Marxa del Cap del Rec 2008: espectacular

No trobo paraules per descriure tota la bellesa d'aquesta Marxa. La recordava del passat any i tenia present la Vall de la Llosa i la Vall de Madriu, però la veritat és que aquest any tot s'ha magnificat! No sé si seran les pluges del darrer mes o el fantàstic dia que va fer però l'entorn ha estat, com diu el nostre admirat Josep Maria Aima, "innenarrable". Així doncs, aquest cop em permetreu que redueixi les paraules i augmenti les fotografies.

Vam sortir a les 6.00h a.m. del Refugi de Cap de Rec, a quasi 2000 metres d'altitud, fer atacar els 53,4 km de distància i els 5250 metres de desnivell acumulat que teníem per davant. d'entrada, com sempre: "sortir a tope i apretem al final". La baixada fins a Viliella tota corrents per evitar taps i amb ganes d'arribar a la fantàstica coca i xocolata desfeta del control 1. Les vistes naixent el dia al Cadí, ja les veieu a la foto de sobre...

D'aquí enfilem cap a la Vall de la Llosa. Desplegem bastons i amb pujada constant però encara suau (pel que ha de venir) tirem a buscar l'esmorzar. L'aigua brolla arreu i el verd de l'entorn és espectacular. El dia impressionant. Ulleres de sol i cap a la megarampa final de Vallcivera per sobre dels 2400 metres. Comencem a trobar clapes de neu. El prat està verd, els cavalls pasturen,... hem fet 15 km i amb un desnivell digne de menció i se m'han passat volant.

A dalt de Vallcivera i abans d'arribar al al Refugi de l'Illa comença a haver-hi força neu. Els llacs òbviament gelats. Buff!! Això cansa més. Però no és perillós. Arribem al Refugi i mireu a la foto de sobre com estava el pati, amb aquesta fantàstica panoràmica que va fe rel Jordi "Japo". doncs això: innenarrable. Anem cap a buscar la Vall de Madriu i la farem de dalt a baix per deixar-nos caure fins a peu d'Escaldes, a Andorra. Seguim amb un tros més de neu però de seguida ja podem gaudir de més tolls d'aigua i prats verds. Reseguint el riu Madriu baixem ràpid mig trotant i rient amb la Colla que quedem junts: l'Atleta, l'Albert, el Raül, el Japo i jo. El Dave està una mica pel davant i el Josep i la Maria darrera. Un altre company senderator que he vist a la sortida, l'Alfred, també l'hem passat tot sortint de Cap de Rec, i segur que va per darrera fruint de l'entorn i patint a les pales...

Tot va de conya fins que el Raül saltant un torrent rellisca i es cau dins del mateix amb la mala sort de clavar-se un roc ben punxagut al genoll. La ferida no és gran però si profunda i els cops al genoll ja sabeu quin mal fan. a més, sagna força. El dolor és gran però sembla que no hi ha res d'ós ni de cartíleg. Estem encara a uns 8 km d'arribar a la Font de la Closa on el podran a tendre al proper control. Si coneixeu al Raül ja sabreu que el canvi de mentalitat d'aquest any ha estat, des del meu punt de vista, impressionant. I que això d'abandonar ni se li passa pel cap. Veurem que diuen a Font de la Closa doncs. Cadascú té les seves frases. Ells es va repetint allò de "el dolor físico acaba desapareciendo, pero la gloria es eterna!". Algú li deu sonar, oi?

Arribem a la Closa i diverses coses bones: primer, el bocata de butifarra; segon, la ferida del Raül és dolorosa però no té mala pinta diu la metgesa (tot i que en condicions normals ens comenten que un punt o dos no li haguessin anat malament); tercer, la meva amiga Núria que ens ha vingut a veure i donar-nos suport (un 10 per a ella!). Així que encoratjats per tot, recarreguem bidons i camelbags i cap a la batalla: la pujada de 1400 metres de desnivell positiu que ens durà des d'Andorra al Coll de sant Vicenç. Són ja les 13h i la calor apreta de valent. El Raül em demana que li posi un ritme que pugui seguir. Jo, encantat. Aquí ja sé el que em ve i no pretenc desfondar-me. Penso que vull arribar fresc, que m'esperen les empanadilles del Juan a la Solana per la nit i això sí que és motivació!! Així que l'Atleta, el Japo i l'Albert tiren una mica més i ens deixen.

I que si li marco un ritme? I tant. Ara, el tio com aguanta! Fem els primers 500 metres de desnivell positiu sense una sola parada. A ritme. Quasi una hora non stop! Una foto al pont pel canvi de muntanya i tirem amb 500 metres més sense cap descans. Duríssims!! Ens passen en miquel "Atrapeu-lo" i la seva colla. com tira el paio! Però tampoc anem tant malament. Nosaltres també avancem a 4 o 5 caminadors. Triguem 2 hores en arrbar al Refugi de Perafita.

Arribem al Refugi de Perafita. No tot està fet. Ens queden els 400 metres de desnivell finals fins al Coll de Sant Vicenç i em temo que seran encara més durs que l'any passat. S'hi veu força neu. Així que ens hidratem de valent a la font del costat del refugi i cap amunt. Neu i en pujada. Ideal per acabar desfondats. Però aguantem bé el ritme que ens hem autoimposat i triomfem de valent. Cim de la marxa: coll de Sant Vicenç.

I d'aquí cap a buscar l'avituallament del Refugi dels Estanys de la Pera. A muerte! Baixem força ràpid tot i retenir-me una mica per si de cas el genoll no acabés de cascar. En el Refugi al Raül li fan una segona cura i l'animen. Ens fotem una mica d'Aquarius i un parell de donuts i a tirar que ja en portem 42!! 11 quilòmetres més i ja ho tenim.

Aquesta part nova que, segons em va comentar el Josep Maria, va modificar perquè la pista era força avorrida realment se li ha de reconéixer que és molt més atractiva. Evidentment, això té un preu: aquest any molta aigua, també fang i un desnivell final que t'acaba de deixar finet. Si arribo a estar en l'estat de forma del passat any hagués rebentat! I d'aquí a la glòria! Arribem a Cap de Rec. Els aplaudiments habituals dels companys anònims que cada cop que entra un marxador esclaten en ànims i recolzaments. Dels de la colla, admirant al Raül per la gesta! I òbviament el millor Recuperation final: una bona cervessa!!!!! EPÍLEG

• Bona nota per l'organització: tot i el que he pogut llegir en el seu blog jo particularment penso que els avituallments han estat més que dignes arreu tant per quantitat com per qualitat. Els serveis (el Raül ho pot confirmar) han estat sempre atents i agradables.
• Detall a millorar: crec que la senyalització del darrer tram és una mica escasa. Potser perquè anem tots ja una mica cansats però segurament amb unes cintes més properes ajudarien a fer-te el darrer tram més agraït.
• Segon detall: el tema temps. Com algun cop hem dit això és una marxa i qui vol venir a córrer perfecte però qui vol gaudir de l'entorn, tot i ser exigent, també ha de poder fer-ho. Sé que finalment no hi ha hagut problemes però tampoc està de més no stressar a la gent. Crec que aquest és l'esperit, oi?
• Per la resta dir-vos que continuo afirmant (a falta de fer la Núria - Queralt) que aquesta és la millor marxa de la CCCR en quant a entorn i natura amb gran diferència. No ens la podem deixar perdre tot i la duresa associada que té.
• Tota la gent de la colla va arribar: el Dave, el Jaume, l'Atleta, el Japo, l'Albert, el Raül, la Maria i el Josep. esperem veure resultats a la CCCR que porten unes 3 o 4 marxes sense actualitzar i veurem si encara estem força ben situats...
• També em consta que l'Alfred va acabar-la, tot i reconéixer i cito el seu mail: "És la marxa mes dura que he fet mai amb molta diferència, i el nivell dels participants crec que ha estat molt alt, és la manera de dignificar la meva darrera posició; però estic molt content d'haver-la acabat. És posible que ja pensi en la de l'any que ve?"

Sí, Alfred. Però abans estic segur que tindràs altres objectius. Sinó ja te'n proposaré. Als valents o als inconscients, ara el 5-6 de juliol cap a la Núria-Queralt, amb tota la il·lusió i tot el respecte que ens fa als que encara no l'hem provada mai.