Ja estem acabant la temporada i per aquestes èpoques queden poques marxes en el calendari pels que volen encara fer alguna caminada amb el fred. De totes maneres us en recomanem una que vàrem fer fa un parell d'anys: la Magatalls-Granollers.

El diumenge 29 de novembre té lloc la Matagalls - Granollers. És una marxa que surt del Coll de Bordoriol de les 7 a 2/4 de 8 del matí, puja al Matagalls i després ens porta fins a Granollers per a un total de 40 km. Es poden fer les inscripcions del dilluns dia 2 de novembre al dijous dia 26 de novembre. El preu és de 17,50 euros amb autocar, sense autocar 12 euros.  El temps límit és de 12 hores. S’organitzen autocars fins al Coll de Bordoriol, que sortiran de l’estació d’autobusos de Granollers, Avinguda del Parc a 3/4 de 6 del matí. L'organització posa 5 avituallaments durant tot el recorregut de la marxa, on es donarà menjar i begudes. Si voleu més dades d'inscripció, així com el recorregut i mapa podeu anar a la web de l'organització a: http://www.aeg.cat/matagalls.php.

Ah, també hi ha La Semi, la marxa curta de 20 km que comença a Collformic i porta fins a la carretera de Cànoves, estalviant la pujada al Matagalls. Molt assequible per als menys entrenats o menys acostumats a distàncies tant llargues. És pràcticament tot pla i baixada, per un terreny de pista ampla força còmode.

Donada la magnitud de la prova i ja que alguns dels organitzadors (l'escombra dels darrers punts de control) ens ho varen preguntar, ens permetem donar la nostra opinió sobre aquesta primera UTSM. Sempre amb l'ànim de ser positius i per a que l'organització pugi tenir l'opinió sobre el que es va fer bé o malament segons els participants.

• L'organització de la prova la considerem força bona. Tot el que seria la recollida de dorsals, el briefing, el control de material, l'arribada i la logísitica en general crec que va ser força bo.
• Pel que fa als avituallaments oficials també OK. La diversitat de menjar (pasta amb tonyina, entrepans, pastes de reposteria, plàtans, aquarius, coca-cola, brou, etc.) i la quantitat va estar a l'alçada de la competició.
• La resta dels avituallaments molt curts però això no s'hi pot dir res ja que l'organització ja ho advertia i tothom sabia a què anava i a on anava.
• Referent al marcatge i senyalització una mica de tot: considerem que la primera part de la cursa (fins al km 45 Cabacés) hi havia trossos molt mal senyalitzats. Vàrem sentir rumors que en alguns trams algú havia tret o arrencat marques. Sigui com sigui aquesta part del recorregut estava molt mal marcada. Massa distància entre marques i, tot i que és cert que l'organització facilitava el track per la gent que porta GPS, crec que calia una senyalització del nivell de la segona part de la cursa. En canvi, la segona part estava excepcionalment ben marcada. La zona obscura, per exemple, les marques es veien entre elles. En tema del fluorescent també fantàstic. I la part final (que per nosaltres ja era de dia) també molt ben senyalitzada.
• Desnivell: una petita apreciació. Pel que fa al desnivell postiu (o acumulat, és igual) analitzant tots els tracks que he obtingut de companys i fins i tot el de la pròpia organització, de 3185 metres res de res. La majoria d'anàlisis ens surten per sobre dels 4000 metres de desnivell positiu, uns 8000 metres de desnivell acumulat. Crec que és un detall ja que això endureix la prova i és bo saber-ho d'avantmà.
• Finisher: cal dir que sobre la medalla de finisher he sentit de tot. Personalment crec que és un detall bonic i diferent. Bé, de l'estil dels records de la Matagalls-Montserrat però interessant. De totes maneres, crec que si, com algun company de l'organització deia, aquesta volia ser una emulació (entenem que senzilla ja que era primera edició) de la Ultratrail del Montblanc i amb la implicació que vàrem notar de Trangoworld en tota la ultra, crec que per 55 finishers que hi havia potser marcar-se el detall d'una armilla finisher hagués estat a l'alçada i la gent faria més promoció de cara a properes edicions. Òbviament només és una opinió.

Així doncs, vàrem sortir de Cabacés i ens vàrem encaminar a la pujada que hi ha fins l'Ermita de La Foia. La pujada a l'Ermita de La Foia no és excesiva. Estem parlant de 210 metres de desnivell positiu. Però tornar a arrencar després de 30 minuts de pausa i amb una bona digestió, a més de la pujada per pista de ciment, sempre desagraïda, es va fer pesada. Però ens vàrem plantar al km 48 i al CP-9 dels 18 controls que hi havia sense més problemes.

Força animats i amb piles carregades de l'avituallament, vàrem començar a baixar de l'ermita per anar cap a La Bisbal de Falset. Anàvem xerrant i força animats quan, després d'una bona estona, ens trobem un rètol que diu: "Benvinguts al terme municipal de Cabacés". Encara recordo que algú va dir: "osti, imagineu-vos que hem tornat a Cabacés. Jajajaja". Efectivament, xerrant xerrant ens havíem despistat i en un trencant havíem seguit recte i tornat a Cabacés per l'altra banda! Però...érem els últims de tota la cursa. Havíen abandonat la resta de marxadors que teníem pel darrera i la nostra preocupació ara era que no hagués passat l'escombra i hagués començat a retirar les marques fluorescent que hi havia!! Havíem fet un parell de km de més segons els GPS així que vàrem començar a desfer el camí. Per sort vàrem trobar al senyor del control de La Foia i ell va avisar que estàvem tornant enrera. Ens va confirmar les nostres sospites: l'escombra ja havia passat i començat a treure les marques. Merda! Per sort l'organització el va avisar i el pobre Jesús (així es deia el nostre company escombra) va haver de tornar a enrera a esperar-nos. Quan vàrem arribar a la cruïlla allí estava i vàrem reprendre el camí, que amb els 4 km de més se'ns va fer força llarg aquest tram. De totes maneres vàrem arribar la CP-10 a La Bisbal de Falset (km 55) encara amb força avançament sobre el pitjor dels horaris (més de dues hores).

D'allí els trams fins a Margalef i fins al Pantà de Margalef se'ns varen fer més lleugers. Així que vàrem passar sense problemes pels controls CP-11 i CP-12 (km 60 i 64,8 respectivament). Ara venia l'anomenada "zona oscura": un tram de 13 km on no hi ha cap control, on no hi ha cap tipus de cobertura de mòbil ni walkie-talkie i cap possibilitat de pas de vehicles. Un cotxe ens esperava al control 12 per advertir-nos-ho i dir que era l'última possibilitat de pujar i fer-se enrera. El Xavier, el Xeix i el Pau ja havien tirat endavant i només quedàvem l'Atleta, el Japo, jo i el Jesús, l'escombra. Endavant!

Dur, és poc. El tram va ser etern i mentalment molt exigent. La sensació que no avançàvem era espantosa. Després de caminar per senders entre el bosc, pujant i baixant trams d'escales de fusta, creuant ponts penjants, etc quan miràvem el mapa vèiem que estàvem molt lluny del maleït control 13. Vàrem fer un parell de parades curtes per alimentar-nos. El desgast era elevat. Sort dels fuets que portàvem per treure'ns l abuidor d'estomac. El cansament mental i físic passava factura. Però clar, anàvem cap al km 78! finalment vàrem sortir de la "zona oscura2 però les darreres rampes per arribar a l'Ermita de Sant Antoni van ser especialment castigadores. Sobretot per el Japo. Recordo haver-lo vist en algun tram amb la cara força desencaixada; suposo que li falta teca. Tenia pinta que l'havia agafat bé "l'hombre del mazo". Control 13, km 78, Sant Antoni. jo em sentia alleugerit per haver passat la terrible zona però el cap i els peus del Japo li havien dit prou! Tenia unes bones llagues a les plantes i a més es trobava força exhaust. Així que va decidir abandonar (cosa que explicaré a la part de crítiques).

Quedaven 3 km per Ulldemolins amb el segons avituallament fort. Els darrers de la cursa, l'Atleta i jo, acompanyats pel Jesús, l'escombra, vàrem seguir a bon ritme per atacar el menjar reconstituient a tope!! CP-14, km 81: un bon àpat de pasta, coca-cola, un brou calent que va fer miracles i la retrobada ambe sl nostres companys Xeix, Pau i Xavier van fer aixercar els ànims. "Només" ens quedaven 20 km. Però la pujada que venia ara d'uns 325 metres de desnivell segons el llibre de ruta tenia mala pinta. La veritat és que en aquest tram l'Atleta es va posar a davant a tirar com un campeón. em va anr de conya per mantenir un ritme elevat i constant que ens va dur fins al CP-15, km 86,4 al Pi de la Carabasseta, on ens vàrem acomiadar del Jesús (un plaer marxar amb ell pels ànims i la paciència que va tenir amb nosaltres) i vàrem seguir per carenejar per la Serra del Montsant quan ja començava a clarejar.

Portàvem un bon ritme donades les circumstàncies. Estàvem amb quasi 3 hores sobre el límit horari així que anàvem ara ja amb l'objectiu d'acabar-la. Aquest tram realment és preciós: les vistes i els precipicis des d'aquesta alçada del Montsant, tot naixent el dia, et converteixen en un espectador privilegiat. Els tibials i genolls, però, anaven força tocats; i els peus, jo crec que degut als grans i llargs trams d'asfalt i ciment, anaven força castigats. Així, tornant a agafar-nos la nova escombra, un noi encantador també, vàrem plantar-nos al CP-16 km 91,1 al Pla Grau Gran.

D'aquí ja es veu Cornudella, tot i que per arribar-ne cal donar una bona volta amb una baixada força matadora: pista de ciment!! Però cap avall!! El ritme el vàrem baixar considerablement. El cansament i els peus no donaven per més. Sortint de l'Albarca, CP-17 km 94,2, ens vàrem trobar al Pau. Estava bé però els peus i les escaldades li havien fet baixar el ritme. Així doncs que es va enganxar amb nosaltres i cap a Cornudella!! Com sempre l'arribada el millor. Mai havia arribar l'últim en una ultratrail o marxa. Tot i que s'ha de dir que portàvem quasi 3 hores sobre el temps límit, érem els últims. els ànims de la gent del poble i els aplaudiments de l'arribada sempre són agraïts. En resum 101,3 km en 25 hores i 22 minuts non stop. Ah, i el desnivell, tot i que l'organització el va fixar en 3185 metres de desnivell positiu (6370 m de desnivell acumulat) tots els GPS que he trobat i tracks de gent ens ha donat sobre els 4076 metres de desnivell positiu (uns 8152 metres de desnivell acumulat).

La Ultratrail de la Serra del Montsant 2009. Ja hem fet la primera edició. Això ha estat el passat cap de setmana del 24-25 d'octubre. Una prova exigent i força diferent de les altres. El tema de la semiautosuficiència ha estat força determinant i novedós. A més el desconeixement de la zona i la distància (101 km) també han estat factors ha tenir en compte. Aquí en teniu un resum i sensacions.

El divendres 23 ja vàrem anar a dormir a Cornudella del Montsant. Tot i que la sortida era dissabte a les 10h del matí volíem evitar desplaçaments llargs per estar mínimament frescos. L'acolliment i el sopar a Lo Refugi van estar d'allò més bé. I l'esmorzar també!

A les 8.30h del dissabte estàvem recollint els dorsals i a les 9.15h va tenir lloc el petit breifing explicatiu de l'organització. El temps pintava força bé. Bon temps i sol i, a més, sense vent!! Així que a les 9.30h fèiem el control de material. Bona motxilla portàvem: tèrmica, windstopper, frontal, navalla, buff, reflectants, camelbag, bidó, manta tèrmica, barretes energètiques, gels, etc.  I força coneguts a la sortida: el Xeix, la Txell, etc. i tota la tropa dels Telecos (GELS). Aquest cop n'érem 6: Sherpa Dave, Jordi Japo, Jordi  Atleta, el Josep, el Marc i jo.

A les 10.00h en punt es dona la sortida oficial. Finalment 85 participants a la sortida per la prova llarga, la UTSM (hi havia la TSM de 32 km també). Sortim de Cornudella per anar a buscar el primer dels punts de control a Sant Joan Petit, al km 3,2. El sistema de sport-ident, que no havíem provat mai, és força bo i àgil per marcar els controls. D'aquí ja anem cap a la Morera de Montsant en lleuger ascens. El paisatge amb la Serra del Montsant darrera i el bon dia que fa el converteixen en espectacular. A bon ritme ens plantem a la Morera, CP2 km 10. Ja en el km 10, el Marc ja havia tirat una mica endavant ja que anava més fort. El Sherpa Dave també però ja des de la sortida. Així que anàvem en grup el Josep, el Japo, l'Atleta i jo.

I ara la primera de les pujades exigents: des de la Morera fins a dalt de la Serra Major del Montsant. Un camí de corriol força vertical, però amb unes vistes excepcionals. Fa calor i la suada fins a dalt de la carena del Montsant és important. A dalt, com podeu veure a la foto amb el Japo, impressionant. Un corriol reseguia tota la carena per finalment tenir una rampa que no s'acabava mai i anar a petar al control 3, km 14 de la cursa. El recorregut de 2 o 3 km que hi ha abans de la baixada és un plaer per la vista. Ara de seguida ens trobem amb la baixada cap el que s'anomena l'Escletxa. Una zona també espectacular de baixada, molt ben assegurada amb cordes per l'organització, on finalment vas a caure a la pista que porta a la Cartoixa d'Escaladei amb un descens de 600 metres de desnivell negatiu.

Passant força calor arribem a Escaladei, km 22, on aprofitem per reomplir els camelbags a la font del poble i refrescar-nos. També ens alimentem amb barretes. Cal anar en compte tant amb la deshidratació però també amb el menjar. Tot i no tenir gana cal tenir en compte l'esforç acumulat.

El pas per la Vilella Alta i Vilella Baixa es fa especialment castigador no pel desnivell del terrany sinó sobretot per la gran calor que patim. A més, moltes zones de terreny cimetat no són gens agradables pels peus i cames en general. Tot i això cal dir que els dos pobles els he trobat molt bonics. així que ens plantem al CP-6 km 32,6. Hi ha ganes d'arribar a Cabacés ja que allí i haurà un bon avituallament. L'estomac comença a demanar més que barretes i gels. Anem bé pel que fa a tancaments horaris. Calculem que portem un avançament dues dues hores sobre el temps límit o sigui que no hi ha problema en aquest aspecte. Més val regular que no pagar-ho després.

Parlant de regular, ara venia una pujada 415 metres de desnivell fins arribar a La Figuera. Aquest tros, amb l'acumulat que portàvem, va fer-se dur i sort que la pujada ens va caure a l'ombra! Al CP-7 km 38.2, vaig aprofitar per menjar el que hi havia en el control: ametlles, avellanes, nous, etc. També per reposar d'aigua altre cop. Ara el Japo anava una mica per davant amb el Xeix i el Pau i el Josep s'havia quedat per darrera. Estava patint força a les pujades. jo anava una mica tocat dels tibials i també se m'havia carregat el genoll esquerra. Res greu però d'entrada no em permetia córrer a la baixa cap a Cabacés. Estava una mica amoïnat, sobretot perquè només estàvem al km 40. Sort del suport de l'Atleta en aquesta zona. A mitja baixada em vaig refer i trotant una mica vàrem agafar al Japo i la colla. Així que tots junts vàrem arribar a Cabacés, km 45, control 8.

Així doncs, arribem a Cabacés. Ja començava a fer-se fosc. Entrem al local del poble i veiem una mica de tot, però sobretot MENJAR!!! Primer de tot un parell de gots d'Aquarius senten molt bé per reposar forces. I seguidament ataco la pasta amb tonyina com un desesperat. Arribem en més de 3 hores de marge amb el temps límit. Són les 19.15h i el tancament és a les 22.30h. Portem 9 hores de marxa i feia falta un bon àpat. I, com acostuma a passar, arriba el moment de les temptacions. Km 45, es comença a fer de nit, molts marxadors abandonen allà, en 10 minuts passarà un cotxe que et retornarà a Cornudella,...temptacions! L'atleta (corregeix-me si m'equivoco) diu: "em fan molt mal els peus. Quasi que ho deixo aquí". El Japo li contesta: "si plegues, jo vaig amb tu". Jo els escolto. aquest cop tinc determinació, no com a la Núria-Queralt.  Tinc clar que vull seguir. Els hi dic. el menjar comença a fer-nos revifar. Però hi ha dubtes. Arriba el Josep. Diu que ho deixa allí. Jo segueixo. Finalment ens posem els frontals i el Japo, l'Atleta i jo, junt amb els companys Xeix, Pau i Xavier sortim de Cabacés per enfrontar-nos als 56 km que ens queden.

I en el proper post, la segona part de la crònica.

Bones. encantats de tenir amics i companys Senderators que ens fan arribar les seves cròniques de les marxes. Quants més punts de vista i experiències millor! aquí teniu la de l'Albert Velasco (Keymaker) de la seva experiència a La Marxassa d'aquest passat dissabte:

Arribem a Mataró cap a les 05:15, una mica justos comptant que els busos sortien a les 5:30 i comencem a buscar aparcament. Certament estava difícil la cosa i vinga a buscar fins que en varem trobar un força lluny de la sortida. Eren les 05:25 i comencem a trotar en direcció al bus que sinó el perdem. Arribem al bus esbufegant i cap a dins.

Durant el trajecte de Mataró a Sant Martí del Montseny aprofitem per dormir una estona. Arribem i fa un fred de nassos, el termòmetre marca 7^oC. Primeres cues de sortida i cap avall que fa baixada per un corriol estret que convida a trotar una mica. En les primeres rampes de pujada cap a Font Martina es fa de dia i mentre anem guardant frontals comencem a coincidir amb companys com el Jaume Palote que aquest cop s’ho pren amb calma, ja que la setmana que ve fa la Marató de Muntanya de Sant Llorenç.

Les primeres rampes es fan dures, però s’acaben ràpid i en poc menys de 2 hores ens plantem al primer avituallament al km 11.2, on trobem una mica de cua abans de poder llençar-nos a per l’esmorzar a base de cafè, donuts, galetes, xocolata etc.

Un cop esmorzats tirem avall cap a Sant Celoni, aquest tram es fa llarg però agradable ja que el dia és esplèndid i les vistes de la falda del Montseny immillorables. Arribem a Sant Celoni i després d’una breu parada enfilem de nou cap a Sant Martí del Montnegre.

Els primers km d’asfalt es fan pesats ja que hem de creuar la Nacional, un petit polígon industrial i l’autopista però de seguida trobem una pista que es va enfilant amunt cap al Parc del Corredor. Les darreres rampes abans d’arribar a Sant Martí es fan dures però un cop arribats trobem una grata recompensa a base de fruits secs, patates xips i fins i tot Vermut, impressionant!

Després d’una breu pujada tirem avall fins arribar a Vallgorguina on arribem força ràpids i on ens espera un magnífic dinar amb amanida, botifarra, flam, iogurts i cafè. Val a dir que apart del magnífic dinar el tracte de tots els membres de l’organització així com les taules i l’indret ajuden a relaxar-se més del que un voldria.

Amb la panxa plena ens dirigim cap al Santuari del Corredor on de seguida trobem uns fortes rampes entre mig de les alzines sureres que ens fan  suar de valent. El camí i la temperatura són agradables i en poc més d’una hora ens plantem al Santuari del Corredor on ens espera una magnífica llimonada.

Els primers trams de baixada per uns corriols força tècnics ens fan adonar que ja no tenim la agilitat d’hores enrere però de seguida trobem una pista que ens acompanyarà fins arribar gairebé a l’ermita de Sant Martí de Mata. Poc abans d’arribar a l’ermita ens veiem obligats a treure el frontal de nou, ara ens adonem que hagués valgut la pena apretar més a l’inici.

Mengem una mica i cap avall que resten només 5 Km per arribar al punt de partida. Finalment arribem a la meta amb més de 13 hores 30 min. No estem gens contents del temps realitzat, però ja tenim una cursa més de la CCCR al sac i el que és més important, 1 punt més per la nostra possible participació a la CCC del 2010.

 EN POSITIU

• Molt bons avituallaments, amb gran varietat i quantitat de menjar (galetes, botifarra, xuxes, fruita, amanida etc) i begudes (te, cafè, sucs, vi, vermut etc).
• Molt bona senyalització, ja que malgrat es va seguint la senyalització de diversos GR’s, l’organització va afegir senyalització addicional en punts conflictius.
• Magnífica climatologia, fresca a l’inici, però de seguida el sol va permetre disfrutar d’un gran dia de muntanya.
• Molt bon temps dels companys Igansi i Quique que varen finalitzar la marxa amb tan sols 11 hores i 26 minuts.

EN NEGATIU

• El sistema de control de pas, basat amb una cartolina que s’anava foradant en cada control. Considerem que s’haguessin pogut estalviar moltes cues si s’hagués fet ús del nou sistema de control amb codi de barres usat en d’altres marxes de la CCCR.
• La medalla commemorativa. Acostumats a samarretes i d’altres obsequis útils de cara a la pràctica de l’excursionisme en general considerem la medalla com un regal poc profitós de cara als marxaires.
• Zona d’aparcament. Considerem necessari preveure una zona d’aparcament de cara a la gran quantitat de vehicles particulars.
• A càrrec personal no estic satisfet del temps emprat, però el fet de ser la primera participació a la marxa i l’excés de marxes en el calendari ens donen l’esperança de rebaixar temps en futures edicions.

El nostre company Senderator Ignasi ens fa arribar la crònica de la Marxassa 2009. Malauradament aquest any molts del Senderators no hem pogut anar, reservant-nos per la Ultratrail de la Serra del Montsant de la propera setmana, però sort que tenim bons companys! Aquí la teniu doncs:

Era la nostra segona participació a la Marxassa i la experiència ens deia que havíem d'estar ben d'hora a Mataró per aparcar a prop de l'arribada. A les 5:20 ja érem dins l'autocar que ens duria a Sant Martí del Montseny, el punt de sortida.

A les 7 del matí començava la caminada per un sender molt estret on es forma un coll d'ampolla. El fred apretava bastant i fins que no va sortir el sol i vam poder caminar a un ritme més alt no vam poder entrar en calor. Amb l'estòmac buit i després d'una constant pujada vam arribar al primer control, al km 11, en menys de dues hores. Allà ens van reconèixer per les nostres samarretes del GELS. Se'ns va presentar com "el Presi" i va preguntar per la resta dels Telecos.

Uns donuts i un cafè ens van donar la energia necessària per afrontar la baixada fins a Sant Celoni. La vam fer a bon ritme, la major part del temps corrent. L'apunt negatiu va ser que ens vam despistar en un encreuament i vam seguir a un grup de persones que van triar el camí equivocat. Això va comportar que haguéssim de recular i perdre uns 20 minuts. Tot i els minuts perduts, vam arribar prou bé al segon control, al Km 25, a les 11:15. Aquí vam pendre molt sucre (llaminadures) i molt líquid per afrontar la segona pujada de l'itinerari. Aquest tram se'ns va fer menys dur que l'any passat degut al bon ritme que duiem i vam poder fer el vermut a la 1 del migdia.

Ja havíem passat l'equador de la caminada i tocava baixar fins a Vallgorguina. També la vam poder fer corrent, admirant el paisatge i ben tranquils, ja que quasi no trobàvem a ningú.

A les 14.30 ja estàvem a la cua per agafar el dinar a Vallgorguina (Km 43). Vam decidir descansar i menjar tranquil.lament l'amanida, l'entrepà de botifarra i el iogurt. Ja tindriem temps d'esforçar-nos més endavant a la pujada al Santuari del Corredor, el tram més dur de tot el recorregut.

Es fa dificultòs, però completem aquesta pujada de 5 kms en 1h i quart.

Després del control del Santuari i la llimonada que hi donàven, toca un suau descens de 10 kms, per una pista que pot arribar a fer-se una mica monòtona. Aquí es nota que les forces ja comencen a fallar i fem gran part del tram caminant a bon ritme i correm bastant poc.

Finalment, arribem a Sant Martí de Mata a les 17.45. Només queden 5 Kms i decidim cremar totes les nostres energies per fer un bon temps. Baixem corrent fins a Mataró, on arribem a les 18:26, ens donen la nostra merescuda medalla i prenem una renovadora dutxa abans de tornar cap a casa.

En resum, la Marxassa és una caminada que personalment m'agrada molt, bons controls, bon menjar i aquest any un bon temps d'11 hores i 26 minuts per completar els 63,3 Kms dels que consta (rebaixant en 3 hores el temps de la passada edició!).

Felicitats campions!!

El nostre company i amic Jordi Margalef ens fa arribar al seva crònica de la IV  Cursa de Tivissa. Ens l'apuntem per al proper any! té molt bona pinta.

Ja va fer bé la Ultra-Txell de no anar a la Cursa de Tivissa (penseu que tornava de fer 79 km de la Rasos de Peguera - Manresa!!) Us puc ben assegurar que la cursa era realment dura. Si aquestes paraules sortissin de mi, un corredor de fons que malgrat haver fet diverses mitges maratons i la marató de Barcelona, no havia fet mai una cursa de muntanya, no tindrien gaire credibilitat. Ara bé, quan això ho diu el Just Sociats (guanyador de la cursa i ben conegut en el mon de les curses de muntanya) la cosa canvia. Com ell va dir “la cursa te un dels trams tècnics més llarg de les curses de Catalunya. Aquest tram la fa dura, però no el canvieu ja que és un tret característic de la mateixa i que sempre la identificarà...”. Ara li diuen tram tècnic, jo li hagués dit camí de cabres.

Algú es preguntarà perquè vaig fer justament aquesta cursa, sense entrenament previ. Doncs perquè és la cursa del meu poble, i després de 4 edicions no tenia excusa per no fer-la.

Pel que fa a la cursa en si, eren 23 Km amb uns 1800 metres de desnivell acumulat. Al començament hi havia un quilòmetre d’asfalt, però bàsicament era tot pista forestal (uns 5 Km) i la resta eren senders i diferents trams bastants tècnics. Vaja que realment calia està ben preparat, tant física com mentalment.

La cursa era en si un trencacames important, ja que no hi havia pràcticament cap tram pla. Inicialment es feia un quilòmetre per dins del poble (i com que Tivissa només te pujades...), per seguidament sortir del poble, i després d’un quilòmetre més (amb una rampa del 20% d’uns 300 metres), començar la primera ascensió del dia a la Llena (350 m d’ascensió en 1,5Km.). Després d’això venia el tram més suau ja que hi havia uns 5 Km de baixada de pista forestal per arribar a la pujada i baixada de la Sabina de Poleso (150m de pujada en menys d’un quilòmetre). Després de la Sabina, venia el plat fort: la pujada a la Conca per arribar a la Serra de la Creu pujant i baixant per tots els diferents pics de la Cresta (roca foradada, Missamaroi, Tossa...). La pujada era d’uns 500 metres en 4 Km, però el problema era que després es crestejava durant 4 kilòmetres pel camí de cabres abans esmentat. Cada pic estava marcada per una bandera catalana, i les banderes no s’acabaven mai. Mira que hi he passat vegades i les he mirat moltes vegades aquelles muntanyes, però mai hagués dit que hi havia tants pics (directament en lloc de Serra li haguessin pogut dir “dent de serra”).

Això si, he de reconèixer que les vistes eren espectaculars. Vam gaudir d’un dia radiant i des de les muntanyes de Tivissa (pics d’una mica més de 700 metres) vam poder veure clarament el Montsant, tota la terra alta, la nuclear d’Ascó ;), els ports i el Delta de l’Ebre. Realment va valdre la pena parar una estona (el temps era el de menys) per fer unes fotos de postal.

Aquest tram realment va ser molt dur per un corredor de les meves característiques, però m’ho vaig prendre com una caminata per una Serra que des de petit he estimat i gaudit. Finalment, des de la Tossa (últim pic de la cresta) fins el poble, 3 Km cara avall (traient, como no, 200 metres de pujada grimpant) amb les forces justes que quedaven per arribar a l’arribada.

Això si: en arribar una bona botifarrada i una agradable sorpresa. No només ens van regalar la típica samarreta tècnica de la cursa, sinó que també es van regalar un forro polar commemoratiu.

Cal dir que en aquest sentit, l’organització va ser molt bona (de fet mig poble es volca en la organització, i que cal tenir en conte que està dins del calendari de curses de Catalunya per alguna raó). Una bona experiència.

Per últim, només dir-vos que aquest any la cursa va estar dedicada al David Duaigües i al Pau Costa, dos dels bombers que malauradament van morir en l’incendi de Horta de sant Joan, els quals estaven molt lligats aquesta prova (tant com a participants com a organitzadors). A l’inici de la prova, i amb companys bombers i amics d’Almatret es va fer un minut de silenci, mentre que al final de la prova es va lliurar unes plaques commemoratives als familiars. David i Pau descansin en pau.

I ara a preparar-se per la cursa de l’any que ve. Caldrà fer alguna prèviament....

Ja en tinc una altra de la Copa Catalana de Caminades de Resistència al sarró. Ja puc dir que he fet la Rasos de Peguera - Manresa. En principi no volia fer-la. Però entre que al meu amic el Xavi el Bomber volia un puntet per poder anar al Montblanc el proper any a fer la CCC i que fins a la Ultratrail de la Serra del Motsant encara quedava molt, m'hi vaig animar. I finalment n'estic content.

A les 14.30h érem a Manresa, com la majoria de marxaires, per agafar l'autocar que ens portava a Rasos. com ja és habitual salutacions amb tots els coneguts (Maria, Fermí, Moisés, Miquel, Olga, Xavi Floresta, Juanito, Xavi Pinell, etc.) i petant la xerrada cap a la Creu del Cabrer a 1892 metres al punt de sortida.

Allí la foto tradicional de tota la tropa i cap avall amb la sortida de les 17:00h. Aquest cop, entre el pont i l'atapeït calendari érem poquets: uns 170 inscrits em va dir l'organització i finalment uns 130 que varen pendre la sortida. I de Rasos de Peguera cap avall amb una forta baixada per corriols per passar després més avall a pista. Així tot corrent em vaig plantar al km 10, al control de La Mina.

I d'allà cap a buscar el control 2 al km 17 més o menys. Aquest tros és força bonic ja que transcorre entre arbres, tot i ser una mica trencacames circula pel corriol reseguint la muntanya. En aquest tram vaig notar les cames una mica pesades, segurament degut al bon ritme dels 10 primers quilòmetres i suposo també de l'excès d'entrenament de la setmana. Però tot bé per anar tirant. si no pots córrer, doncs camina! Passat el control 2 venia la forta baixada cap a Cal Mercadal, però com que ja començava a fer-se fosc, per no patir cap problema vaig treure la meva acompanyant d'aquesta cursa: la Betty (la Betty 7 de Lupine, gràcies Francesc!, perdó Dr. Francesc) de 1500 lumens!! Així com si fos de dia!

Al control 3, al km 25,7, a Montmajor, un fantàstic entrepà de fuet, uns parell de gots de coca-cola, recarregar el camelbag i cap a Serrateix!!  Aquesta pista es fa interminable. La pujada per pista és còmode però això no s'acaba mai! A més, la bona temperatura fa que quasi tothom encara vagi amb màniga curta. Però tot i així arribem al càmping de Serrateix i al km 39. Ja som a la meitat de la marxa. Com a cada control, només paro uns 10 minuts com a màxim i segueixo amb forces renovades després d'un bon parell de talls de meló. Miro el control i veig que el Xavi Bomber em porta uns 45 minuts. Punyetero! Com apreta!

I seguim. Més pista, pista i pista. Es pot anar a bon ritme (caminant a 6.5 km/h sense problemes) però se'm fa una mica avorridot que diria ja sabeu qui. Em planto però al control 5, Les Cases, al km 50. La idea d'estar sobre les 14 hores la veig factible. Algun repte m'havia de posar, a més de perseguir el Xavi. Així que acompanyat per l'Olga i el Juanito anem tirant a bon ritme. Anem fent i ens plantem al control 6 al km 58,5 on ens esperen uns fantàstics croissant de xocolata i els corresponents 2 gots de coca-cola per mantenir-nos serens. Però com poder gaudir dels "estiraments" dels Juanito no hi ha res (no diré nada más, campeón!).

Això ja ho tenim. anar fent i sense adonar-nos estem a Sant Martí, km 68, on repostem l'aigua necessària i justa per arribar a Manresa. Ens queden uns 8 km pel final i el tros més caracterísitic és el de la via del tren. Seguim durant prop d’1 km per la via, que la deixarem tirant cap al santuari de Joncadella. Impressionant també és la il·luminació quan passes pel costat de la pressó.

I dit i fet. Km 76 segons el GPS i arribem a l'Escola Puigberenguer a Manresa. Són les 6:35 del matí i aprofito per gaudir d'un bon pa amb tomàquet i fuet que ens obsequien la bona gent de l'organització.  Allí em trobo al Xavi el Bomber. Ell ha arribat a les 5:50h. Finalment, m'ha tret els 45 minuts que ja em portava a mig recorregut. Felicitats Xavi. Estàs fet una màquina. Quan ja retirem per tornar cap a la Cerdanya, em trobo ala Txell, la ultratxell, que finalment s'ha repensat això d'empalmar amb la cursa de Tivissa!! Només anirà a veure i animar als amics! Quina dona!!

EN POSITIU

• Quasi tot. Primer la impecable organització: amabilitat a tots els controls i bons avituallaments tant líquids com sòlids. Felicitats.
• Senyalització perfecta. Puc dir que la quantitat de marques blanques i blaves i la proximitat entre elles fan quasi impossible perdres. Les indicacions són perfectes.
• El meu temps: sé que és una curda relativament còmode però per mi fer 13 hores i 35 minuts en els 76 km de la Rasos de Peguera - Manresa amb donen certa confiança de cara a la Ultratrail del Montsant.
• El bon temps. Per ser octubre vàrem gaudir d'un temps boníssim que em va permetre fer tota la marxa amb màniga curta. Això a 10 d'octubre. Un privilegi.

EN NEGATIU

Per posar alguna cosa, he trobat a falta al gruix del Senderators! Jordi Atleta treballant, Jordi Japo amb tendinitis al genoll (recupera't), Raül ja de "vacances", Txell, Sherpa Dave (felicitats! avui és el teu aniversari!)...