Marathon Des Sables 2010: la crònica (X)

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 10

L’endemà al matí, com sempre un dia assoleiat. A les 8 del matí, surten els darrers 50 classificats. Com a bons companys, ens hi acostem i els animem. La resta sortirem a les 9 morning. Aquesta nit, la Carme ha passat mala nit, està feble i no sap què fer. Uns dels seus compis de haima, l’acompanya al metge, li donen uns sobres recuperadors pq se’ls prengui. Ella descansa fins el darrer moment. A les 9 puntuals sortim. La Carme tbé hi és. Serà el darrer breafing del Patrick, la darrera vegada que escoltarem ACDC, els darrers “happy birthday” que cantarem. Jaume: això ja s’acaba!!, li dic. El darrer compte enrere ja comença: 5,4,3,2, i 1. Sí, srs, la darrera etapa ja ha començat, i ho fem trepitjant, sorra, molta sorra. Els darrers 21 km són grans extensions de dunes, precioses i idíliques dunes. Així que amb el Jaume anem fent. Li he proposat que els 2 darrers km els caminem sols, Fet! - M’ha dit. Només tenim 1 avituallament al km 14. Nois touaregs nos acompanyen amb els seus movilettes, creuem per unes runes, un poble mig deshabitat (M´Fis). Vaig fent passes, i vaig pensant que com més ràpid vagi, abans acabaré, i això no pot ser, ostres: ara no vull que s’acabi. Aprofitem el darrer tram de dunes per fer-nos fotos amb el Jaume, q xulis. Falten 4 km per acabar, i el Jaume, amistosament me diu que “foti al camp”, ok, li dic, nos viem a l’arribada. No puc córrer, està ple de dunes, a les baixades, em deixo anar, i com si féssim raquetes de neu, les cames llisquen per la sorra. Pujo i baixo les dunes. De sobte escolto el meu nom. És la claca catalana que està a pocs metres de l’arribada. Abans però, em trobo el Xavi i el Pol, la Carme ha quedat una mica enrere i l’aniran a retrobar. Començo a trotar, a la vegada que vaig plegant els pals. L’arribada és una rampa, així que cal que agafi esbrenzida: i pam, un salt tocant amb els pals el rètol de Meta. He acabat. He arribat a Merzouga. Ploro, ric i estic molt emocionada. Molt. moltíssim. El Jaume arriba al cap de 5 minuts, ens abracem i me diu a cau d’orella: amics per sempre. I tant, Jaume, amics per sempre.

Un autocar ens portarà fins a Ourzazate, on hi restarem fins el dilluns 12 al matí.

Bé, i fins aquí, la meva crònica de la MDS. I ara, potser algú es preguntarà: el títol de la crònica de la Dolo no parlava de papallones blanques? I on són? Doncs la Dolo us respon. N’he vistes cada dia, uns dies més que d’altres. El dia de l’etapa llarga, en vaig comptar més de 10, el dia de la marató unes 5, i el darrer dia 1. I no vaig ser la única que les va veure. La compi Luz de Endesa, tbé les va veure. I es preguntava com jo, com podia ser que una bestioleta tan maca sobrevisqui en un territori, a priori, sec, auster. Potser serà que el desert no és tan arisc com sembla? Potser serà que el desert té el seu encant? (us recomano que si podeu, ho comproveu vosaltres mateixos)

Dolo
Bigues i Riells, 17 d’abril de 2010. (una part)
Granollers, 21 d’abril de 2010 (la resta)
Granollers, 22 d’abril de 2010 (el repàs)