Montserrat-Reus 2008

No sabia ben bé com començar aquesta crònica. Molts ja sabeu què suposava per a mi la Montserrat - Reus d'aquest any. Un repte personal amb l'única prova que de moment m'havia fet abandonar. No negaré que certes pors (com explicava en el blog anteriorment) hi havia: el calçat, l'estat de forma, el temps... Però també sabia del cert que estava molt més fort mentalment que mai. I molts cops això és el que compta al final de tot. I si no creieu això llegiu la meva crònica.

A les 9.15h del dissabte 12 d'abril ens vam trobar amb l'Atleta al nostre bar-granja preferit, El Refugio, per esmorzar com a campions: un megaentrepà de fuet i una cervesa va ser el primer avituallament , poder dir-ho així. A les 10.00h van aparèixer el Japo, la Txell i l'Alba amb el salva, seu pare (gràcies conductor!). D'allà vam enfilar cap a Collbató, punt de sortida. Aquest cop hi havia molta més gent que el darrer cop. Això de poder fer la Marxa curta fins a Santes Creus (62,5 km) deu haver fet animar la participació.

A la sortida ens trobem amb el Raül i el Dave (Vernet brothers) i amb el Josep i la Maria i, també, amb el Jaume Palote. Total 10 de colla amb 8 senderators del GELS!! A les 12.00h es dona la sortida. I d'allí cap a buscar el primer control a Piera (km 10 de la marxa). Ja només en queden 90 més i ja ho tenim!! Aquests són els comentaris que tant t'agraden, oi? Alba.

Fins aquí cap problema (faltaria!!) i ara cap a la riera a buscar el primer avituallament sòlid a la Pista de Can Guixera. La veritat és que arribem a ganes de menjar-nos una vaca rellena de pajaritos! Quina gana. Km 21 i ens posem a recuperar forces: 2 entrepans de pernil, un Aquarius i un parell de talls de taronja fan bona feina. Ara ens encaminem cap a Sant Joan de Mediona (km 31). Aquí ens partim en dos grups, bàsicament distribuïts per la xerrera del moment. Així una mica endavant queden els Vernet brothers, el Josep, Jaume i Japo; i després venim l'Alba, la Maria, la Txell, l'Atleta i jo. Xerrant, xerrant i badant, badant i, imbècils nosaltres, refiant-nos dels de davant (cosa que mai s'ha de fer!!) ens despistem i no veiem el trencant a l'esquerra del GR-172 cap a Sant Joan. Merda!! Ja eren pocs 100 km com per fer-ne uns quants més per badar. A partir d'aquest moment perdem els del grup de davant i quan recuperem el sender segur que ja els tenim força lluny. Ja no els veurem més fins l'arribada...

Arribem a Sant Joan de Mediona, on perdem poc temps i ens anem ràpidament cap a pujar a la Llacuna, uns 8 quilòmetres de dur ascens (després alguns tenen els sants pebrots de dir que les nostres marxes no tenen desnivell!!) que ens duran al km 39 de la prova. Arribem força bé, l'Alba ha patit una mica a la pujada però la veig força forta. Això sí, són aproximadament les 20.00h i comença a fer una rasca freda que fins i tot jo, després d'un dia de sol esplèndid, decideixo posar-me el tallavents. Els gots de brou calent de l'avituallament no ens acaben de treure el fred de dins i comencem a trotar el primer tram que ens portarà a punt més alt de la marxa, l'Ermita de Montagut, km 50 i meitat de la marxa.

Mentre hi anem tirant, comencem a desplegar frontals. La marxa és força agraïda: el desnivell quasi s'ha acabat (ara és molt suau la pujada) i la lluna i els estels llueixen. Sentim per una radio d'un senderista el primer gol del Barça! Tot perfecte. Però el camí es torna força dur: ja recordava aquests corriols de pedres que ens duran a prop de l'Ermita. Vigila els peus! Recorda fa dos anys!

Quan arribem a l'Ermita de Montagut ens trobem amb la desagradable sorpresa que no es pot entrar-hi a dins. Llàstima. El lloc el recordava preciós. Així que, per no refredar-nos, no ens entretenim gaire i tirem cap a la baixada a Santes Creus. Buff. Això si comença a ser dur i perillós. Una baixada molt vertical per corriol, de nit i amb tot de pedregots. Llarg, llarg, llarg. Són 12 quilòmetres abans d'arribar a Santes Creus, km 62,5 de caminata. Permeteu-me usar la nova cancó de Loquillo per entendre la parada de Santes Creus: Cruzando el paraiso. Doncs si, no era tan espectacular com fa dos anys però després de 13 hores i mitja de caminar, després de 62,5 km de calor, fred, pujades, baixades, arribar a un lloc on trobes una gent agradable que et diu: "què vols maco?" i tu li respons: "doncs serà una hamburguessa poc feta amb ceba i una mica de bacon per sobre", mentre et vas menjant una truita de patata i acabes amb una tapeta de callos a la madrilenya!! Si això no és el paradís...

Però com us deia, Cruzando el paraíso, perquè allí fotia un fred de la muerte i vam seguir endavant. I aquí un altre dels punts a recordar d'aquesta mítica caminada: el pont de Santes Creus. Sí, allà on l'Atleta feia dos anys havia llençat la seva samarreta perquè va considerar que no era digne de dur-la per haver d'abandonar... Però en aquell lloc i amb aquell fred ens vam trobar el Raül!! Sí, el feia la caminada fins a Santes Creus i, en lloc de marxar cap a casa amb el cotxe, allà estava en samarreta de màniga curta (la resta de la roba li havia deixat al Japo que s'estava morint de fred) esperant-nos que passéssim i donant-nos suport i ànims. Quan algú em pregunti què entenc per "companyerisme" li explicaré aquesta situació...
I era ara o mai. Així que tot el grup (Alba, Txell, Maria, Atleta i jo) ens vam posar en camí. Aquesta vegada no hi hauria rendició...cap a l'Alió. Dieu-me mitòman i amant de cites però ja ho deia John Short: "Lo que cuenta en la batalla es lo que haces cuando llega el dolor". Així que trotant per la carretera vam tirar buscant el control 7 del km 72 a l'Alió.

Hi vam arribar. I tant que hi vam arribar. Cada cop més dur. Però cada cop més a prop. Tant d'asfalt i de corriol de pedra solta fa que després de 72 km les plantes dels peus comencin a tenir tota mena de sensacions i cap bona. Vam recarregar aigua i a enfilar cap a Vallmoll, 10 quilòmetres més enllà. Aquest tram va ser també dur i, segons ens va dir el Raül a l'avituallament, a 6 graus de temperatura que estàvem.

Sort que el control de Vallmoll i l'avituallament el van fer dins del Poliesportiu del poble i van poder recuperar les sensacions. Allí estava el nostre amic donant-nos ànims, explicant-nos que per davant el seu germà Dave, el Josep, el Japo i el Jaume van tirant força bé, a excepció del Jaume que està patint de valent i fins i tot es planteja abandonar. També ens diu que el proper tram de 9 km fins a Vilallonga es pràcticament tot asfalt per carretera. Fantàstic. Millor saber que et vindrà per mentalitzar-te.

Jo la distància més llarga non stop que havia fet era la Matagalls - Montserrat de 83 quilòmetres. O sigui que d'ara en endavant entrem en terreny desconegut. Però com deia T.S. Elliot: "Sólo aquellos que se arriesguen a ir demasiado lejos podrán posiblemente descubrir cuán lejos pueden llegar".

A l'entrada del poble de Vilallonga ens van tornar a trobar a l'incansable Raül, ara ja per darrer cop fins a l'arribada. Ara ens informa que tot i que estem a Vilallonga del Camp el control 9 es troba a les afores de la població. Però tot i l'advertiment aquest tram petit d'uns 3 quilòmetres el recordo com etern. Naixent el dia i per una pista estreta i asfaltada que semblava no tenir final, vam arribar al km 91.

Ja ho tenim. Un esforç més i ja ho tenim! Les forces estan justes. L'Alba està feta una jabata però el dolor al peu (als dits sobretot) l'està matant. La Maria també té cara d'esgotada. L'Atleta també pateix d'alguna que altra bullofa. La Txell sembla la més sencera, tot i estar lluitant contra la son. Jo estic sorprenentment bé, donades les circumstàncies (com diria l'Atleta). Ara les bullofes al taló sortiran, n'estic segur.

Els darrers 9 quilòmetres es van fer llargs. Però l'entrada a Reus es va fer eterna!! Els darrers quilòmetres la selecció natural va fer que ens separéssim cadascú al ritme que podia posar al seu cos. Així doncs vam arribar la Txell i jo una miqueta abans (potser 5 minuts?) que la Maria i l'Atleta. I, finalment, l'Alba, que com volia fer més de 100 km com fos, es va liar a l'entrada de Reus. L'entrada a l'arribada com sempre el millor: les abraçades del Raül, el Dave i el Josep... emocionant, la resta dels marxadors i l'organització aplaudint-te... un honor, la truita a la francesa i les dues cerveses... un plaer!

EPÍLEG

• A l'Alba: "Aquello que no te mata te hace más fuerte" (Friedrich Nietzsche). Un honor poder caminar al teu costat. Quina determinació i voluntat.
• A la Maria: l'experiència és un grau. Cansada i el que vulgueu però era la seva quarta Montserrat-Reus!! Poca broma. Gràcies per ser la guia en molts trams.
• A la Txell: "Dormir es de débiles" (Christopher Gaylord). Infatigable i sempre amb un somriure a la cara...a més de fer Miss Cara Expressiva 2008...
• A l'Atleta: "El camino para conseguir la paz interior reside en finalizarlas cosas que has empezado". Ja pots portar la samarreta amb orgull. Ja hem acabat la prova més llarga de tota Catalunya i la península.
• Al Raül: gràcies per la teva generositat i suport durant els darrers 40 quilòmetres. Aquestes petites coses que fan que recordis aquestes caminades com a èpiques...
• Al Dave: què dir del meu amic i company iniciador amb l'Atleta d'aquestes aventures el 2003... doncs que encara va tenir forces per acompanyar-nos a Barcelona des de Collbató i després tornar-se'n enrera cap a Preixana! Un 10 pels Vernet brothers, ambdós.
• Al Josep: com diria l'homònim Josef Ajram "Where is the limit? I don't know where is the limit but I know where it is not". La Transgrancanaria de 115km la tenim més a prop!! Gràcies pels ànims a l'arribada.

SEQÜELES (ALBA & ATLETA)