Ens donen 36 hores per fer-la. Si podem caminar-la tota seguida, tindrem bona part del dijous per descansar. Bé, així ho intentarem. Els nostres bons amics i matiners berebers comencen per desmontar les haimes espanyoles, això vol dir que hem d’afanyar-nos. Els compis mexicans, veïns de la nostra haima, criden desesperats: “Haima caía, haima caída”. Els hi desmonten el xiringuito i ells encara són a dins, jij (això nos passarà a nosaltres el divendres, jiji).

Bé, de nou al punt de sortida. He begut moltíssima aigua abans de començar, quasi bé una ampolla de litre i mig. Semblo una camella. La pecularietat d’aquesta estapa rau en el fet que els 50 primers classificats de la general, sortiran 3 hores més tard que nosaltres (en aquest sac hi ha un molt bon grup
d’espanyols i catalans). Així que tenim un pasadís d’honor: l’Alesssia, els compis de Burgos, i molts d’altres ens saluden i ens animen a disfrutar i ens desitgen molt sort.

Casualitats de la vida, hi ha uns jeeps aturats allí al costat, i escolto que parlen espanyol. La Dolo se n’hi va a saludar-los, són de València i estan fent un Tour amb 4x4. I em demanen de fer-nos una foto tots junts, que divertit. Troto una miqueta per agafar al Jaume. Un cop li explico aquesta anècdota, li dic q
m’haig de parar a fer una tècnica, que segueixi i que ja l’atraparé. Quan em reincorporo a la marxa, coincideixo amb el Francesc de l’Escala, farem els primers km junts, parlant i observant meravellats el paisatge. Arribem al control 1, el Jaume ja fa 10 minuts q hi és. Me dóna el temps just per omplir els bidonets, menjar 4 pinyonets i aire, que vol dir vent. A partir de llavors, la Dolo no parlarà, bé, no parlarà tant. Cal concentrar-nos, són molts km i la calor ja comença a fer-nos companyia. Just abans
d’arribar al control 2, els primers corredors (q han sortit 3 hores després) ens avancen. És un luxe veure’ls córrer, sí, sí, córrer, aixecant cames, impressionant.

Passem pel costat d’un arbre, i veig un sr assegut, vestit de vermell: iep! Aquest el conec: és un Adeadventure boy: el Jordi. Li dic al Jaume q ara torno, q el vaig a saludar: tot ok, està canviant la targeta de la càmara. Com a premi: click: una photo, jij. Per arribar al control 2, ens fan pujar una fabulosa rampa i baixar per una fantàstica i grandiosa duna. Així ho fem. Retrobo de nou els peus del Peter, me fa il·lusió doncs això significa que encara és a bord. Arribem al control, amb una soleia impressionant.

Just estem descansant, arriba el Sr. Marc Olmo: nenes, no és cap miratge, faig click: foto, quin estil, somrient tímidament, trotant, tant discret. I nosaltres tornem al nostre camí: ara ens toca creuar un llac salat i així ho fem. No hi fa gens de vent, la sensació de calor es fa notar. Ens diuen que hi ha hagut un
moment, que hem arribat a un pic de 51 graus!! Companys: fa calor, molta calor.

Creuat el llac, entrem a les gorges de El Maharch, allí veiem com es forma i desapareix un petit remolí, molt curiós. Entre una cosa i una altre, passem pel costat de l’Oasis El Maharch, allí hi ha una petita font, on hi ha companys que es remullen una mica el cos. El terreny és bastant pedregós, pedres petites i camins estrets. En aquest punt ens avança el Josef Ajram, i alez, alez, nos animem. Arribem al C3. Hi arribo amb moltíssima gana. Allí coincidim el Francesc, el Faura, el Jaume i moi. El Toni de Manresa farà un break curt i continuarà tot seguit. Menjo i devoro l’embotit que tenia preparat, a més a més, el llom embutxat que m’ofereix el Francesc, i diria q res més, però nois, quina gana. Allí nos han donat un “stick” lluminós que cal que portem penjat darrera la motxi durant la nit. Sortim del control amb l’stick col·locat. Reprenem el camí, són quasi les 8 del vespre (vosaltres ja teniu les 22h). Començo a notar al cos la calor que hem patit durant tot el dia, i el cansament acumulat. Anem juntament amb un grupet de concurrents, nosaltres al darrera. Arriba un moment que els de davant es paren. Què passa? Doncs q no hi ha senyals: quins trons, i pq no paren abans? Aix, aix, pujo per damunt una duna, veig un stick lluminós de la organització i crido al Jaume, au, som-hi. Poso la sisena, ràpid, faig un canvi de ritme. Tinc ganes d’arribar al control, torno a tenir gana i no em queda gaire aigua. Arribem al control 4 al voltant de
les 9 de la nit. Allí preparem el sopar. El Jaume, el Francesc i el Faura estan animats per continuar, jo em noto cansada. El cos el tinc calent, tinc por d’ agafar febre. El meu jo me recomana que descansi unes horetes, tincs temps de sobres. El Francesc i el Faura continuen. El Jaume està acabant de preparar la seva motxi. Arriba l’Eusebi i diu q ell és queda a dormir 2 horetes. La Dolo aixeca el dit i diu que ella també.

M’acomiado del Jaume, li dic q vagi amb molt de compte, i que ojo, q tots els ojos q tingui i els 6 sentits ben activats. Me diu q no em preocupi i q nos viem a l’arribada. Descansem amb l’Eusebi un parell d’horetes. A les 12 de la nit, ens aixequem. Quan estem apunt de marxar, veiem a l’Iñigo, el compi del País Basc. Els metges li diuen que si no té menjar sòlid no el deixen continuar, està molt dèbil, i durant el dia només ha ingerit gels i barretes. Parlem amb els metges, i li diem q jo li donc el meu pernil salat i l’Eusebi, fruits secs. Amb aquest aval, el metge el deixa continuar. Nos crospim tots tres el pernil salat, delicious (per cert, l’embotit és de Ca l’Esteve de Centelles, és la botiga del Dani, el compi de l’Aire. Dani: l’embotit va tenir molt d’èxit i estava boníssim!!!). L’Iñigo ja fa una altra cara. Caminem amb els frontals, i de cop i volta, il·luminem una petita serp: ondie!! L’Eusebi a fer fotos i l’Iñigo a gravar-la, quins trons!! I jo mirant-la de lluny, no fos cas que es mogués. Després que els nens ja han disfrutat amb la bestioleta, continuem la marxa. Nos queden 30 km, 20 dels quals són dunes. Així que, pals en posició i continuem la marxa. L’Eusebi i l’Iñigo es queden una mica enrera, i jo m’agrupo amb el Jordi d’Alacant i 3 britànics. Els anglesos es paren a descansar i amb el Jordi continuem. És fabulós caminar per les dunes: el cel ple
d’estels, i al fons, un làser de color verd que ens assenyala el camí. L’estrella de la MDS. Arribem força ràpids al control, allí esperem a l’Eusebi, qui un cop arriba, ens proposa de dormir una horeta, no ens hi neguem, i la veritat, el cos ho agraeix d’allò més. A les 6 morning ens hi tornem a posar. Anem tots tres, no parlem, mirem els dromedaris que ens donen el bon dia, les dunes, les muntanyes. Faig cas dels consells del meu Mestre: “simplement pedalo, sobre les immenses superficies de còdols i les crostes de terra, al meu ritme. Miro i absorveixo tot el que m’envolta”. Mestre, pensem el mateix, i així serà tota la meva MDS. Al control 6 m’hi estic 10 minuts, el Jordi i l’Eusebi quasi bé no s’hi aturen. Nos queden 10 km per arribar. Tinc ganes d’arribar. És per això que me prenc una gominola màgica de Power Bar (serà la única que em prendré). Els jeeps de la organització constantment passen pel nostre costat i ens pregunten si tot és ok. El conductor d’un d’aquests jeeps és el Patrick, i em pregunta si tot és ok, li responc que molt més que ok, fabulós i moltes congratulations!! M’emociono i tot. 2 nens estan a la vora del camí, els saludo i els hi doncs caramels.

Aixeco el cap i veig les teteres, ostres Dolo, això ja s’acaba…….. a l’arribada m’espera la Carme, quina il·lu. Ens abracem fort, molt fort!! Que bé!! Faig el meu te i recullo 3 ampolles d’aigua. Són les 10 del matí.

A les 7 de la tarda, amb el Jaume i d’altres compis anem cap a l’arribada, és l’hora que arribin els darrers participants, i és tradició que la resta de companys els anem a rebre. I així ho fem: el darrer és un japo!! Tots l’aplaudim. Allí, coincideixo amb un noi de Madrid, i li pregunto per la Luz, la seva compi de haima, me diu que està feta un nyap dels peus, ondie!! Li pregunto el número de haima i la vai a veure. Hablo en castellano (mi castellano, q no es el castellano de Miguel Delibes, pero me voy defendiendo, jiji).
Luz m’explica que té els peus llagats, però que no problem. Riu, riu molt. És maquíssima. Li explico com anem xino-xano amb el Jaume. El seu home, Misael, me recomana que els 2 darrers km de la cursa, els fem al nostre ritme, disfrutant cadascú de les nostres darreres passes. Li dic que en prendrem nota.
Després de sopar, avui m’adormo de seguida, no tinc temps a comptar cap ovelleta. Diria q encara no són les 9 i ja estic cao.