La Marxa del Garraf 2008

No sé ben bé com començar aquesta crònica. La marxa del Garraf és la darrera marxa de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2008. Per això et venen sensacions de dir "Gràcies a Déu. Ja era hora!". Però en passades poques hores ja penses "Ja s'ha acabat això fins la temporada que ve. Quina llàstima". Com dèiem amb l'Albert a l'arribada, d'aquí a quatre dies ja estarem planificant la temporada que ve amb nous objectius i noves il·lusions. Però el balanç el deixarem per un altre post. Ara, la crònica.

Com ja és habitual, a les 5.00h a sota casa ja hi havia el Jordi "Atleta", el Jordi "Japo" i la Txell per agafar el cotxe cap a Gavà. Aquest cop també s'hi va afegir el Mikel. en mitja horeta ens plantem a Gavà i aparquem el lloc ja conegut d'altres anys. Poca fresca per l'època i es preveu bon dia. El senderistes van desfiant cap a la sortida a recollir el dorsal i la fantàstica samarreta tècnica (recordo que els organitzadors de la Marxa del Garraf van ser els primer en obsequiar amb samarretes tècniques a la CCCR, l'any passat).

Per allí ens trobem, com no, al Raül, al Josep i la Maria, la colla del Xavi Floresta i el Miquel i altres no tan habituals com l'Ignasi i el Quique (membres del GELS lluint samarreta). El Dave continua amb la seva maleïda lesió de trocanter i la Maria de Caldes aquest cop el genoll li ha demanat repòs. Un record per als dos. Les conyes de sempre abans de la sortida i un cop arrenquem... a córrer! És una marxa que val la pena apretar al començament ja que ben aviat comencen els corriols de pujada i es fan força taps.

En els primers 10 km hi ha quatre rampes fortes per corriol d'on es passa pràcticament de nivell de mar (10 m d'altitud) a més de 500 metres. Si això hi afegim que pràcticament tot es corriol i a més la vegetació del Garraf et deixa les cames fines fines, podríeu pensar que el sacrifici és dur. Però només el naixement del dia amb el mar a la vista ho compensa tot.

Arribem al km 10 i un donut i uns pastissos t'alegren el dia. encara no són ni les 8.00h a.m. i ja hem fet el primer àpat. Un bon raig d'aigua fresca del càntir i cap avall, a buscar el poble del Garraf, altre cop a zero metres d'altitud (a la platja). Aquí, km 17, l'esmorzar...ara de veritat. El d'abans era un aperitiu, jejeje. Un bon entrepà de botifarra blanca (o de formatge, pernil salat, etc. si volies) i canviem el càntir pel porronet de vi! La mar està en calma i, tot i els crits del Floresta, el lloc és fantàstic.

Seguim. Ara ens espera una bona pujada, la recordo. Fa força calor i només són les 9 del matí. Avui apretarà, tot i ser novembre. Les tempestes de la setmana passada no s'han endut la platja però si el camí al costat d'ella que servia de pas per seguir la cursa. Ara fem uns 300 o 400m per la sorra de la platja. Deu ser dur això de Sables, penso.

Pujada dura. Força rampots i més calor ens porten fins als 300m d'altitud a Can Llucà. D'allà fins la Collada de Vallgrassa on trobem el següent control. Ens carreguem bé d'aigua i sense perdre gaire temps seguim en un terreny relativament planer fins al control del Carxol, km 28 aproximadament. La gent del control és força animada i amable. Un bon àpat: un entrepà de butifarra i un bon traguet del porró ens va bé per agafar forces de cara a la pujada que ens espera: la pujada al punt més alt de la marxa, la Morella de 593m. Són uns 300 m de pujada però la part més dura són les primeres rampes, després és mig-careneja i es porta bé. De totes maneres la color apreta i suem de valent i païm la butifarra ràpidament.

Coronem la Morella, sobre el km 33, i ens fem les pertinents fotos, sobretot el Raül que la vol pels 100 cims. Ja només ens queden uns 12 km més o menys per acabar la marxa, per acabar la CCCR 2008, per ser campions. Hem anat força lleugers però crec sincerament que farem el mateix temps que el passat any (unes 8 hores i mitja). L'any ha estat dur i el final de temporada també, la calor apreta de valent ara al migdia i, tot i anar a 6 km/h, també volem gaudir del moment.

Arribem a la Collada de la Clota. Agafem 4 fruits secs, recarreguem camelbags, prenem una mica de beguda isotònica per recuperar sals i cap avall! Ja no queda res. O això pensàvem. L'organització ens havia reservat una petita sorpresa! Sí, han canviat el final de la cursa i ens trobem amb una petita rampa (en aquells moments una muntanya duríssima) quan ens pensàvem que ja tot era baixada fins a Gavà. Això també fa que no ens quadri el quilometratge però, en fi, cap problema (podeu mirar a les fotos associades a la crònica la comparativa de perfils i de mapes del GPS, aquí en petit potser es veuen força malament).

Arribem al darrer control. Allí ens creuem amb gent que encara està acabant la marxa curta de 21 km. La Txell es troba amb la seva companya de pis. Porta 6 horetes per fer els 21 km de la curta. Nosaltres amb 8h i mitja en  farem 46. Potser sí que som una mica rarets...jajaja.

Ens queda 1,5km i ja ho tenim. Sí, no puc negar-ho. Començo a sentir aquelles veus que em deia el Jordi Japo que sentia a la Marxassa ell i que vam dir-li que estava boig. Sí, les sento. Comencen com un xiuxiueig a l'orella i van pujant fins que al final s'entenen. Sona com una cançó. Com un himne amb lletra. Ara l'entenc. Diu quelcom, alguna cosa així com...."campeones, campeones, oe, oe, oe! CAMPEONES, CAMPEONES, OE,OE,OE!". Campions de la Marxa del Garraf no! El que ha arribat primer (que no guanyat) ha estat 4 hores i 49 minuts ens diuen). Ser campions de la copa Catalana 2008 ja està més aprop.

Fem els darrers 500 metres corrent. Entrem i fixem. Una mica més de 8 hores i 40 minuts. El GPS em confirma que hem fet 46,6km i que el desnivell positiu està sobre els 1840 metres (3680m de desnivell acumulat). El temps no ens importa.

Agafo un entrepà i una cervesa. M'assec amb la colla a comentar la jugada. Mentrestant arriben l'Ignasi, el Quique i el Raül. Res, 10 minuts més tard.  S'apropa l'Albert de la FEEC. És moment de fer balanç. O potser no. Però sí de xerrar de la marxa, de la temporada, del futur, de l'any que ve, de nous reptes amb la gent que s'estima i disfruta de les caminades, amb la gent que ajuda a avaluar-les, a organitzar-les, a millorar-les. La temporada ha estat llarga. Certs moments dura. Pluges, mal temps, algun desgraciat accident, objectius assolits i d'altres que en un principi no ho eren també. Però...ja callo. He dit que el balanç seria un altre post.

S'ha acabat la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Però encara resten camins. Salut i km.