¿Quieres tener tu propio blog?
Marxa Cap de Rec 2010: la crònica
El passat dissabte dia 19 de juny va tenir lloc la IV Marxa Cap de Rec. Amb una mica de por per la baixada de temperatures i la previsió de mal temps per la Cerdanya i Andorra vàrem arribar al Refugi de Cap de Rec, a sobre de la població de Lles de Cerdanya.
El temps sembla que aguantaria tot i no fer la bona temperatura del passat 2009. Com sempre una bona organització de sortida amb el nostre amic Josep Maria organitzant l'aparcament i el Jaume i la seva gent distribuint els dorsals i l'organització.
A les 6.00h en punt arrencava la Cap de Rec 2010 amb petites variacions del recorregut i sobretot amb un terreny força moll degut a l'aigua que havia caigut a la Cerdanya durant tota la darrera setmana. La baixada cap a Viliella molt bonica, com sempre, mentre veiem nèixer el dia i el sol que il·lumina tot el Cadí. Només per això ja val la pena. tot trotant ens plantem a Viliella on ja trobem una bona coca, té i xocolata desfeta per agafar forces per la pujada per la Vall de la Llosa.
Amb la pujada pronunciada però a bon ritme, els que anem junt de la colla Senderators, l'Atleta, el Xavi bomber, el Raül i jo arribem al Prat de Xuïxirà a l'esmorzar. Estem al km 13 i portem bon ritme, el nostre bon ritme és clar. Ara, després de la pujada relativament constant però suau, però ja de quasi 500m de desnivell positiu, anem a pel Port de Vallcivera a més de 2500 metres d'altitud. La pujada final és dura i intensa però potser se'm fa més curta que altres anys. Serà que estic una mica millor de forma? A dalt unes vistes magnífiques i trepitgem la primera neu. Cau una mica d'aiguaneu però sembla que el temps no empitjorarà.
La baixada per la Vall de Madriu és impressionant. Brolla aigua arreu i el temps aguanta bé. Tot molt còmode amb alguna que altra relliscada on el Xavi bomber es deixa la natja ben adolorida i jo la cama ben rascada per la llosa per on he reslliscat. Enfilem la pujada sempre trencadora del Coll Jovell i la baixada a tope per arribar a la font de la Closa, km 31, on aprofitem per recarregar aigua, avituallar-nos amb fruita (què bona la síndria) i beure una mica de beguda isotònica. I a mentalitzar-nos que tot i haver guanyat 30 minuts més o menys al temps de l'any passat ara ve la veritat: la pujada de quasi 1500 metres de desnivell positiu primer fins el Refugi de Perafita i després fins el Coll de Sant Vicenç.
Però aquest cop l'organització ens ha preparat una sorpresa: la pujada ara es fa pel GR tenint al costat el riu quasi bé fins al final. La pujada crec que és més dura que la de les edicions anteriors però a la vegada molt més bonica i agraïda. El Xavi bomber puja com una exal·lació mentre que jo marco un ritme no molt fort però si molt constant pel Raül i l'Atleta. Suant la pujada però disfrutant-la arribem al Refugi on menjo quatre dàtils i una mica cansat tiro per afrontar els darrers 200-300 metres de desnivell fins al 2575m del Coll de Sant Vicenç.
El Raül ens reu uns metres d'avantatge. El Xavi bomber ha volat fa estona. Però l'Atleta i jo apretem les dents i tirem cap adalt. Coronem i cap a baix trotant la baixada fins arribar al Refugi dels Estanys de la Pera. Són les 15.10h i les previsons són bones! Tenim marge per millorar i de molt el temps del passat any (unes 12 hores). Així que afrontem els darrers 8-9 km a tot drap, baixant pel GR i després agafant la pista fins al Refugi del Pradell per baixar corrent fins a Cap de Rec. Total bon ritme: 10 hores i 30 minuts clavats! Estic molt content pel resultat. em prenc un parell de gots de beguda de recuperació (àlies cervesa) i aprofito per xerrar amb tota la colla dels companys comentant la jugada. Veig al Jaume i el felicito com a organitzador per la gran marxa que hem pogut gaudir. També li comento que he trobat a faltar una mica de marcatge del recorregut. Nosaltres ja ens coneixíem força bé el terreny però certs llocs caldria una mica més de senyals per evitar errors. Per altra banda, el fulletó tríptic també tenia una bona explicació però alguns companys ens ho han comentat i sempre amb l'ànim que sabem que té la gent del Centre Excursionista de Sant Cugat de millorar i perfeccionar segur que ens faran cas. Felicitats a tots.
Una horeta després, a les 5:30, trepitgem la tant estimada plaça del Monestir de Montserrat. Hem acabat la marxa en 12 hores i mitja. Contents d’haver trobat aquell ritme que ens ha fet trobar còmodes durant tota la travessa.
Ens estàvem acomodant al terra de la plaça quan al poc temps arribava la nostra salvació! L’Enric arribava i ens oferia baixar amb el seu germà fins Barna!! Genial! El Marc, va arribar dotzè sobre les 2:40! Un màquina!
Després de matinar un cop més, una nova marxa ens esperava: la Reus - Prades - Reus. Les coses ja semblaven posar-se en contra de camí a la capital del Baix Camp, uns llamps a l'horitzó amenaçaven les primeres hores del dia. Just abans d'emprendre la sortida, una tromba d'aigua va deixar-nos ben xops. Teniem varis factors en contra i molta gent va abandonar per les condicions meteorològiques inicials. Nosaltres, després de pensar-nos-ho, vam arriscar-nos i començar a caminar (9 punts són 9 punts!).
A partir d'aquí el camí és més o menys pla, sembla que el sol comença a sortir, i seguim caminant fins quasi a la meitat de la marxa, a Prades, poble que ja coneixiem de La Selva del Camp. És aquí a Prades on li fan 4 preguntes a l'Enrique pel canal Reus-TV (tot bé, molt maco, bona organització....).
Quan semblava que ens podiem oblidar de la tempesta, uns trons a la llunyania ens van recordar que haviem de fer via si no voliem veure'ns inmersos en ella. Això ens fa accelerar una mica el ritme, ja que no tenim gaires ganes de tornar-nos a mullar... Ara tot el tram que teniem era de baixada, que vam anar fent a bon ritme fins a arribar a la plaça de Reus on havíem pres la sortida i menjar un deliciòs entrepà de truita! 20 minutets després entra el presi... :)
El diumenge 30 vàrem poder gaudir de la Marxa 7 cims que organitzava el CEP. A les 6.00h del matí ja rondava per Torrelles de Foix i fent cua per agafar el dorsal i la samarreta ja em vaig trobar al Sherpa Dave i als Sampere Bros. Com no amb la cosa del Xavi Floresta, en Miquel Atrapeu-lo i el Juanito els primers riures del matí.
Sortint d'allí vaig llegir el missatge dels companys Ignasi i Quique que havien arribat tard. Vaig pensar que ja m'atraparien i amb el terreny conegut, força còmode per pista, vaig anar trotant a bon ritme fins a l'esmorzar cal al km 15. Calor, molta calor. Sort que l'organització tenia els punts d'avituallament líquid força propers (4-5 km màxim) i això permetia recarregar i refrescar-nos. Després d'un bon esmorzar cap a la pujada per a mi més dura de la marxa: la Talaia de Montmell. També la més bonica. Vaig patir més per la calor que per la pròpia pujada en sí. I després fantàstic anar carenejant fins arribar a la Creu de Montmell. Entre el dia obert que feia i el verd el paisatge era increïble.
Després la baixada vertical fins a Sant Miquel i seguir uns quants quilòmetres més fins arribar al Coll de la Torreta amb la bona butifarra i sobretot la merescuda síndria, que entra com mai! Allí vàrem fer una mica de merder amb la colla del CEI. Portàvem ja 30 km i estàvem al migdia. La calor apretava i la segona part de la marxa (ja la recordava del 2008) es preveia dura. I ara cap al quart cim: Montagut. Més calor però encara amb forces cap amunt. Desp´res un altre rampot per arribar al Formigosa i ja en portem 5 dels 7 cims! I ara ja tenim uns 35 km fets. Recordo que els dos cims que ens queden són força suaus. Però no recordava tan pesat el terreny pedregós. Crec que entre la calor i el terreny va ser el tros més dur del recorregut.
Un cop fet el Puig de Solanes i el Puig de Castellar, això sí amb la simpatia sempre dels organitzadors a tots els controls i avituallaments, les coses ja es veien d'una altra manera.
organitzat per la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses i amb la col·laboració del Club Excursionista Ripoll, l’Associació Esportiva Vidabona, el Club Alpí Vall del Segadell i el Club Triatló Sant Joan entre altres.
El primer tram uneix les poblacions de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll i té una distància de 13 quilòmetres. Aquest tram passa majoritàriament per corriols entre els boscos on els avançaments no seran fàcils.
corriols. En aquest tram predominen les baixades.
La sortida serà el dissabte 24 de juliol a les 17:00h des del Passeig Comte Guifré de Sant 
Joan i els participants tindran un màxim de 24 hores per cobrir el recorregut. Tots els participants que completin la prova tindran un record.
I fins aquí la crònica. Quants heu arribat fins el final? També sou uns campions! He intentat redactar-la de manera que poguessiu disfrutar i viure la MDS com l’he viscuda jo. Unes convivències, una marató d’emocions (com diu el bon amic Josep, “el portugués”). Espero haver-ho aconseguit, si més no, aquesta era la meva més humil intenció. Hi ha detalls i situacions que potser m’he oblidat. Tot i que ja han passat 15 dies, encara tinc molts records i moltes imatges. És difícil transcriure-ho, i el que no voldria és que us avorríssiu.
NOTA 1: Agraïments:
L’endemà al matí, com sempre un dia assoleiat. A les 8 del matí, surten els darrers 50 classificats. Com a bons companys, ens hi acostem i els animem. La resta sortirem a les 9 morning. Aquesta nit, la Carme ha passat mala nit, està feble i no sap què fer. Uns dels seus compis de haima, l’acompanya al metge, li donen uns sobres recuperadors pq se’ls prengui. Ella descansa fins el darrer moment. A les 9 puntuals sortim. La Carme tbé hi és. Serà el darrer breafing del Patrick, la darrera vegada que escoltarem ACDC, els darrers “happy birthday” que cantarem. Jaume: això ja s’acaba!!, li dic. El darrer compte enrere ja comença: 5,4,3,2, i 1. Sí, srs, la darrera etapa ja ha començat, i ho fem trepitjant, sorra, molta sorra. Els darrers 21 km són grans extensions de dunes, precioses i idíliques dunes. Així que amb el Jaume anem
fent. Li he proposat que els 2 darrers km els caminem sols, Fet! - M’ha dit. Només tenim 1 avituallament al km 14. Nois touaregs nos acompanyen amb els seus movilettes, creuem per unes runes, un poble mig deshabitat (M´Fis). Vaig fent passes, i vaig pensant que com més ràpid vagi, abans acabaré, i això no pot ser, ostres: ara no vull que s’acabi. Aprofitem el darrer tram de dunes per fer-nos fotos amb el Jaume, q xulis. Falten 4 km per acabar, i el Jaume, amistosament me diu que “foti al camp”, ok, li dic, nos viem a l’arribada. No puc córrer, està ple de dunes, a les baixades, em deixo anar, i com si féssim raquetes de neu, les cames 
llisquen per la sorra. Pujo i baixo les dunes. De sobte escolto el meu nom. És la claca catalana que està a pocs metres de l’arribada. Abans però, em trobo el Xavi i el Pol, la Carme ha quedat una mica enrere i l’aniran a retrobar. Començo a trotar, a la vegada que vaig plegant els pals. L’arribada és una rampa, així que cal que agafi esbrenzida: i pam, un salt tocant amb els pals el rètol de Meta. He acabat. He arribat a Merzouga. Ploro, ric i estic molt emocionada. Molt. moltíssim. El Jaume arriba al cap de 5 minuts, ens abracem i me diu a cau d’orella: amics per sempre. I tant, Jaume, amics per sempre.
