On the road again

Avui, mentre començava a córrer per la Carretera de les Aigües, anava tararejant "On the road again", la gran cançó de l'incombustible Willie Nelson. Xispejava una mica. Però volia veure com responia el genoll. el traumatòleg ahir em va dir, amb l'exploració que em va fer, que finalment sembla força segur que trencament de LCA res de res. Segurament quedarà tot en un pinçament de menisc o potser ni això. Més esperances encara. Però calia provar-se.

El doctor em va dir que tornés a la vida normal. Normal volia dir normal esportivament parlant. És a dir, entrenament 2 cops per setmana. Però també calia tenir cura. "La majoria de lesions greus es produeixen en el retorn als entrenaments" - va dir. Segurament cert. Les ganes de tornar no han de fer-me oblidar que porto més d'un més completament parat i amb una cama amb poca activitat.

Però jo sentia "And I can't wait to get on the road again. On the road again. Goin' places that I've never been. Seein' things that I may never see again". i així he començat a córrer. "Faràs 4 quilòmetres" - he pensat. Però de seguida he dit: "Prudència. Avui un parell i ja veurem com respon el genoll".

Finalment he fet els 2 quilòmetres sense especials problemes. Sensacions? El genoll ni notar-lo. Bona senyal, no? El refredat que encara arrosego tampoc m'ha afectat gaire amb aquesta distància i menys si considerem que he anat al "trote guarro", en el nostre argot (a uns 6:30 el km). Però l'aturada i l'inactivitat de la cama dreta sí que l'he notada! Pensava quan he parat que m'agafaria una rampa al vast extern i una mica menus però al quadríceps. Quina càrrega! Suposo i espero que deu ser això. He estirat amb precaució també pel genoll i he plegat aquest retorn sense més problemes.

I quan tornava cap al cotxe, carregat però content, encara sentia "Just can't wait to get on the road again.
The life I love is makin' music with my friends. And I can't wait to get on the road again."