Com que l'itinerari de la Caminada ja el podeu trobar a una altra post (http://blog.senderators.es/preparant-caminada-per-collserola-2010-568747 ) aquí comentarem quatre coses de com ens va anar la IV Caminada per Collserola.

Pel matí a les 10.00h i amb algunes cares de son (això els que no es varen adormir) estàvem pel Lluçanès preparats per arrencar a fer la Caminada ja tradicional. A les 10.30h, després de repartir les samarretes de les Festes, vàrem arrencar amb alguna que altra baixa (oi Vicenç?). La més sonada va ser el pobre Roc que aquest any el seu amo li va prohibir anar! Només en arribar a la Ronda de Dalt ens va començar a caure uns gotallots que van espantar a algun. Però res! Falsa alarma. Tots valents la colla va tirar cap a trobar la Carretera de les Aigües. 

Quan enfilàvem cap el Tibidabo ens vàrem trobar un bon xàfec. Varen ser 5 minuts però va ploure fort. Alguns trons i tots per acabar de provar-nos. Però res! Nosaltres endavant. Així que quan vàrem arribar a dalt a la Carretera de l'Arrabassada ja estàvem secs i preparats per anar a fer el Turó de La Magarola. fins ara tot era pista i tothom anava força bé. No anàvem pas gaire ràpid i tot anar xerrant amb l'un i amb l'altre  alguns (sobretot un) va fer cim! Encara no entenc com s'hi va enfilar aquí dalt aquest home!

A partir d'aquí una baixadeta fina fina, oi Mari? I després de sentir algun que altre improperi vàrem retornar a la pista en un tres i no res. Ja només ens quedava una altra baixadeta "agraïda" per arribar a Sant Medir i fer els primers 6.5 km d'anada.

En arribar allà com sempre ens esperaven ja el Jandro, el Gmà Mateo i la seva gent amb una bona cervessa que la calor ja apretava i allò de la pluja havia estat un miratge. Després del refresc vàrem tenir la sort de poder visitar l'Ermita de Sant Medir. costa força aconseguir que la Colla que s'encarrega de la seva restauració l'obri al públic. Així que vàrem poder veure le seu interior restaurant i escoltar als seus cuidadors algunes històries força curioses sobre ella.

I va anar a arribant la gent que venia directament de Barcelona i s'ajuntava amb els caminadors a fer la costellada. Així que una bona amanida de pasta, unes costelles i una bona butifarra varen fer les delícies de la colla.

Ja s'apropaven les 15h i tot i que la tertúlia a taula era agradable, si no ens aixecàvem per anar tornant la mandra faria presa de nosaltres i llavors seria més dur. Amb alguna baixa puntual de tornada (oi, Eva?) i també amb alguna alta (l'infatigable germà Mateo) la resta vàrem posar-nos en marxa per fer el camí de tornada que era potser més suau però una mica més llarg (uns 8km).

Però sorprenentment vàrem tornar més ràpid del que ens pensàvem i sense anar a apagar foc però tampoc mirant gaire aparadors (com diem en l'argot senderista) varem trobar-nos a Vista Rica altre cop. Només ens faltava desfer el camí pels vivers de Can Borni i baixar per Bellesguard fins a la Ronda i a La Salle altre cop.

En resum un dia força diferent, amb bona companyia, bones estones de xerrada pel camí, bon ambient i poques presses i poc stress que per un dia ja va bé. L'any que ve a veure si fem ja la cinquena edició!!

Gràcies a tots per venir!

ah, si voleu veure més fotos les podeu trobar a aquest àlbum de Picasa:

http://picasaweb.google.es/109288501635605202677/CaminadaCollserola2010#

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 5

Tots sabeu o intuiu qui són els pixapins oi? Doncs en aquell moment jo m’autodefineixo com la “Pixapins puipui del desert”: miro a l’esquerre, a la dreta, al davant, al darrera, faig fotos (click-clack), veig muntanyes, precioses muntanyes, arbustos, tot és preciós.

Està fent molta calor. Amb el Jaume, mentre caminem, ens anem recordant que hem de beure. Als controls, ens hem estipulat de prendre 1 o 2 pastilles de sal. Els trajectes són rectes, llargues rectes, un peu darrera l’altre i anar fent. Em col·loco davant el Jaume i darrere els peus del Peter (from Ireland), quin ritme el noi, pim-pam. Anem un pèl massa ràpd, així que la Dolo, darrera el Jaume. I després d’unes quantes hores de walking, entreveiem al fons, les teteres del “Sultan”, ja hi som!! Però no!! La lliçó que
tbé aprendrem el primer dia serà la d’assimilar les distàncies entre els controls. Sembla que moguin les teteres a cada pas que fem. Encara nos queden uns 4km fins arribar al campament. Però hi arribem. Guais!! Molt i molt contenta.

La organització, cada dia al finalitzar l’etapa ens oferirà un te. És boníssim i és molt i molt dolcet. Me recorda al te que nos preparava la família del Said, quan fa un parell d’any vam anar a córrer al Sahara. Delicious. També nos donen 2 ampolles d’aigua. Un cop creuada la línia d’arribada, la nostra haima està encara uns quants metres away, diria que encara nos fan caminar ben bé, mig quilòmetre més (i cada dia serà el mateix).

Arribo a la haima i saludo als compis de l’equip. Tots descansant i molt contents. Ja hi ha qui està fent manualitats amb els dits del peu. Me netejo una mica, em poso la vestimenta post-running. Menjo embotit (que comparteixo amb els compis de la haima), prenc un sobre de “recuperation” i fem sessió d’estiraments: sembla que estiguem a les pistes d’atletisme de Granollers, que haguem entrenat una “piràmide” i que el monitor Lucky ens vagi indicant els estiraments a fer. Ei nois, qe fem goig!! Bé, en algun moment no anem del tot sincronitzats, però estirem mlt bé. Tot seguit vaig a buscar al Jaume i anem a enviar un correu a la family per dir-lis que tot ha anat molt bé. Quan arribo ens han deixat els mails que ens heu enviat el primer dia. Us haig de dir que en vaig rebre moltíssims, i que feia moltíssma il·lusió rebre’ls (us tincs tots guardats, ja sé que era més pes cada dia, però és igual, era un pes molt còmode de portar).

Preparem el sopar: escalfem aigua i preparem un exquisit lilofilitzat. Havent sopat, i per facilitar la digestió, vaig a fer un vol amb el Faura per les haimes veïnes. Saludo al Toni-HMM i a la Montse i a la resta de compis de la seva haima. De nou al nostra piset, ja estem preparats per una altra nit. Jo dormo en una de les puntes de la haima. Tinc una vista preciosa del cel. Una munió impressionant d’estrelles vetllen per nosaltres. La lluna no la veig. Poeta, no us l’heu quedada vosaltres, els habitants d’Alpens? Nooo, pq a la matinada, servidora s’aixeca per anar a fer una tècnica i veig la lluna, ja està decreixent. Em quedo una estona bocabadada mirant el cel, escoltant el silenci…

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 4

El dia D hora H ja ha arribat. De ben bon matí, els berebers ja han fet de les seves: corrents pel mig del campament, s’han adreçat cap a les haimes que tenim just al davant nostre i s’han afanyat a desmontar-les. Amb els compis ens mirem i diem: “ojo, que això va en sèrio”, ens afanyem a vestir-nos i retirar les pertinences de la haima. Esmorzem, ens posem les polaines, la cinta al peu que incorpora el xip, el dorsal ben visible al pit, (l’altre dorsal, el portem penjat a la motxi), la gorra, el buf, pals i el
banderí del CEI, que me’l penjo darrera la motxi (fa un goig Presi!!). I somrient, animats i encuriosits, caminem cap a la sortida. És espectacular, 2 globus inflables amb forma de tetera (la casa de tes “Sultan” és un dels patrocinadors oficials de la MDS), la pancarta de sortida, els helicòpters sobre-volant-nos, la resta de concurrents i la música. L’himne oficial de la MDS és la cançó d’ACDC “Autopista cap a l’infern”, cada dia al matí just abans de donar la sortida sonarà aquesta cançó i ens recordarà que som uns privilegiats de poder córrer per aquesta autopista.

Tornant al moment emocionant de la sortida del primer dia (bé, cada dia, la sortida serà emocionant, pq significa que hem pogut finalitzar l’etapa anterior, i que amb més forces que mai continuem). Fem la foto amb els compis de l’equip, els desitjo sort a tots, i els hi dic “Arreveure, nos viem a la haima d’aquí unes horetes”. Ens trobem amb el Jaume i l’Eusebi, i formem el trio “lalala”.

Presumeixo i intueixo, i crec q no m’equivoco si us dic, que l’objectiu de tots els participants és el d’acabar, ser finishers. Ara bé, el plantejament que cadascú hagi pogut fer de la cursa pot ser totalment diferent: hi ha qui optarà per fer-la running, d’altres mixing (runnig-troting-walking), d’altres caminant, d’altres fent que el es pugui, però sempre amb la il·lusió d’acabar. El meu objectiu, com el de la resta de participants és el d’acabar. El meu plantejament, d’altra banda, és fer-la caminant, xino-xano i anant per feina, amb el compi de marxes, el Jaume. També vull disfrutar-la en la mesura que pugui, és clar (i penso que ho he aconseguit).

El sr. Patrick, enfilat com és habitual en ell en un dels jeeps, ens recorda el traçat de l’etapa, anomena els compis que aquell dia compleixen anys (els hi cantem la cançó de rigor internacional: happy birthday) i ens insisteix amb el tema de la pastilles de sal. Fa molta calor i és molt important que anem ben hidratats.

Comença el compte enrere: 5,4,3,2,1 …..alez, alez. És una bogeria agradable, ric, crido, aixeco els pals, i caminant amb el Jaume comencem la 25 edició de la MDS. Dolo, ja hi ets, ja hi ets!!. Estàs caminant pel desert, estàs participant al MDS!!.
Somric, saludo a l’equip que m’avança corrents per la dreta, molta gent corrent, amb les motxis ben carregades. El Jaume, l’Eusebi i moi anem caminant, a un ritme força exigent. Pim-pam. La primera etapa són 29 km, un petit escalfament pq el cos s’adapti al terreny i a les altes temperatures. L’etapa està molt ben senyalitzada, panells de color groc i amb divertits dibuixos ens indiquen que anem en la direcció correcte. Els helicòpters ens sobre-volen, els saludem i cridem. El Jaume, gran coneixedor del desert
marroquí, m’explicarà dia rere dia, els llocs per on passem, la vegetació que anirem trobant, anècdotes que ha viscut allí amb la seva family. I l’aprenentatge comença tot just creuem la sortida: - Dolo, ara passem per un “callutex”. El miro amb cara ¿? M’explica que és una zona plena de pedres petites. Per recordar aquest nom, memoritzo aquests dos mots: callus (peus) i tex. Sempre que creuem una zona amb pedretes li recordo al Jaume: - Compi, estem creuant un callustex, i es posa riure. Coincidim amb la quitxalla que ens vénen a rebre. Els hi donc caramels i ells me demanen “xoco”, ummm. Els hi dic q sorry, però que no en tinc.

El primer control el trobem cap al km 13, i només nos faciliten aigua, valuosa aigua. Bé, això ja ho sabem, però acostumada a arribar als controls de les marxes, on t’esperen gominoles, fruits secs, coca-cola, entrepà de boti…. Se’m fa una mica estrany tot plegat, però bé, aquestes són les regles del joc, i les accepto.

Els peus m’estan respectant moltíssim, de la mateixa manera que cames i estómac. Les espatlles pateixen el pes de la motxi (ara tinc remordiments per haver fet campanes a les classes de boydpam al gym). M’hi he col·locat unes peces toves de la pool, que me va donar la Montse pq així amortigüin una mica el pes, però nois i noies, al migdia allò ja està totalment aixefat. El pla B serà tallar un tros d’esterilla i fer la mateixa operació. Anem fent km, i anem parlant amb el Jaume i l’Eusebi. L’Eusebi fa triatlons, li explico
que a Granollers n’hi ha molta falera, i que hi ha força equips, com els Baliga-Balaga de l’Ametlla del Vallès, i el Triatló Granollers. Parlem del Marcel Zamora (eminència en el món dels triatlons), dels Ironmans…. I així, arribem a la primera zona de dunes. És un camp de dunes, de dunetes: puges, baixes i puges… Això ens frena una mica el ritme. De cop i volta, i mentre pugem una duneta, el Jaume diu: “Eso? Eso es una mariconaaa”. Ens posem a riure. Juanito, ja veus que el teu crit de guerra és famós
inclús al desert!! Els pals ens ajuden moltíssim a pujar. Creuem un riu, amb aigua. El paisatge em sorpren.

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 3

Al matí del dissabte 3 d’abril nos desperta la claror i també la resta de companys de haimes. La gent està molt animada!! No ens farà falta despertador, això ja ho hem après. La organització també ens proporciona l’esmorzar, així que anem a “fer cua”, un bon esmorzar de cereals i suc per començar el dia.

Tenim hora per revisió del material de la motxi i entrega de certificat mèdic a les 14hores. Encara tenim molt de temps, així que aprofitem per anar a estirar cames. I ho fem, anant a caminar a una muntanyeta que tenim al costat del campament. Xino-xano, amb sandàlies, ens enfilem amunt. Trobem molts fòssils, en recollim uns quants. 3 nens ens acompanyaran, un d’ells porta la samarreta del Barça (sapigueu que allí hi ha una eufòria i bogeria amb el Barça, impressionant!!). Fem les fotos de rigor a dalt del cim. L’Eusebi s’atreveix a baixar per una duna gegant que hi ha, la resta, referem el cami. Xino-xano, retornem a la haima, sembla ben bé que estiguem en una concentració, reclosos abans de començar un partit molt important. És l’hora de dinar.

De nou la cua. Aquesta vegada, però, ens emportem la safata de cartó amb el dinar, cap a la haima, i mengem tranquil·lament a la nostra llar. Comentem que només fem que menjar i menjar. Algú fa el comentari que ens estàn “afartant” per anar tot seguit al “matadero”, ondie!! Quina comparació oi??
Amb temps suficient, preparem la motxi i la documentació que ens demanarà l’organització. Anem a la haima corresponent, allí nos entreguen la targeta de pas, la bangala, una bosseta amb 120 pastilletes de sal, i nosaltres entreguem el certificat mèdic als doctors, que ens pregunten si tenim alguna dolència a tenir en compte. Tots estem sans i sanes com roures!! (bé, això ho haurem de demostrar els dies posteriors).

En aquest moment també entreguem la maleta amb totes les nostres pertinences que no utilitzarem a la cursa. Aquesta maleta ens la trobarem de nou a l’hotel d’aquí uns dies. Tot seguit, l’Alessia, compi del Toni Duart, me diu que el Marc Olmo nos espera per fer una photo. Ondie!! No m’ho puc creure. El meu ídol (esportivament parlant), està unes haimes més avall. L’Alessia el coneix i li ha dit que té una seguidora catalana a qui li faria molta il·lusió conèixe’l i fer-se una foto amb ell. Vermella com una tomata, i amb la resta dels compis, hi anem. Somric, és el Sr. Marc Olmo. Tot un plaer de conèixe’l.

A mitja tarda estem convocats per la organització de la MDS al briefing de benvinguda. L’organitzen just al centre del cercle que conformen les haimes. Allí hi som, puntuals, el Sr. Patrick s’enfila damunt un dels jeeps de la organització. Nos dóna la benvinguda, ens exposa 4 dades de la cursa, ens presenta als guanyadors de l’edició anterior i un noi ens fa una demostració de l’ús de la bangala (espectaular, confiem no haver-la de fer servir).

Una mica apartats de la gent, reconec els 2 camells que nos faran de cotxe escombra. Me’ls miro de reüll, un es veu jovenet i l’altre sembla ja més gran. Els hi pregunto (amb la mirada): Aneu molt ràpid compis? Em fareu córrer? Jo he vingut a caminar. Per cert, porto uns caramels i torró d’alacant que si voleu, no em farà res compartir amb vosaltres, sempre i quan no m’avanceu, jiji. No vaig acabar d’entendre el que em van respondre.

S’acosta l’hora de sopar, el darrer sopar que tindrem amb forquilla i ganivet durant 7 dies. Arribem de nou a la haima, i re-preparem, ara sí, la motxi. La revisem de nou. Tot hi és Dolo, don’t worry. Ens diem nanit i descansem.

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 2

Oooooh, arribem al campament: tot un seguit de haimes negres, amb les seves alfombres, col·locades de forma circular, configuren la “casa” dels concurrents. Al costat, hi ha les haimes blanques, destinades als membres de la organització (que són molts!!), i al fons un grapat de banderes. Impressionant! Sort que toco de peus a terra, sino pensaria que tot plegat és un somni.

Amb els compis d’equip anem cap al que serà el nostre portal: el 54. Allí descarreguem motxis i maletes. També compartirem haima amb l’Eusebi d’Ibiza i el Boro de València (i que viu a les Canàries). Dues haimes més avall, tenim a la Carme i als seus compis d’Adedventure. El Jordi de la UEC ANOIA, tbé estarà amb ells. La haima 56, la del nostra costat, hi farem molts bons amics: el compi Jaume i el Toni (els
cabos furriels), el Josep (el portuguès), el Ruben, el Dani, el Lluís, l’Òscar i el Pep (de Prats de Lluçanès).

També som veïns de la haima andalusa. Han convocat a tots els participants espanyols a un “tapeo” a les 7 de la tarda, abans d’anar a sopar. Tota una festa: formatge, pernil Jabugo, “manzanilla” i els fuets del Toni de Montcada. Tot un preludi del que serà MDS: amistat i germanor, i molt bon ambient. Fem un brindis pel Fidel: “Que se jodan” cridem tots!!

Anem a sopar, bé, a fer cua per sopar. No ens podem queixar: plat calent, beguda i postres. Trevian!! Tornem a la nostra haima. Hi he penjat el banderí del CEI, fa molta patxoca i es veu des de lluny. La primera nit dormint a terra: encara descanso força bé. L’esquena potser es posarà al seu lloc i tot, jiji.

Doncs sí. Em semblava increïble però tenim la sort que la nostra amiga Dolo Puig ha escrit un petit relat, una petita crònica, de la seva experiència a la Marató Des Sables. I ens la va regalar el dia de Sant Jordi. Així que li he demanat si ens la deixava compartir amb tots vosaltres al blog i m'ha dit que sí. Com que entre fotos i text se'n va a les 20 planes, si us sembla us l'aniré posant per capítols. Una joia! Gràcies Dolo.

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 1

Tot just avui fa una setmana que arribava a Merzouga, la meta, el final de la MDS. Tots els preparatius, els entrenaments, les reunions amb els compis d’equip, les classes al gym (i les “campanes”), les consultes a veterans de Sables, els ànims dels companys i familiars…. Tot l’esforç esmerçat havia estat ben emprat. Ho havia aconseguit. El Sr. Patrick, finalment, m’imposava la medalla de finisher de la 25 edició MDS. Estava happy, happy, satisfeta d’haver fet una molt bona feina. Aquesta alegria es va transformar en llàgrimes emocionades, que també volien mostrar-se, donar-se a conèixer a la resta de participants. Tot i que aquesta aventura va començar un 4 de setembre de 2009, a les 4 tarda, davant l’ordinador omplint la pre-inscripció; realment es materialitza el 4 d’abril a les 8:30 morning. Bé, tbé s’ha de dir, que hi ha un pròleg de 2 dies i un epíleg de 2 dies més. Si em permeteu, jo us ho explico tot.

Abans de continuar, advertir-vos que no us demano 5 minuts, sino una miqueta més, de 15 a 20 minuts. Són moltes hores viscudes, molts passos caminats, molts somriures compartits, molts pensaments, imatges…. que m’agradaria compartir amb tots vosaltres.

Arribem a l’aeroport de Madrid a mig matí del divendres 2 d’abril. (deixeu-me que us expliqui que, prèviament, a l’aeroport de Barcelona ens trobem amb la Katja i el Pablo, compis de l’Aire, una agradable coincidència que ens emociona a tots).

Un cop ja a Madrid, els taulells de la Royal Air Maroc es converteixen en un no parar de facturar motxis (la majoria Raid-light), bosses, maletes. Els participants espanyols hi som convocats a les 10 morning. Em retrobo amb el compi Jaume de Sabadell, la Carme, amb el Toni de Montcada i el Jordi de la UEC ANOIA, qui està una mica neguitós per l’estat del seu genoll, q no acaba d’anar fi i no les té totes (El Jordi també serà FINISHER!! i dels bons!!).

Allí conec al Toni de Teià (HMM), a la Montse, al Francesc, a l’Eusebi, al Boro… També veig a la Mònica Aguilera, ondie, la Mònica. Una mica agoserada (però sense voler ser grollera), la paro i em presento. No recordo què li vaig dir. Osti Dolo, tu també!! (em dic després a mi mateixa). Mireu compis, he llegit molt sobre ella, he vist reportatges, el seu currículum és estratosfèric, l’havia vista fa 3 anys al UTMB, i la veritat, poquetes noies q som en aquest món d’homes, les que “despunten” les hem d’animar, i per això ho vai fer. Dies després llegeixo a la premsa, en una de les entrevistes que li van fer, que anava una mica nerviosa per la pressió. I pam: La Dolo encara més pressió!!

Després d’arrenjar tota la paperassa burocràtica de l’aeroport, pugem a l’avió i en un plis ens enlairem destí Aeroport d’Errachidia. Durant el trajecte No Limit ens dóna la benvinguda i ens fa 5 cèntims de la que serà la nostra estada al Marroc.

Arribem a l’aeroport d’ Errachidia a les 12h (que a la Catalonia són les 14h). Després de segellar el passport i recollir motxis i maletes, 2 autocars ens esperen per portarnos fins el campament BASE. Durant el trajecte, ens donen el “dinar”, el roadbook i 1 ampolla d’aigua. Fem un petit break en un mirador preciós: unes muntanyes i un congost verd, ple a vessar de palmeres. Reprenem el camí. Després de creuar varios pobles, els autocars s’arramben a la vora de la carretera: final del trajecte. Uns camions “militars” nos esperen a l’altre banda, i al fons, entreveiem les haimes negres, la nostra llar durant els propers dies. Agafem tots els patracols i pugem com podem als camions. “boing, boing”, el recorregut, tot i que és curt, està ple de sots, nosaltres estem dempeus, i botem com bitlles.

La Caminada a Collserola 2010 és una caminada que organitzem per les Festes Universitàries de La Salle i que aquest any tindrà lloc el proper divendres 30 d'abril. Com ja és tradició aquest any tornarem a variar el recorregut per poder anar descobrint nous racons del Parc Natural de Collserola, que tant a prop tenim de la nostra Escola.

Aquest cap de setmana he estat explorant la ruta que amb el Sherpa Dave havíem parlat sobre paper per veure si estava transitable, degut al tema de la caiguda dels arbres des de la famosa nevada de Barcelona. Pel que he pogut veure tot estava força bé però he aprofitat per fer un parell de variacions al recorregut per fer-la més assequible a tothom.

Així doncs, la IV Caminada per Collerola 2010 sortirà de davant de l'Edifici Lluçanès (c/ Lluçanès 41). L'hora de convocatòria és a les 10.00h del divendres 30 d'abril. d'allí sortirem pujant pel carrer Lluçanès i seguint a l'esquerra pel carrer Quatre Camins. En acabar -se el carrer començarem a pujar pel Carrer Bellesguard fins arribar a la Ronda de Dalt, que creuarem, i seguirem pel Camí Antic de Bellesguard, per trencar a la dreta, agafar el Carrer Mercè Rodorera, ja camí de sorra, que després agafant el trencant a l'esquerra, ens portarà fins a la Carretera de les Aigües al voltant del seu km marcat com a 750m. Allí agafarem la Carretera de les agües a la dreta fins arribar (250 metres més enllà) als bancs de pedra on trencarem amunt per un corriol cap a l'esquerra per enfilar-los i anar a buscar el Camí de Can Borni.

Així anem ascendint pel Camí de Can Borni, creuant primerament el pont del Funicular, després passant pels Vivers de Can Borni i per la seva Font, fins arribar a dalt de tot a la carretera BV-1418, que enllaça amb la Bv-1417 la Carretera de Sant Cugat (la Carretera de l'Arrabassada). Així arribarem a Vista Rica, on deixarem la carretera i ens endinsarem cap a l'esquerra seguint primer les marques del PR i després, a l'aparcament de Vista Rica, seguirem les marques del GR-92 cap a l'esquerra altre cop. Fins aquí haurem fet uns 5 km.

D'aquí anirem seguint l'ampla pista de terra que és el GR-92 (segons els mapes anomenat aquí Camí de Sant Medir) i que davalla suament deixant diversos trencant a l'esquerra que són senders de petit recorregut marcats amb senyals grocs i blancs. Seguint sempre a la dreta la pista arribarem a un indicador que ens diu que a la dreta podem deixar el GR i anar al Turó de la Magarola. Allí anirem. Des d'allí es té una fantàstica vista de tota la costa així com del Tibidabo i de Sant Cugat. En dies clars també podeu veure Montserrat i La Mola de Sant Llorenç del Munt.

D'aquí ja anirem a buscar l'Ermita de Sant Medir. Per això baixarem sortint de la Magarola seguint les marques de GR però ràpidament, atenció, les deixarem a la dreta i seguirem per un corriol amb una baixada molt pronunciada que ens retornarà a la pista anterior que anava per la nostra esquerra. Arribarem a un encreuament de camins i de GR (aquí tenim també el GR-6). però per fer via trencarem directament per un corriol, altre cop amb força baixada, que ens durà fins a l'esplanada de l'Ermita de Sant Medir. En total portem 8-9 km de recorregut. Aquest serà el camí d'anada i on pararem per fer una bona costellada i l'acte de celebració de les Festes 2010.

La tornada la farem pel mateix camí que el passat any: seguirem inicialment les marques del PR-38 però després el deixarem a la nostra esquerra per seguir el corriol de l'antic camí de la font Groga. Un cop a Vista Rica de nou, desfarem el camí per Can Borni, la Ronda i La Salle.

[Cliqueu a les FOTOS si voleu veur el detall del Mapa]

El diumenge dia 18 d'abril ha tingut lloc la Marxa "Pels Camins del Matxos 2010". La veritat, he fet la majoria de marxes de la CCCR però aquesta encara no l'havia feta mai. Potser per duresa que deien o per quedar-me fora de la inscripció o per problemes de calendari personal. Ara ja la tinc i la veritat és que mereix la pena i totes les coses que hi havia sentit eren certes: bona organització, paissatge meravellós i dura de veritat.

Com força senderistes, jo vaig arribar a Torelló el dissabte a la tarda per poder descansar i no fer una tirada llarga de cotxe abans d'una cursa llarga. La mateixa tarda podies ja recollir tota la documentació i així tenir-ho tot a punt de cara a les 6:30h del diumenge. I puntualment a la Plaça de la Sardana de Torelló. Apuntava molt bon temps i a les 6:30h quasi que en començar a caminar ja sobrava el tallavents que portava. Però vàrem esperar a començar-nos a enfilar cap al Castell de Torelló, passar-lo i arribar la primer control al km 6 per anar amb samarreta. En aquest tram vaig tenir la sort d'anar amb la Dolo i em va explicar les seves aventures per Des Sables. Quina enveja!!

Ara el terreny pica molt cap amunt per anar a buscar el primer dels cims, el Santuari de Bellmunt. Bonica pujada fins arribar al Coll de Les Gargantes i després carenejar fins arribar al Santuari on l'organització ens tenia prearat un esmorzar de campionat: pa amb tomàquet amb tota mena d'embotit (pa de veritat, pa de pagès) i begudes a dojo. Tot amanit amb la simpatia i amabilitat dels organitzadors. Fantàstic.

Passat l'emorzar, una de les zones més boniques en quant a senders i paisatge: el Salt del Molí. només cal que us fixeu en la foto del costat per veure aquest magnífic salt d'aigua, que podem trobar-nos al km 15 aproximadament. D'aquí anem caminant i el terreny és força bonic. El dia és molt bo per caminar tot i que el recorregut és exigent. A partir d'aquí la següent pujada se'm va fer duríssima; el tram d'enllaç fins arribar al control on es separen els camins per poder fer el Puigsacalm o no (Control 3 al Coll de Sant Bartomeu) vaig suar de valent. Vaig arribar una mica passat el temps per fer tot l'itinerari de 62km sencer però força bé per fer el Puigsacalm! I cap amunt!

La pujada al Puigsacalm ja l'havia feta...la pujada per la Font Tornadissa és preciosa. Els prats a aquesta època de l'any estan espectaculars. A més, està molt bé anar trobant gent que et va animant. L'ambient a dalt del Puigsacalm (1515m i 100 cims!) era impresionant. a més quan hi pujava em vaig anar creuant amb la resta dels companys i amics: la Dolo, la Maria i el Fermí, etc. A més les vistes i el dia acompanyaven. Una mica de temps per gaudir del paisatge i cap avall, on també em vaig creuar amb el Vicente que apretava per fer les darreres rampes.

La baixada per les cordes al costat del Puig Tussell va ser divertida. De totes maneres, si heu fet la pujada o la baixada del Puigsacalm pel camí dels ganxos (per l'itinenari del Barret que li diuen) per mi és encara més bonica.

En arribar al Coll de Bracons (km 28 de la caminada) els organitzadors em varen comentar que havia recuperat força el temps i que encara segurament seria possible anar a pel Cabrera. Mentre sortia trotant cap avall, a buscar el control del km 31.6 al Prat de la Vola, anava pensant en què fer. Estava força cansat però segurament tindria opcions. En arribar a la control 5 em vaig trobar amb el Quique i l'Ignasi que també dubtaven cap on tirar. Teníem 30 minuts de marge sobre el temps límit però els organitzadors ens varen advertir que la pujada era dura i que la baixada castigava molt. També vàrem valorar el temps i varem veure que si allargàvem el recorregut segurament ens arribaríem a Torelló força tard. Així que finalment els 3 vàrem deixar el Cabrera pel proper any i vam tirar cap al Coll de la Creu de Salgueda que era la darrera rampa dura del dia (i quines rampes!!). A partir d'aquí una forta baixada per corriols que castigava el que et quedava de cames i arribar a la darrera part (única part plana) de la marxa. Una mullada de peus al Ges i cap a Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i l'arribada a la plaça de la Sardana. Allí em vaig retrobar amb els companys de GELS, en Quique i l'Ignasi, que, aquest cop sí, m'havien tret 11 minutets. Aquests nens!!

En resum, una marxa exigent però fantàstica en quant a paisatge i organització. Cal destacar que el CET (Centre Excursionista de Torelló) ha estat perfecte en organització segons el nostre punt de vista. La senyalització pròpia és visible i claríssima. Els avituallaments són generosos tant per líquid com per sòlid. També acaba ajudant la simpatia de l'organització així com els consells i informació que et donen durant la marxa. Un 10 per ells.