El passat 19 de juliol es va disputar la III Olla de Núria, una de les proves més dures del trail running, ja que es corre tota per sobre dels 2000 metres d'altitud. Té una distància de 21 km i un desnivell acumulat de quasi 2000 metres.

Áquest anys els premis en metàlic eren molt importants també. Però el prestigi de la prova també ho és. Així que es varen reunir l'elit dels trailrunners mundials per disputar la prova.

La trail la va començar liderant l'Agustí Roc, que va coronar el Puigmal en primer lloc. Més endavant el Kilian i el ricard Mejía varen passar a l'Agustí i van tenir una bonica lluita al capdavant. tot va estar força igualat fins al Pic de l'Àliga on el Kilian va començar a deixar enrere el Ricard. 

Pel que va a noies, l'Emmanuela Brizio va dominar completament tota la prova de dalt a baix. Gran paper de les catalanes que van ocupar les places 3ª, 4ª i 5ª.

CATEGORIA MASCULINA:

1-Kilian Jornet 2:14:56 CATALUNYA

2-Ricardo Mejía 2:16:52 MEXICO

3-Agustí Roc 2:22:32 CATALUNYA

4-Abderrahim Ait Ben Chatoui 2:25:18 MARROC

5-Toti Bes 2:26:31 CATALUNYA

CATEGORIA FEMENINA:

1-Emanuela Brizio 2:52:44 ITÀLIA

2-Esther Gil 2:57:02 COMUNITAT VALENCIANA

3-Mireia Miró 3:04:51 CATALUNYA

4-Neus Parcerisas 3:16:14 CATALUNYA

5-Roser Espanyol 3:16:47 CATALUNYA

L'alpinista coreana Go Mi-Sun, coneguda en el món de l'alpinisme com a Miss Go, va morir aquesta setmana quan baixava del Nanga Parbat, el seu 11è vuitmil que feia. Miss Go es va fer famosa per ser una de les 4 dones (juntament amb Edurne Pasaban, l'alemanya Gerlinde Kalterbrunner i l'altra coreana Oh Eun-Sun) que competia per ser la primera alpinista femenina que feia els 14 vuitmils.

Miss Go, de 41 anys, va desaparèixer baixant  del Nanga Parbat el passat dissabte 11 de juliol, després d'haver fet el cim del Nanga Parbat, el novè cim més alt de la terra. Segons altres alpinistes que  estaven a la muntanya, Miss Go va fer el cim a les 18h. Com que va fer el cim força tard va baixar només fins al Camp 4 a dormir. L'accident va tenir lloc quan baixava del Camp 3 al Camp 2 en un lloc sense corda fixa, a uns 6200 metres d'altitud. Alguns que es trobaven al Camp Base diuen que la van veure caure. El seu cos el va trobar un helicòpter quasi mil metres més avall, a prop de la ruta Messner.

Hi havia força polèmica amb aquesta alpinista. Tenia molts detractors ja que habitualment feia ser oxigen suplementari per fer els cims, també tenia expedicions muntades en paral·lel que li preparaven les rutes per poder fer més cims en la seva carrera cap el 14x8000. Sigui com sigui, Eduarne Pasaban en el seu blog li dedica unes emotives paraules. Les podeu trobar a: http://blogs.rtve.es/alfilo/2009/7/13/un-beso-miss-go

Només una petita entrada per referenciar que ja s'acosta la Ultratrail del Montblanc en les seves 3 modalitats individuals:

• la UTMB® : 166 km i 9 400 m de desnivell positiu en un màxim de 46 hores.
• la CCC® : 98 km i 5 600 m de desnivell positiu en un màxim de 26 hores.
• Sur les Traces des Ducs de Savoie  (TDS): 106km i 6700 m de desnivell positiu en un màxim de 31h.

I dic això perquè avui m'ha arribat a casa per correu una carta de Les Trailers du Mont-blanc (l'organització) on em feien arribar les dades personal de la inscipció per verificar que eren correctes i també el carnet de corredor. Renoi, això sí que és una prova ben organitzada!

També mitjançant la web (www.ultratrailmb.com) els marxadors inscrits podem descarregar-se una Guia de la Cursa en PDF (32 pàgines) i els mapes de la travessa a la que estem inscrits (12 pàgines la TDS).

Ah, també llegint la guia m'ha agradat veure que com diuen els organitzadors els temps de pas i de tancament dels controls estan calculats a un ritme de 3.4 km/h per la TDS i de 3.7 km/h la UTMB.

Ens havíem quedat just abans de començar la pujada al Pas dels Lladres, una rampeta que va des de 1800 metres d'altitud i puja fins a més de 2500 metres. Com us deia en el control i avituallament continuava plovent i pedregant. Les ràfegues de vent eren força potents i els llamps i trons que es veien per dalt no tenien gens de bon aspecte. La gent arribava xopa (com la foto de la Maria i el Fermí) i amb força fred. Però allí, al mig del no res, no hi havia gaire opció. O puges o puges!

 I la pujada va ser dura. L'Atleta i el Jordi anaven una mica per davant. Jo anava al meu ritme però la veritat és que vaig pujar còmode, tot i la pluja, tot i el vent, tot i la tempesta. Vaig pujar els 700 metres de desnivell positiu sense parar ni un sol cop. Bé, només un per assegurar-me que tenia el mòbil ben apagat, vist els llamps que queien al cim.

Quan vaig arribar al cim semblava que el cel s'obria una mica. Tenia fred. Estàvem xops. A dalt estaven els Jordis,  Japo i Atleta, mirant com el cel ens donava una treva. També vàrem coincidir amb la Maria i el Fermí. Bé, allà no hi fèiem res o sigui que vàrem arrencar. Estàvem passats el km 12. Ens quedava molt per endavant.

Ara aniríem passant (ho recordava del passat any) el Pla de Gorrablanc, Pla de les Salines...per anar a caure cap a la Molina. La diferència d'aquest any és que baixàvem fins al poble mateix de la Molina, a l'Estació. Això seria el km 27. De totes maneres el fred no marxava i els que em coneixen saben que precisament el tema fred no és un que m'afecti massa per no dir gens. Però suposo que devia ser la humitat de tota la roba i la forta baixada de la temperatura que no em deixava entrar en calor.

Avançavem sempre per sobre la cota dels 2000 metres i això es notava força. Sembla que et falti aire. No pots respirar amb comoditat. Haurem d'entrenar més de cara al Montblanc, pensava jo. Però mentre anàvem fent la moral del tres anava decaient. Ens havíem tret els impermeables per veure si els darrers raigs de sol eixugaven la roba...però ni així. La samarreta sí però les malles i sobretot els peus estaven xops encara.

Sobre el km 20 encara no ho dèiem obertament però la sensació de que La Molina seria el punt clau per decidir si tiràvem endavant o no era clara. Ara ja no em preocupava tan el fred com els peus...

No m'allargaré més inútilment. Vàrem arribar a la Molina sobre les 21.40h més o menys. L'hora de tancament del control eren les 22.30h o sigui que encara teníem marge. Allí vàrem poder veure com anaven alguns amics, segurament amb més moral que nosaltres. El Japo tenia clar que abandonava. Jo no ho tenia del tot clar però els peus van acabar-me de decidir. Quan després vaig poder-me'ls mirar bé ja a Bolvir, on vàrem passar la nit vaig veure que havia fet bé.  No haguessin aguantat els 70km que faltaven fins a Berga.

Ara és del tot inútil donar-li voltes de si no hagués plogut què hagués passat. Les sensacions físiques dels 3 eren força bones. Per mi personalment el Pas dels Lladres l'havia superat molt millor que el passat any i el tros dels Plans també. Però també és cert que pel que vàrem saber de la resta de companys la resta de la travessa va ser duríssima. O sigui que millor no fer càbales que no porten a res. No més em sap greu una cosa: no poder haver fet un bon test de cara als Ducs de Savoia de finals d'agost a França, al Montblanc.

Total 27km d'alta muntanya en una mica menys de 6 hores. això sí, riure amb el Japo i l'Atleta vàrem riure de valent. Caldrà més força mental i determinació de cara al Montblanc. Però allà hi haurà més motivació. Crec que aquest cop no em calen frases d'aquelles que m'agrada recordar. Però si una quadra perfectament, és que que em va dir el meu amic Josep per mail el dia següent: "qui sap retirar-se a temps és aquell que tindrà l'oportunitat de lluitar un altre dia".

Ja he vist moltes cròniques per Internet sobre la Núria - Queralt 2009. Nosaltres mateixos n'hem fet algunes de prèvies explicant els canvis del recorregut, també una sobre l'èxit del nostre company Senderator el Sherpa Dave sobre el seu èxit. Però per Internet corre una mica de tot i més: forums explicant la duresa, blogs expressant queixes diverses, altres de defensors de la mateixa... Aquesta només pretén ser una crònica sobre tres amics senderators que van intentar fer la Núria - Queralt i varen abandonar.  No pretenc res més que explicar-vos la nostra experiència. I, tot i un punt de frustració, ens ho vàrem passar de conya! Aquí teniu la primera part de la crònica!

Ens trobem el dissabte dia 4 a les 8.30 del matí al mig de Gràcia. He quedat amb el Jordi "Japo" i el Jordi "Atleta" per agafar la línia groga i anar a buscar el tren que ens porti fins a Ribes de Freser. La cosa ja comença torta: el Japo veu que no porta l 'impermeable i ja ha de fer uns sprints fins a casa per anar buscar-lo. Arriba tot suat i res de res: només ha trobat una trista capelina.

Arribem a Plaça Catalunya i anem a agafar el tren de les 9:22. És petit el món: ens trobem a la Lali i al Xavi Bomber que acompanyaven a la seva filla Martina que marxava de campaments en el mateix tren que el nostre! Agafem el tren i un nou senyal. La nostra amiga Txell s'ha posat en el vagó del darrer i no és accessible des del vagó de davant on hem pujat nosaltres. Ja és veu que "los tres amigos" i la Txell "no portàvem el mateix tren". De fet la superTxell va ser la tercera noia en acabar la NQ2009. Felicitats!!

Durant el trajecte van pujant altres companys inscrits a la Núria-Queralt que feien el mateix que nosaltres. Bon ambient en el tren! Tot xerrant arribem a Ribes de Freser i ens anem cap a buscar el Cremallera. Amb tot això ja són les 11 i mitja passades. Pujem al cremallera i anem pujant cap a Núria. El dia és fantàstic i el recorregut preciós. Arribem a Núria i aprofitem per anar a recollir el control i la samarreta. Seguidament ens anem cap l'autoservei a menjar un plat de pasta i un bistec. Són les 13:30h quan acabem. Perfecte! Ara a descansar un parell d'hores fins la sortida. Si us hi fixeu amb les fotos de dalt, la pinta del cel ja no feia presagiar res de bo.

El Japo, una mica acollit, decideix comprar-se un impermeable digne i se'n va de tendes. Ens trobem amb el Sherpa Dave que acaba d'arribar del Cremallera. Ell ha agafat l'opció d'autocar des de Berga. anem cap a la sortida i tot són salutacions amb la gent de sempre: Dolors, Juanito, Floresta, Miquel, en Fermí, la Maria, l'Albert Torrent, l'Olga i molts d'altres... S'acosten les 15:30h i tothom es posiciona per fitxar a la sortida amb els lectors. El cel pinta malament però de moment aguanta!

 Sortim. Com sempre les primeres rampes en fred són dures i esbufego una mica però de seguida agafo el ritme. El cel continua amenaçador i el trons coemencen a sentir-se amb força. Uiuiuiiiii... Seguim a bon pas per anar a buscar la Collada de Fontalba i...què us penseu que arrenca a ploure no? Doncs no. Comença a caure una pedregada de collons! Llamps i trons. Parem. Ara ja només anem "los tres amigos". ens enfundem els impermeables i les fundes per les motxilles. Apreta el vent. ens trobem al Joan Miquel Labrador protegint la seva càmera i a ell també. I fota-li fort! ara aigua i ara pedra. I unes bones ventades per acabar-ho de fet. Ja vaig tot xop i ben enfangat de peus. I la cosa no té pinta de parar.  Seguim així fins al km 9.1 al peu de la pujada al Pas dels Lladres.

La gent de l'avituallament està desesperada. El pa amb formatge i codony està xop. Tot i la carpa, el vent fa que caigui aigua per a tot arreu. Menjo poc i preparo els bastons per enfilar la pujada cap el Pas dels Lladres. Aquest any és més llarga que mai i serà més dura que mai. Es veuen llamps a dalt de la carena. Els trons peten fort. Però això serà en la Part II, que ja es fa tard avui.

Aquest passat cap de setmana del 4 i 5 de juliol ha tingut lloc el primer Ultratrail d'Andorra, amb un recorregut de 105 km i un desnivell positiu de més de 7.700 metres que permetia recórrer tot el país.

Pel que fa a resultats, el Kilian Jornet (després del seu récord al GR-20 de 190 km) va guanyar la prova amb un temps de 10 hores i 36 minuts, traient quasi una hora als segons classificats, que varen ser l'Oscar  Pérez, el Jordi Martínez i el Salvador Calvo, amb un temps de 11 hores i 21 minuts. en la classificació masculina dir que van acabar la prova 241 participants del 423 inscrits.

Pel que fa a la participació femenina cal dir que tan sols van completar la prova 8 participants de les 25 inscrites inicialment.  Va quedar primera la Judit Casas amb un temps de 12 hores i 46 minuts a més d'hora hora també de la segona classificada, la Karine Herry i a mñes de dues hores i mitja de la Nathalie Olasagasti.

Mentre pujava cap al Santuari de Núria, les gotes que xispejaven contra el vidre del Cremallera, em feien presagiar que no seria fàcil. Tot i això, la cosa començava bé perquè aquest any arribava dalt amb una hora d'antelació, amb temps suficient com fer les fotos de rigor amb els companys que ja havien pujat hores abans. Encara recordo com l'any passat va ser aterrar al Santuari i donar la sortida...

La sortida es va donar a partir de les 15:30h utilitzant el sistema de codi de barres que s'està posant de moda darrerament i que funcioni precàriament. Si a sobre et donen el codi imprès en un paper i pensant en la possible pluja i la suor, no cal que us digui com sabia que acabaria aquest codi (desfet).

Però tornem a la marxa. No portàvem ni mitja hora caminant quan comença a xispejar. Mala cosa, penso, perquè una de les coses que em fa més mandra és treure l'impermeable. Així que vaig esperar 2 minuts, temps suficient perquè allò es convertís en el diluvi i comencés a caure pedra per totes bandes... impressionant. L'impermeable ens servia a la Txell i a mi per mantenir el cos relativament calent i fer que el cap no acabés "repicat" del tot... Arribem així al control 1, a la Font de l'Home Mort, on oferien torrades amb codonyat i formatge. Bé, les torrades era més aviat aquell pa que et queda després de sucar-lo a la llet... desfetes també.

I després amunt cap al Pas dels Lladres! Aquest any la pujada era de més de 700 metres de desnivell, doncs partíem de més avall. Si això hi sumeu la pedra de cara i el riu que baixava ben ple, l'espectacle era merescut de ser filmat. Haureu notat que no poso cap foto de la Marxa, perquè un servidor vol conservar la càmera molts anys i no em vaig atrevir a treure-la de la bossa de plàstic de la motxilla;)

Total, arribo a dalt de tot, divisant uns metres més enllà el Fernando (eres tu? anaves de taronja?) i comencem la baixada encara amb pedra i pluja. La Txell s'uneix amb un amic seu (l'Albert) i jo coincideixo amb l'Albert Torrent que em comenta que en cap de les seves moltes NQs que ha fet mai havia vist res semblant... Mentre baixava va amainar i em vaig treure l'impermeable esperant que el sol acabés d'assecar tot allò que pugués.

Així ràpid-ràpid arribo a l'estació de tren de La Molina. Allà m'espera una verdureta que m'entra la mar de bé i un gazpacho força consistent. La veritat és que no havia menjat gaire bé, doncs l'horari d'inici de la cursa em va desmuntar una mica els àpats. Al matí no sabia si fer un esmorzar de forquilla, menjar a bocins, vaja, un dilema.

Des d'allà s'iniciava un tram de 13 km fins al proper control. Entremig el Coll de Pal m'esperava. La primera rampa (nova d'aquest any) la vaig trobar molt dura. Molt pendent i anar fent ziga-zagues. Després remuntar una de les pistes blaves de l'estació fins dalt de tot i proseguir sense parar en baixada fins al refugi del Rebost. Allà una bona amanida de pasta feia reposar les forces i animava a seguir endavant. Aquest cop per això el recorregut tornava a canviar i em comptes d'anar avall calia pujar una mica i després baixar cap al Paller de Dalt. A partir d'allà era tot baixada fàcil cap a Riugréixer. Però no. Aquí comencen els problemes importants. No trobo cap cinta! M'ajunto amb un grupet de 10 per veure si 20 ulls (si tots en tenien 2) poden veure més que els meus i res de res... Així que decidim que si no hi ha cintes cal baixar pel camí principal (un GR). Anem baixant i, no us ho perdeu, al cap de 3-4 km trobem una cinta del mateix color que les de l'Organització. Això ens fa pensar que anem bé... sí bé, ben perduts! Anem a petar a Bagà!!! Collons! Ja em veieu preguntant a uns tios que estaven de festa on dimonis es troba el coi de Riugréixer. A 4km per la carretera! Uf! Ja m'havia patejat no sé quants km de més per anar a parar aquí i ara 4 extres... Res, quin remei, poso "l'automàtic" i carretera amunt fins al poble. Calculo que tot això m'ha fet perdre una hora o més... un desastre.

Arribo doncs al poble, fitxo i marxo amb un plàtan entre les dents. Cap a Can Cerdanyola! Aquest sí que me'l conec que és el refugi del nostre club jeje... o sigui que allà voy. Mentrestant rebo un sms del Xavi que em diu que ell i els altres companys ho havien deixat (una abraçada a tots ells des d'aquí!). Un cop a Can Cerdanyola començo la pujada al Coll de Bauma. Per mi va ser la pujada més dura de la marxa. Suposo que el terreny (corriol estret) i els km acumulats em començaven a passar factura. Quasi a dalt del coll, trobo un control on m'alimento a base de figues i coca-cola i avall altra vegada.

La part que ve ara per mi és la més pesada. El terreny és un trencacames amunt i avall fins arribar a Saldes. Arribo allà quan es fa de dia i torno a atacar les torrades i síndria. Malauradament després m'entero que aquest control ha deixat fora de cursa a molta gent per control de temps...

La darrera pujada important em tornava a portar de 1200 a quasi 2000 metres. Miraves la muntanya des de lluny i la veritat és que feia por. Al control em van dir que havia de passar per sobre i anar a l'altra banda... collons... doncs au, "marxeta dave" i anar fent fins a dalt. A partir d'aquí directe a Espinalbet, pujada cap al Santuari de Queralt i a trotar escales avall cap a Berga, on m'esperaven la Txell (tota una crack!) i la Maria amb un somriure com sempre. Havia acabat una de les curses més dures que he fet mai.

En positiu:

1) Bon entrenament pel proper repte que ens espera a Chamonix.

2) La simpatia de la majoria dels controls.

En negatiu:

1) No hi ha res que emprenyi més que perdre's. Hi havia un tram molt mal marcat.

2) El menjar ha millorat respecte l'any passat però encara no és comparable ni molt menys al que donen a altres marxes.

3) Els temps de pas era molt justos per la gent que ho vol fer caminant. Entenc que si la prova forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència és perquè la gent que ho vulgui la pugui fer caminant no?

Aquesta crònica la vull dedicar als meus companys Senderators, perquè una batalla perduda no impedeix guanyar la guerra. Una abraçada ben forta a tots.

Pocs dies abans d'enfrontar-nos a la Núria-Queralt-Berga d'aquest any, permeteu-me algunes petites reflexions sobre el recorregut i alimentació al llarg de la cursa.

Si examinem el track d'aquest any respecte a l'any passat (foto adjunta, en vermell la previsió, en blau el track de l'any passat) podem veure quatre notables diferències respecte a la cursa del 2008:

1) Un tram de baixada afegida fins al Collet d'Estevenís i la Font de l'Home Mort, abans d'arrencar la pujada cap al Pas dels Lladres

2) Una baixada extra des de la Collada de Tosses fins a l'estació de tren de La Molina (i la posterior pujada més agressiva que la del 2008)

3) Un canvi de recorregut evitant els empedrats i passant pel Paller de Dalt

4) Un tram de 30 km (aproximadament del km 50 al 80) totalment diferent al de l'any que comença a Cal Cerdanyola.

Segons el track que ha ofert l'organització, la diferència de distància projectada és d'uns 6km, tot i que amb el desnivell extra que hi ha fàcilment arribarem als 100 km de distància total. De totes maneres el track que proporciona l'organització no és firmat i per tant la realitat pot variar una mica.

Pel que fa al tema alimentari tant discutit l'any passat, cal destacar el fet que s'hagin afegit entrepans amb pa de motlle als controls 7 (km 51,5) i control 11 (km 79,1). També destaco com a menjar "sòlid" l'amanida de pasta que s'oferirà  al Refugi del Rebost (km 40). Hi ha un parell de llocs més on hi haurà torrades i codonyat, acompanyats de formatge i la mai prou valorada síndria per tot arreu.

En general, si les previsions de menjar es compleixen, la varietat i quantitat sembla millor que la de l'any passat. Veig especialment crític algun tram (com per exemple, del km 9,1 al 40) on no sembla que s'ofereixi res contundent... o sigui que particularment jo penso portar alguns extres a la motxilla per evitar mals majors.