Doncs sí. Les nostres 4 companyes que se'n van a fer les 100 milles de l'Himalaya fins i tot han estat entrevistades per Catalunya Ràdio al programa d'Esports del migdia. Podeu anar al minut 12 directament i trobareu les entrevistes a l'Elvira i la Txell.

Ja us queda res així que tots els ànims del món i a gaudir de l'experiència que com aquesta n'hi han poques!!

Ja en tenim una altra de la Copa Catalana de Caminades de Resistència feta! Aquest passat dissabte 16 d'octubre, amb un temps excepcional, ideal per a caminar, va tenir lloc La Marxassa 2010, caminada organitzada per l'Associació Científico-Excursionista de Mataró, que ens porta des del Montseny fins a Mataró en un recorregut d'uns 63 km.

Cap a un quart de sis del matí (5:15 am pels amics, quan encara no havien ni posat els carrers) quasi 500 participants ja estàvem a prop de les Platges de Sant Simó, a Mataró, per anar a buscar l'autocar que ens havia de portar al bell mig del Montseny, a l'Ermita de Sant Martí del Montseny per ser més exactes. Com ja és habitual una organització perfecta en la logística de la sortida dels autocars. Felicitats a l'organització per l'agilitat i el mètode organitzat de distribució. Ja en el mateix autocar ens trobem als primers companys: jo anava amb el Raül (retornant als camins després d'una convalescència) i allí teníem al Xavi Floresta, en Miquel Boada, etc. com sempre fent la conya!

Sortim cap al Montseny sobre les 5:45 am i aprofito per fer un sonet. Cap a les 6:50 els autocars arriben al Montseny i ens deixen. Frontals oberts i una fresqueta (que no fred) que feia despertar-te i les salutacions a la resta de coneguts (en Vicente, la Maria Gacela, etc.) abans de la sortida passades ben poc de les 7.00h. Com ja és habitual en aquesta marxa el tap a la sortida pel corriol de baixada: ben bé 10 minuts parats fins poder arrencar; però la caminada és llarga i de seguida arrenquem. Vaig amb el Raül. A la resta de Senderators de moment no els he trobat: al Sherpa Dave només l'he vist a un altre autocar i ja deu haver tirat, l'Enric com és habitual deu anar pel davant esperant sentir el nostre alè pel clatell, el Quique i l'Ignasi segur que van per davant desesperats per arribar a l'esmorzar...ah i el Xavi Bomber està a casa dormint (que falla més que una escopeta de canya!).

Anem a bon ritme tot i algunes cues i el paisatge és d'aquells de tardor que encisen. Montseny està espectacular aquesta època de l'any. Castanyes, bolets i fulles seques arreu. Una meravella per gaudir mentre veiem nèixer el dia. Com qui no vol la cosa ens plantem al km 11 a Font Martina, on ens espera el primer control i un bon esmorzar amb donuts, sucs i cafès. Allí ens trobem a l'Enric Sampere. Està a punt d'aconseguir la Copa Catalana. Li queda aquesta i una altra més i ja ho té. Una copa més pel GELS després que ja l'ha tenen el seu germà Marc (avui fent l'Ultratrail del Montsant) i l'Ignasi Jaumandreu.

Ja ha sortit el sol i fa caloreta. Com que la baixada la volem fer corrent, em trec el tallavents, em poso les ulleres de sol i cap avall! A buscar Sant Celoni al km 25. Anem baixant a bon ritme mentre veiem encara la boira que ens amaga el Montnegre. De totes maneres fa el dia ideal per a caminar: sol, fresqueta i gens de vent. Ens passa en Vicenç Casas, un altre company de la Universitat, que de seguida ens deixa enrera. Porta bon ritme el company!! Atrapem al Quique i a l'Ignasi i ja anem quatre del GELS en marxa. Mentre baixem em trobo al Josep Maria Ayma, un dels artífex de la Marxa de Cap de Rec. Mentre anem trotant anem xerrant i m'explica mil històries interessants sobre les marxes i les properes mogudes que ja està organitzant.

Arribem a Sant Celoni i aprofitem per avituallar-nos i beure. Uns gots de Coca Cola, unes crispetes i cap al Montnegre. Un dels organitzadors em reconeix per la foto del blog. Em fa gràcia això. Senyal que no avorrim tant com pensàvem i alguns ens llegeixen! Jejeje.

Seguim els 4 del GELS amb la bona companyia del Josep Maria i anem tirant a bon ritme tota la pujada del Montnegre. La pujada és una mica llarga (uns 8 km) però sense grans rampes així que agafem ritme i anem fent, seguint gaudint del paisatge meravellós que ens envolta. Arribem al control de Sant Martí del Montnegre al km 33 amb el ja tradicional aperitiu (fuet, olives, patates chips, etc. fins i tot vermut!!) i la simpatia dels organitzadors. Sortim cap a buscar el dinar a Vallgorguina al km 43.

Deixem una mica enrera al Josep Maria i també a l'Ignasi i Quique que van una mica amb la reductora posada i marxem trotant cap a Vallgorguina mentre seguim per pistes i corriols. L'objectiu d'arribar sobre les 14.00h al dinar per poder mantenir la idea de fer la Marxa en unes 11 hores el complim. Mentre ens fotem la botifarra i uns gots de Coca-Cola i reomplim els camelbags, veiem arribar al Xavi Floresta. Creiem que anava pel davant i ens sorprén anar nosaltres per davant del Presi del CEI...no direm res més que sinçó encara es picarà (jajaja).

Sortim amb la panxa plena cap a enfilar els darrers 5km de pujada fins al Santuari del Corredor. Ens ho prenem amb calma per fer la degestió però tot i així pugem a bon ritme, tot i que la pujada se'ns fa una mica llarga. Però la compensació de l'esperada llimonada natural, ja gran tradició d'aquesta marxa compensa de llarg la suada que hem fet. Estem al Santuari del Corredor, km 48 de la marxa i ara ja ens queda només la pista de 15 km que ens portarà fins a les platges de Mataró. anem una mica justos pels nostres objectius ja que ens queden 15km i són les 16.00h quan sortim del Santuari. Tenim unes 2 horetes per fer 15 km. Haurem d'apretar de valent si volem baixar de les 11 hores (tenint en compte que l'organització suposem que comptarà les 7.00h am com a hora de sortida i no les nostres reals 7.14h que es quan hem pogut començar la marxa nosaltres amb el tap de sortida).

Realment els km passen ràpid però el temps també. Aquest tram de 10km fins a l'Ermita de Sant Martí de Mata, km 58,3 de marxa, es fa lleuger però els minuts cauen també ràpids. Rebem un SMS del Sherpa Dave. Ja ha arribat!! en 8 hores i 58 minuts en el lloc 22è. Una màquina!! Arribem ben suats i cansats de tant córrer i just prendre un parell de gots d'aigua i un parell de talls de meló i sortim pitant cap a buscra Mataró. Arribem al darrer control a 3km de l'arribada, a la Carretera de la Mata, km 60, a les 17.35h. Buff. Per fer 3,3  km ens queden menys de 25 minuts, cosa que seria fàcil en qualsevol ocasió però no portant ja 60 km a les cames!!

El Raül diu que passa de córrer més. Està mig marejat de l'esforç que hem fet en el tram final i que prefereix seguir caminant. Però m'anima a tirar a veure si arribo. així que no m'ho penso i després de dos gots d'aigua em poso a córrer de nou. Creuo el pont per sobre l'autopista i baixar pel costat d'uns horts per anar a buscar les afores de Mataró. Corro, corro i corro tot el que puc tot i que no és gaire... Avanço a 4 o 5 participants i enfilo ja la baixada cap a l'Ermita de Sant Simó. Arribo!! Sant simó, km 63,3!! El senyor que pren nota em diu que són les 17.58h, que he quedat en la posició 104. Així que 10 hores i 58 minuts.

No em dona ni temps de pensar que em sap greu que el Raül no podrà baixar de...i el tio ja arriba esbufegant!!! Impressionant! No ha pogut resistir la temptació i ha apretat a muerte fins al final!! Fins i tot entrem en el mateix minut!! Posició 106. Fantàstic.

Una marxa excepcional. M'he sentit bé i m'ho he passat de conya. Demà ho pagaré! Segur! Les cames han patit i això ho notarem. Però ja sabeu: "el dolor acaba desapareixent però la glòria és eterna!"

Anotació final: després de descarregar-me avui el track m'ha donat una distància final de 64,63 km i un temps real des de la sortida de 10 hores i 44 minuts. Aquí queda això... També em consta que l'Enric va arribar amb 12 hores i poc i el Quique i l'Ignasi amb 12 hores i bastant més. El Quique també ja té la Copa!! Una altra pel GELS a la Copa Catalana i ja van tres pel GELS! Felicitats!

Acabem de rebre un mail dels organitzadors dela Ultra-Trail del Mont-Blanc on ens diuen el següent respecte les proves de la UTMB i la TDS del 2010, després de l'allau de crítiques rebudes:

Buenos dias a todos,

A principio de septiembre hemos respondido a una parte de las preguntas que nos habéis realizado. Para el resto debíamos obtener todos los datos necesarios.
Nuestra intención es aclarar todas las dudas acerca de la edición 2010 del Ultra-Trail du Mont-Blanc®.

Los corredores del UTMB o de la TDS que no han participado el domingo en la nueva edición de la carrera recibirán un reembolso de 100 € los inscritos al UTMB y de 80 € los inscritos a la TDS.
Cada corredor afectado, podrá a partir del 15 de octubre de 2010 y antes del 15 de noviembre 2010, conectarse en la web: www.ultratrailmb.com a su ficha personal (ficha del corredor). En este espacio personal, podrá consultar las condiciones y procedimiento para la solicitud de reembolso, y rellenar el formulario necesario. (*)

Consideramos que la anulación o interrupción de la carrera por motivos de seguridad, como ha sucedido, no debe ser motivo de cambiar el reglamento vigente en cuanto a las reglas de inscripción. Esto significa que no existirán precedencias o ventajas para la inscripción de 2011, y las reglas establecidas serán las que se seguirán.

Os agradecemos vuestra paciencia y comprensión.
Hasta pronto.
(*) sólo las solicitudes de reembolsos,  bien hechas (en internet), seran pagadas

Cal dir que la nostra opinió és que ens sembla raonable el detall de reemborsament d'una part proporcional de diners. Tot i que ara en fred ens poden quedar certs dubtes sobre detalls més logístics, com a mínim es poden treure l'etiqueta que ho varen fer per diners.

Entre els propers dies 23 i 30 d'octubre de 2010 se celebraran les 100 milles de l'Himalaya (HIMALAYAN 100 MILE STAGE RACE). La HIMALAYAN 100 MILE STAGE RACE es una prova ultratrail per un recorregut meravellós on mentre es disputa es pot veure cims com l'Everest, el Lhotse, el Makalu i el Kanchenjunga, quatre dels 5 cims més alts de la Terra. En aquests 5 dies els participants recorren uns 160 km, amb etapes entre els 21 km i els 42 km, per la cordillera de l'Himalaya, entre la Índia i el Nepal. Aquesta carrera té dues modalitats molt diferenciades: les categories "runner" i "walker". La categoria "runner" és per a corredors amb la distància de 160 km que abans hem comentat; mentre que la categoria "walker" els participants la fan caminant i la distància és de 56 km. No és una prova d'autosuficiència, així que l'organització trasllada el material i bosses dels participants al final de cada etapa i també els allotja i els avitualla durant i després del recorregut.

 El recorregut de la carrera trasncorre entre els 2.000 m i els 3.600 m, cosa que demana una aclimatació gradual. En aquesta època, fa força calor però a la carrera les temperatures habituale estan entre els 10º i 20ºC durant el dia, i de -5º a 10ºC durant la nit.

L'organizació està a càrrec de HIMALAYAN RUN & TREK, Pvt. Ltd. NO LIMIT s'encarrega de la promoció a Espanya, França, Andorra i Portugal.

Però el més important per nosaltres és que hi participen 3 de les nostres millors amigues i companyes de marxes i ultratrails: les dues Txells i l'Elvira!! Què dir de cadascuna d'elles que no sabeu?? La Txell, la Txell Martí (anomenada la Ultra-Txell per la colla dels Senderators), és una màquina. Aquest any ha fet entre altres la Ehunmilak al País Basc (de 167km) i multitud de proves de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Haig de dir que quan jo arribo ella ja està dutxadeta i canviada! Sempre em passa el mateix...però algun dia l'atraparé!

Amb l'Elvira aquest any he tingut la sort de fer algunes proves de la Copa també (que n'hi l'he vista passar) i aquest estiu he pogut gaudir de la seva companyia en una ruta que vàrem muntar els Senderators pel Cadí (uns 30km pel Canal de Cristall, Pas dels Gosolans, Camí dels turons etc,) i en un entrenament abans de la CCC que vàrem fer des de Bagà (cal Cerdanyola) fins a Penyes Altes. Ah, inovidable la ruta d'entrenament que vàrem fer amb neu aquest hivern per Sant Llorenç del Munt per la canal de Santa Agnès...

I de la nostra companya i amiga de club (sí, tindrem una del GELS, els telecos que diuen els de la Copa) la Txell. Mal dia el que vàrem decidir ja fa uns anys, quan encara podíem seguir-la, posar-li el sobrenom de "mira-aparadors"!! I mira des de llavors ha quedat segona a la Núria-Queralt i tercera a la Matagalls-Montserrat del 2009, a més d'haver guanyat la Cursa de Muntanya de Collserola i moltes altres coses.

Bé, us desitgem des de Senderators sort a totes tres i que disfruteu de l'experiència. Volem fotos i sobretot la vostra crònica quan torneu! ànims i endavant que això ja ho teniu aquí.

El dimarts 5 d'octubre vaig tenir la sort de poder assistir a una conferència que es feia la Blanquerna (Universitat Ramon Llull) on feia la lliçó de l'acte inaugural dels màsters del curs 2010-2011. La feia el conegut Dr. Josep Brugada. Potser alguns de vosaltres us preguntareu què hi pinta aquesta entrada en un blog de sendrisme i trails. El motiu és que la xerrada anava sobre la mort sobtada a l'esport.

El Dr. Brugada és un eminent i reconegut cardiòleg. A més de ser el director mèdic de l'Hospital Clínic de Barcelona, el cap de cardiologia del F.C. Barcelona i un dels cardiòlegs més citats en recerca amb centenars d'articles, juntament amb els seus germans va descobrir un dels motius que provoquen la "mort sobtada", el síndrome que porta el seu mateix nom.

La conferència va ser molt interessant i amena. El Dr. Brugada té el do de fer-se proper i explicar la coses sense tecnicismes fent-les entenedores pel que no som del ram. Va donar explicacions sobre els motius que provoquen la mort sobtada. Bàsicament venia a dir que encara que alguns d'aquests motius són hereditaris molts casos serien evitables si es realitzessin les proves adequades. Habitualment amb una prova d'esforç, un electrocardiograma i un ecocardiograma en un esportista d'elit n'hi hauria prou per poder diagnosticar molts d'aquests casos, com ara s'està començant a fer arrel de les morts conegudes del Jarque o del Puerta. Però el problema radica en que els esportistes que no són d'elit no se'ls fan aquestes proves ni existeix cap legislació que obligui a fer-les per fer una competició federada. Mentre a certs països, com Itàlia, per federar-se a qualsevol esport aquestes proves són obligatòries, a altres països, com Espanya, no hi ha res de res.

El Dr. Brugada intenta conscienciar als esportistes i gent en general que hi ha un 1 per 1000 de casos de mort sobtada a l'any. Això vol dir que en una ciutat com Barcelona es donen uns 2000 casos a l'any. Molts casos (un 80% diu ell) són infarts de miocardi. En els esportistes el cas més comú és la miocardiopatia hipertròfica. Aquesta és una enfermetat hereditària que implica que el múscul del cor és més gran del normal i això provoca una fibrilació que fa que el cor s'aturi i la persona mori. Una persona que ha patit una fibrilació té 10 minuts per a que algú la pugui reanimar abans que la mort sigui inevitable. D'aquí que el doctor intenti conscienciar de la importància dels desfibiriladors en espais com els aeroports, les escoles o els centres de fitness.

Al final de la conferència vàrem tenir la oportunitat de xerrar amb ell. Una persona afable i com diríem "campechana" i encantadora, abocada  a la seva professió i però alhora molt propera amb la gent. Realment, em vaig quedar amb la idea de fer-me un electrocardiograma ben fet o una prova d'esforç altament recomanable, per no dir imprescindible, pel tipus d'esport de muntanya i exigència física que fem tots els que llegim aquest blog.

Aquest dissabte 2 d'octubre ha tingut lloc la Marxa Trenkakames 2010 que organitza la Lira Vendrellenca. Personalment, ja tenia ganes de tornar a fer alguna prova de resistència des de la CCC del Mont-Blanc. No feia cap marxa de la Copa Catalana de Caminades de Resistència des de la Marxa Cap de Rec, al juny.

Així que cap a les 9.00h ja érem a El Vendrell, l'Atleta i jo a l'aparcament tradicional. Allà mateix ja ens vàrem trobar amb el Xavi Floresta (el gran president del CEI), juntament amb el Juanito, el Miquel, etc. Tots teníem clar que aquest any faríem la versió reduïda de la Trenkakames, la de 58km i uns 2200 metres de desnivell positiu.

Vàrem anar cap a recollir dorsals, samarreta tècnica d'obsequi i el got que donava l'organització per tota la marxa i cap al cotxe a menjar una mica i preparar la motxilla. Ens trobem amb el Sherpa Dave. Males notícies. La tarda anterior un cotxe el va embestir per darrera i té fotudes les cervicals. Tots li aconsellem que no surti i, tot i que li fa ràbia, veu que és la millor decisió. També ens trobem amb els germans Sampere. El Marc ja té la Copa Catalana i l'Enric va de camí. Dos més del GELS amb la Copa.  Avui serem 6 finalment dels "blaus" que sortirem: el Marc, l'Enric, el Quique, l'Ignasi, l'Atleta (que per variar s'ha deixat la samarreta) i jo.

Amb una mica de retard es dona la sortida. No hi vaig anar el passat any i per això no sabia que la sortida ens la donen neutralitzada pel mig del poble. Aprofito per anar xerrant una mica amb la Maria, que des de Chamonix tampoc ens vèiem. Així que quan donen pas, l'Atleta i jo sortim corrent una mica per desfer el tap. Fa un dia estrany: una mica ennovulat però amb molta xafugor. Anem trotant pels voltants de El Vendrell fins arribar a la platja de Sant Salvador, km 5. Anem a ritme de 8km/h pràcticament fins a Sant Vicenç de Calders amb la famosa rampota de pujada.

Anem de camí de començar la Serra Pedregosa, que fa honor al seu nom. No és molt dura la pujada però entre les pedres i la calor suem de valent. Pujades, baixades...realment aquí el nom de la cursa: Trenkakames. Passem per Albinyana amb ganes d'arribar al km 19 a l'avituallament líquid de l'Ermita de Sant Antoni. Allí aprofito per beure un parell de gots de Coca Cola i també per endrapar uns quants talls de meló que em senten d'allò més bé. són les 13.00h. Ara segueix un enllaç amb força calor per arribar a Masarbonès, km 26, on hi trobarem recarregament d'aigua i avituallament sòlid.

Arribem a Masarbonès i primer de tot aigua i aigua. Després m'agafo un entrepà de pernil dolç i devoro uns quants trossos de truita de patates que entren com si no hagués dinat mai! Aprofito per recarregar el camelbag. En 26 km m'he fundit 1,5 litres d'aigua, més el que he begut en els avituallaments. Calor!! No puc resistir-me i em prenc una llauna de cervessa fresquíssima que ens ofereix l'organització. Brutal! Ens trobem al Juanito. No va gens fi i està una mica emprenyat i amb ganes d'abandonar. L'Atleta també n'està bastant fins als... La calor l'afecta! increïble! A ell! això vol dir que en fa moooolta. També atrapem allà al Quique i a l'Ignasi, com no menjant el seu tercer bocata. De totes maneres arrenquem, que ara bé un tros teòricament còmode fins a Mas d'En Bosc al km 36,5.

Però realment, per mi i per la majoria aquest tram va ser duríssim. Tot i ser relativament planer, la calor per aquests 10 km era terrible. Per Masllorenç, la Masia Ventosa i les vinyes abans d'arribar a Mas d'en Bosc vaig passar-ho realment malament. En aquest punt quilomètric segona recàrrega del camelbag per assegurar el camí que ens venia. Bec una burrada d'aigua i agafo algun tall de meló per agafar forces. Em mullo el cap i sense pensar-m'ho més cap endavant. Als pocs metres l'Atleta diu que té les cames contracturades i no sap si parar. Fi no va, però jo penso que és meitat físic i meitat mental. Com sempre dic, si et fallen les cames et queda el cap però si et fallen les cames i el cap no vol, malament! Finalment s'ho pensa dona mitja volta i torna cap el control. I nosaltres, el Quique, l'Ignasi i jo, cap amunt a carenejar per les roques intentar arribar al peu de la creu del Montmell.

Sembla que amb l'aigua m'he recuperat i amb el desnivell em trobo una mica millor. La calor i el terreny pla m'estaven matant. Així que anem fent aquestes rampes i carenejant però, tot i la duresa, el tram se'm fa més amè i divertit. L'Ignasi fa una mica la goma mentre que jo vaig seguint al Quique. Però arribem pràcticament junts a l'Esglèsia de Sant Miquel, al peu de la Creu del Montmell, al km 42,5 de cursa. Menjo uns quants talls de truita de patates i bec un parell de gots de Coca Cola. Sembla que el quique i l'Ignasi s'ho volen prendre amb més calma. Normal, ells volem fer els 82km de la Marxa. Jo aquest cop vaig pels 58km i cap a casa.

Així que els dic que vaig tirant. Surto amb el Juanito i l'avanço a la pujada de la Creu del Montmell. Però malament: he sortit massa ràpid i encara no havia paït bé la truita que m'he menjat. així que a la Creu del Montmell paro un minut per agafar aire i anar més tranquil. Ha baixat el sol i ara ens puja la boira cap a la Talaia del Montmell. Em recupero i vaig bé seguint l'estela del Juanito, que l'atrapo tot just començant a baixar de la Talaia i enfilant cap al control de l'Ermita de Sant Marc al km 47. Ara es comença a respirar i el Juanito m'anima a tirar amb ell doncs el Paco, l'Emili etc. van per davant i vol intentar atrapar-los.

Així doncs, m'animo i anem trotant totes les baixades i fem com podem les rampes de pujada.  Entre que paro un moment a beure aigua i a preparar-me el frontal, doncs comença a fer-se fosc, em treu uns metres. Arribo al control de Santa Celma, al km 51,5, i ja és fosc. Ja no queda gaire i ara si que la pista fa baixada, és ampla i fina. Així que començo a córrer tot el tram. Atrapo al Juanito i a la colla seva un altre cop però segueixo a bon ritme una mica pel davant d'ells. Els darrers km es fan pesats sobretot perquè tens ganes d'arribar però són còmodes. Just abans d'arribar a Aiguaviva, em truca l'Atleta. Em pregunta que on sóc. li dic que arribant al final, al km 58. que menjaré alguna cosa i que suposo que esn baixaran cap a El Vendrell. Ell em diu que finalment no ha abandonat (millor s'ho hagués sentit tot l'any i més). I que ve una mica per darrera, a uns 6 km més o menys ja que encara no ha passat el control de Santa Celma. Perfecte!!

Arribo a Aiguaviva. Està el Xavi Floresta i en Miquel fotent-se les botes, com no! En 5 minuts arriba el Juanito, el Paco i companyia. M'entaulo amb un bon pa amb tomàquet, una cervesseta i unes patates fregides. Fantàstic. Em prenc un cafetonet que em senta de conya. Veig que hi ha un cotxe a punt per tirar cap a El Vendrell i l'aprofitem amb el Juanito (me debes un mail con la resolución noxturna eh?) per baixar cap El Vendrell i anar a fer-nos una bona dutxa que em deixa com nou.

Total, unes 11 hores per fer les 58km de marxa. Segons el GPS però han estat 2400 metres de desnivell positiu i 1970m  de desnivell negatiu. Més dura que altres anys, crec! Una cursa on cal felicitar als organitzadors pel marcatge de la mateixa. Era impecable. Ara a esperar a la Marxassa del proper dia 16 d'octubre. I després...ja veurem! Salut i km!

Els fets:

Són dos quarts i mig de tres de la matinada. Després de més de 16 hores de fang, pluja i fred arribo al control de Vallorcine amb ganes de preparar-me per l’sprint final. Estic al km 81 i crec que en 3 horetes em puc plantar a l’arribada...

La primera impressió que em vaig endur del control on acabava d’arribar va ser l’ambient enrarit que es respirava. Vaig pensar que tots ja estàvem cansats i hi havia poques ganes de xerinola, o sigui que no m’hi vaig capficar i vaig decidir avituallar-me a tope pel tram final. Deu minuts i llest, a punt per sortir. Però... hi ha alguna cosa que no em quadra. Entra gent i no surt ningú, i cada cop som més els reunits sota la carpa del control. De sobte, un reguitzell de paraules en francès deixen a l’aire un missatge confús.

No he entès ni fava, penso. Pregunto a algú si parla anglès o castellà. Però no. Són molt seus aquests francesos i no hi ha ningú que m’expliqui què passa.  Es repeteix el missatge en veu alta. M’ha semblat entendre una paraula: “annuleé?”. Em quedo més glaçat del que estava. No pot ser! Però si ja hi som! Em faig el despistat i intento sortir però no em deixen. Amb signes i amb paraules senzilles entenc que em diuen que he d’esperar un autocar. Uf... què injust, penso ... després de tot el patiment, de tota la pluja i no ens deixaran arribar a Chamonix...

Truco als altres companys per avisar-los, més que res perquè no facin més km inútils. Contacto amb el Raül que ja havia sortit de Trient i al cap d’una estona torna enrera. Cursa neutralitzada. S’ha acabat l’aventura.

Les sensacions:

Suposo que la cara de “peix bullit” que em va quedar en aquell moment s’assembla a la cara que em fan els alumnes quan hi ha alguna cosa que no entenen.

És dur. Tot el viatge, el lloguer de l’apartament, els dies invertits... tot acaba sense ser perfecte per culpa de 3 horetes. Entenc que la seguretat en una cursa estigui per sobre de tot. El que no puc entendre és que no es pugui ser coherent. Si les previsions ja se sabien un dia abans, si ja diluviava a la sortida, per què ens van deixar arribar fins aquí? I, si finalment ho fan, com és que una cursa amb un pressupost d’un milió d’euros no pot tenir preparat un camí alternatiu per evitar el darrer punt conflictiu (Tète aux Vents)? No m’estendré més en els detalls i en les crítiques. Suposo que molts de vosaltres ja haureu llegit o us hauran arribat d’altres comentaris.

De Chamonix m’enduc coses positives. Els bons dies que vaig passar amb la família i els amics, la desconnexió, l’ambient de muntanya, l’emoció de la sortida... Però també marxo amb els dubtes de si ho tornaré a repetir l’any vinent... i el més difícil és que aquesta decisió ja l’haurem de prendre al desembre...

Doncs res, gràcies a tots els que heu compartit aquesta aventura amb mi, sigui presencialment o en la distància. Segur que ens veurem aviat gaudint plegats de la natura!

Així que mentre diluviava a la Fouly i amb una multitud de gent a l'avituallament intentant entrar en calor, decidim anar tirant amb l'objectiu que dèiem a la primera part: Champex-Lac, km 55. Es va fent fosc i no para de ploure. El fangueig continua i castiga les cames. Però estem animats. Veig al Xavi Bomber amb dubtes però anem tirant i intentem que no pensi gaire.

Després d'unes patinadetes de l'Atleta pel fang. Passem per Praz-de-Fort, sobre el km 49. Ja ens hem posat els frontals. Increïble: amb la que està caient i la que porta caient tot el sant dia, encara ens trobem a sota d'una casa a un grup de gent aplaudint i animant a cadascuna dels trailers que passen pel poble. Ja queda menys. Pel perfil sembla que ara vindrà una pujada fins a Champex-Lac. L'aproximació es fa llarga. Però quan arriba la pujada el Raül es posa a tirar i l'Atleta el segueix. Bon ritme. La pujada la trobo duríssima. La pluja, el fang i, a més, se m'entelen les ulleres constantment. Em crea cert desconcert i em quedo uns metres enrera. Per les presses he escollit el frontal més cutre que portava i així em va: entre les ulleres entelades per la suor i l'aigua, el frontal que no il·lumina res i el fang, ho passo malament.

Quan ja sento les veus i veig les primeres cases de Champex-Lac i m'animo. Però l'avituallament no arriba mai! Encara queda pujada. Finalment arribo! 22:01h. Fantàstic. 3 minuts més tard que l'Atleta i el Raül. I sobretot: 1 hora i mitja de marge amb la barrera horària. Bé!! km 55 i tercera barrera horària superada!! En 5 minuts arriba el Xavi Bomber. Fa cara de dubtes. Li aconsello que mengi i recuperi forces i després decideixi i pensi. La pujada se'ns ha fet dura però ara toca recuperar. Anem bé!! La pasta i el brou entren que ni us explico; mentrestant repiqueteja a sobre la carpa la pluja amb força. El Bomber s'ho pensa i repensa. No el conec tant com per apretar-lo a seguir. Fos el Raül o l'Atleta ho faria. Dubto. No sé si vaig fer bé. Certament tenia el genoll tocat i mai se sap que és millor aconsellar... Truca a la Lali, la seva dona. Finalment decideix quedar-se. La veritat és que a Champex-Lac només feies que veure dorsals arrencats abandonant. Res a dir. Les condicions eren dures i encara quedaven 44km.

Sortim de Champex-Lac. Moment de pau: ha parat de ploure! Increïble. Podem donar uns passos sense caputxa i entreveiem el llac al nostre costat. Sembla que el cel vol obrir-se- Bé, agafem una pista amb que fa una mica de baixada i que ens aproximarà a la pujada del primer dels 3 cims que ens queden. Bovine de 1987 m amb una pujada de 700 metres positius des de Champex! Buff. La baixada torna a fer-se crua pel fang que hi ha. I com no: torna a arrencar a ploure! Merda!

I aquí intentaré descriure una de les pujades on més he patit en els darrers 8 anys que porto fent ultradistància: la pujada a la Bovine. Per mi va ser un infern. Pujada per pedra i fang. L'aigua caient-te pràcticament a sobre. Dels peus ja no cal preocupar-se'n. Tot xop! Creuem infinites vegades un riu. Impossible posar els peus fora de l'aigua...baixa fort i amb la pluja més. Però quan després d'una interminable pujada per nosaltres (anàvem Atleta i jo, el Raül s'havia avançat una mica) arribem a dalt la carena, la cosa empitjora considerablement. Ara no tan sols plou molt fort, sinó que  a més bufa un vent fred i gelat i amb unes ràfegues fortíssimes que et deixen completament gelat. No sé quina distància recorrem carenejant, però allò és un infern. A la llunyania veiem una carpa amb un llum! Sí: km 64,7 Bovine!!!!

Hem trigat quasi 3 hores en fer 9 km! Sento que algú em passa un plat de sopa de brou amb fideus bullint, mentre l'aigua de la carpa em cau a sobre el cap i la bona senyora em diu quelcom com: "attention, hot, hot, hot!". no sé si estava calent, bullint o com però me l'empasso en 2 segons sencer sense cullera ni res per entrar en calor. Dubto. Li dic a l'Atleta que no parem! Si parem ens congelarem. Mirem l'espectacle. L'Atleta entra un segon a la carpa del costat i la imatge és dura: la gent s'està gelant i alguns tenen els llavis morats amb símptomes d'hipotèrmia. S'estan foradant les mantes tèrmiques per passar-se-les pel cap i entrar en calor. No hi cap ningú. Tirem!

Encara carenejem un tros més fins arribar a una tanca i començar la baixada. Marxa el vent! Gràcies a Deu. Però el terreny amb un descens força pronunciat i enfangat és perillós. Avancem a alguns que van força lents. No és un terreny per córrer, impossible, però malauradament hem de tirar endavant. En altres condicions aquí haguéssim recuperat temps. Ara el perdem segur!

Les darreres baixades fins a Trient són autèntiques pistes de patinatge sobre fang! I plou i plou i plou. Arribem a Trient, km 71,1. Un home quan passem amb el xip ens diu alguna cosa que no entenem. volem anar a avituallar-nos i veure com anem de temps. Portem 45 minuts d'avançament sobre la barrera de Trient. Hem perdut però ja tenim una mica més i ens queda menys! 27km i j a ho tenim.

Però quan arribem a l'avituallament veiem la gent molt parada. Estrany. Ara un nou diu quelcom pel micro en correcte francès que no entenem ni una paraula. He sentit alguna cosa com la carrera neutralitzada! Què??? Si, ara diu alguna cosa curta en english. Total que ens diu que la carrera es dona per acabada i que ens vindran a buscar autocars! com??? Li pregunto a una senyora si ho he entès bé. Hem diu que sí, que la carrera s'ha parat per perillositat del terreny que venia. Òbviament ens embarga una sensació de ràbia i fustració amb una d'alivi en el primer moment. En breu però passa a ser només de frustració! No podem acabar la carrera quan falta tan poc! quan portem 17 hores sota la pluja! Quan hem passat l'infern de Bovine! Puc arribar a entendre als organitzadors però això no treu la meva decepció per no poder entrar a Chamonix.

La resta ja us la podeu imaginar. Tornada en autocar a Chamonix. Hem avisat al Raül que ja havia sortit de Trient i ens hem retorbat. Ha trucat al Dave i també l'han parat a Vallorcine. km 80. Decepció++. Arribada a Chamonix a sota el diluvi, com no! Anem a la plaça a tornar els dorsals i xips i ens donen l'armilla de finishers. Merescuda sí. Haguéssim acabat sí. Ens ho hem treballat? i tant!! Però això no treu el nostre mal gust de no poder entrar pels carrers de Chamonix 5 o 6 hores més tard i creuar l'arribada amb la música.  Sobre les opinions sobre això ja les teniu recollides a http://blog-ca.senderators.com/utmb-2010-decepcionant-869656 així que no m'estenc més.