¿Quieres tener tu propio blog?
UTMB 2009: primeres impressions
Ara que ja han passat uns dies, ara que ja tothom ha parlat de la impressionant victòria del Kilian Jornet, i nosaltres hem pogut pair aquesta fantàstica experiència de la que considerem la prova d'ultratrail més important del món, us volem fer arribar les nostres impressions de la Ultra-Trail du Mont-Blanc 2009.
A nivell de la prova primer de tot dir que si la considerem la més important del 
món en ultratrails no és només per la distància i el desnivell de les seves 4 competicions. La veritat és que altres factors són tan importants o més que aquest. Per exemple l'entorn dels Alps és excepcional. També vull destacar l'ambient que s'hi viu. Chamonix viu de la prova i per la prova. Tot un poble abocat a l'esdeveniment. Per altra banda, i suposo que és un peix que es mosega la cua, l'organització i logística de laprova és excepcional; res comparat ni amb les millors organitzacions de la Copa Catalana: senyalització, organització, avituallaments, amabilitat, etc. Però d'això ja en parlarem en un altre post més detalladament.
Pel que fa a les proves començarem per explicar-vos les sensacions de la que la majoria de senderators varem fer: la TDS o Sur les Traces des Ducs de Savoie, prova de 106 km i 6700m de desnivell positiu. Val la pena dir que el nivell dels participants de la prova era altíssim, res comparable a una CCCR on hi trobes una mica de tot. Aquí varem tenir al sensació que tot eren màquines (a dalt teniu una foto de tota la colla del GELS a l'espectacular sortida a les 5 a.m.). Només dir-vos que quasi tots els participants varen fer els primers 8 km, els únics plans, a una mitjana de 8 km/h. El recorregut és força dur tant pel desnivell com per l'alçada a la que et bellugues (hi ha uns 20 km que es fan sobre els 2000m d'altitud). Els resultats dels companys hi ha una mica de tot. Pel que fa 
al GELS cal destacar la Belén Gutiérrez que no tan sols va fer 21 hores 42 minuts sinó que va ser la 10ª classificada femenina i la 2ª de la seva categoria. Felicitats. El David Vernet (Sherpa Dave) la va seguir amb 23 hores i 14 minuts. També els "Jordis" (Atleta & Japo) van acabar la prova amb 28 hores i 5 minuts (a la foto de sobre els teniu a l'arribada). La resta no ens va anar tan bé. Tot i així el Josep Herranz i el Raül Vernet va decidir no sortir del control del km 51 ja que veien que les força exigents barreres horàries de la primera part de recorregut els tallarien al següent control. Finalment, també lamentar la desgràcia de la Maria Vizcaino, ja que al km 8,2 km a les Houches, tot just havent começat, es va entrebancar i es va fer mal al colze i el genoll i un trau a la barbeta i va haver de abandonar la prova. Si és dur sempre haver de deixar-ho més quan pràcticament ni has pogut intentar-ho. Ànims Maria!! Pel que fa a mi, em va passar justament això: em van tancar el control al km 67.5km a Bourg Sant Maurice. L'any que ve hi tornarem amb més experiència, entrenament i forces renovades!!
Passem ara a comentar els resultats dels nostres companys i amics del GELS i dels altres amics catalans que varen participar a la UTMB, la prova de 166km. Com ja explicarem en un altre post, la ultratrail amb un màxim de 46 hores epr acabar-la és de les proves més dures del món i és un repte no tan sols físic sinó psicològic. Pel que fa als nostres, dir que la Txell Llinàs(l'ultra-txell) va ser la primera de la colla en acabar-la: a la foto la teniu entrant amb la seva mare amb 41 hores i 45 minuts. No tenim paraules! Seguidament va arribar el Jaume Soler (també tenim foto del Palote) amb 41 hores i 47 minuts i l'Enric Terricabras amb 42 hores i 8 minutets. La resta de companys ens varen fer patir una mica més: el Fernando Ferrer va entrar joiós amb 43 hores i 23 minuts. El Moisés Aguilar va fer la no poc respectable distància de 94km i va haver-ho de deixar al control de l'Aruva. Com tots, hi haurà altres oportunitats Moisés! El que ens va fer patir més va ser l'amic Miquel Boada que amb les seves 45 hores i 35 minuts ens vàrem perdre la seva arribada. Em sap greu Miquel!! Ens veiem a Matagalls!!
Però la veritat és que entre tota la colla del GELS (els telecos que ens diuen) ens va deixar molt tocats el tancament de control que li varen fer al nostre amic i company del CEI, el Xavier Sans (el Floresta), que tenim la foto a l'inici del post amb ell. Li varen tancar el control al km 158.70!! Deu meu! Si a mi em va fer mal que me'l tanquessin al km 67.5, a 39 km de l'arribada, puc imaginar-me el que deu ser que a 7 km del final et diguin que no et deixen seguir. Però coneixent al Xavi Floresta sabem que ja ho deu haver paït. tot el nostre suport!!
Per aquest primer post només m'agradaria deixar-vos unes darreres reflexions de la meva experiència. Han estat 5 dies amb un ambient excepcional i ja només hi penso en tornar-hi l'any que ve. Això sí, és una trail (qualsevol d'elles) amb uns nivells d'exigència molt elevats i cal anar ben preparat. Amb l'experiència i més entrenament sé que l'any que ve ho puc aconseguir. Trobo que m'han faltat quilòmetres de rodatge i alguna que altra marxa dura abans d'arribar a aquesta. Podria posar fàcilment l'excusa de la lesió de lligaments del genoll del gener i el retard en entrar a entrenar i a fer travesses de la CCCR. Però la veritat no em valen. En cap moment he subestimat la prova però sí he vist clar que la falta de coneixement del recorregut i de saber on poder apretar i on regular és força important quan el nivell puja. De totes maneres no em consola però tinc clar que si hagués pogut seguir al km 67.5, faltant-me només 39 km i tenint 13 hores per fer-los hagués acabat la TDS segur. El 2010 ens espera...però abans donarem guerra a la Matagalls-Montserrat i a altres marxes de les nostres terres!!
El passat 19 de juliol es va disputar la III Olla de Núria, una de les proves més dures del trail running, ja que es corre tota per sobre dels 2000 metres d'altitud. Té una distància de 21 km i un desnivell acumulat de quasi 2000 metres.
La trail la va començar liderant l'Agustí Roc, que va coronar el Puigmal en primer lloc. Més endavant el Kilian i el ricard Mejía varen passar a l'Agustí i van tenir una bonica lluita al capdavant. tot va estar força igualat fins al Pic de l'Àliga on el Kilian va començar a deixar enrere el Ricard. 
L'alpinista coreana Go Mi-Sun, coneguda en el món de l'alpinisme com a Miss Go, va morir aquesta setmana quan baixava del Nanga Parbat, el seu 11è vuitmil que feia. Miss Go es va fer famosa per ser una de les 4 dones (juntament amb Edurne Pasaban, l'alemanya Gerlinde Kalterbrunner i l'altra coreana Oh Eun-Sun) que competia per ser la primera alpinista femenina que feia els 14 vuitmils.
Hi havia força polèmica amb aquesta alpinista. Tenia molts detractors ja que habitualment feia ser oxigen suplementari per fer els cims, també tenia expedicions muntades en paral·lel que li preparaven les rutes per poder fer més cims en la seva carrera cap el 14x8000. Sigui com sigui, Eduarne Pasaban en el seu blog li dedica unes emotives paraules. Les podeu trobar a: 
També mitjançant la web (
Ens havíem quedat just abans de començar la pujada al Pas dels Lladres, una rampeta que va des de 1800 metres d'altitud i puja fins a més de 2500 metres. Com us deia en el control i avituallament continuava plovent i pedregant. Les ràfegues de vent eren força potents i els llamps i trons que es veien per dalt no tenien gens de bon aspecte. La gent arribava xopa (com la foto de la Maria i el Fermí) i amb força fred. Però allí, al mig del no res, no hi havia gaire opció. O puges o puges!
meu ritme però la veritat és que vaig pujar còmode, tot i la pluja, tot i el vent, tot i la tempesta. Vaig pujar els 700 metres de desnivell positiu sense parar ni un sol cop. Bé, només un per assegurar-me que tenia el mòbil ben apagat, vist els llamps que queien al cim.
Ara aniríem passant (ho recordava del passat any) el Pla de Gorrablanc, Pla de les Salines...per anar a caure cap a la Molina. La diferència d'aquest any és que baixàvem fins al poble mateix de la Molina, a l'Estació. Això seria el km 27. De totes maneres el fred no marxava i els que em coneixen saben que precisament el tema fred no és un que m'afecti massa per no dir gens. Però suposo que devia ser la humitat de tota la roba i la forta baixada de la temperatura que no em deixava entrar en calor.
Avançavem sempre per sobre la cota dels 2000 metres i això es notava força. Sembla que et falti aire. No pots respirar amb comoditat. Haurem d'entrenar més de cara al Montblanc, pensava jo. Però mentre anàvem fent la moral del tres anava decaient. Ens havíem tret els impermeables per veure si els darrers raigs de sol eixugaven la roba...però ni així. La samarreta sí però les malles i sobretot els peus estaven xops encara.
Sobre el km 20 encara no ho dèiem obertament però la sensació de que La Molina seria el punt clau per decidir si tiràvem endavant o no era clara. Ara ja no em preocupava tan el fred com els peus...
Ja he vist moltes cròniques per Internet sobre la Núria - Queralt 2009. Nosaltres mateixos n'hem fet algunes de prèvies explicant els canvis del recorregut, també una sobre l'èxit del nostre company Senderator el Sherpa Dave sobre el seu èxit. Però per Internet corre una mica de tot i més: forums explicant la duresa, blogs expressant queixes diverses, altres de defensors de la mateixa... Aquesta només pretén ser una crònica sobre tres amics senderators que van intentar fer la Núria - Queralt i varen abandonar. No pretenc res més que explicar-vos la nostra experiència. I, tot i un punt de frustració, ens ho vàrem passar de conya! Aquí teniu la primera part de la crònica!
Ens trobem el dissabte dia 4 a les 8.30 del matí al mig de Gràcia. He quedat amb el Jordi "Japo" i el Jordi "Atleta" per agafar la línia groga i anar a buscar el tren que ens porti fins a Ribes de Freser. La cosa ja comença torta: el Japo veu que no porta l 'impermeable i ja ha de fer uns sprints fins a casa per anar buscar-lo. Arriba tot suat i res de res: només ha trobat una trista capelina.
Arribem a Plaça Catalunya i anem a agafar el tren de les 9:22. És petit el món: ens trobem a la Lali i al Xavi Bomber que acompanyaven a la seva filla Martina que marxava de campaments en el mateix tren que el nostre! Agafem el tren i un nou senyal. La nostra amiga Txell s'ha posat en el vagó del darrer i no és accessible des del vagó de davant on hem pujat nosaltres. Ja és veu que "los tres amigos" i la Txell "no portàvem el mateix tren". De fet la superTxell va ser la tercera noia en acabar la NQ2009. Felicitats!!
ambient en el tren! Tot xerrant arribem a Ribes de Freser i ens anem cap a buscar el Cremallera. Amb tot això ja són les 11 i mitja passades. Pujem al cremallera i anem pujant cap a Núria. El dia és fantàstic i el recorregut preciós. Arribem a Núria i aprofitem per anar a recollir el control i la samarreta. Seguidament ens anem cap l'autoservei a menjar un plat de pasta i un bistec. Són les 13:30h quan acabem. Perfecte! Ara a descansar un parell d'hores fins la sortida. Si us hi fixeu amb les fotos de dalt, la pinta del cel ja no feia presagiar res de bo.
El Japo, una mica acollit, decideix comprar-se un impermeable digne i se'n va de tendes. Ens trobem amb el Sherpa Dave que acaba d'arribar del Cremallera. Ell ha agafat l'opció d'autocar des de Berga. anem cap a la sortida i tot són salutacions amb la gent de sempre: Dolors, Juanito, Floresta, Miquel, en Fermí, la Maria, l'Albert Torrent, l'Olga i molts d'altres... S'acosten les 15:30h i tothom es posiciona per fitxar a la sortida amb els lectors. El cel pinta malament però de moment aguanta!
però de seguida agafo el ritme. El cel continua amenaçador i el trons coemencen a sentir-se amb força. Uiuiuiiiii... Seguim a bon pas per anar a buscar la Collada de Fontalba i...què us penseu que arrenca a ploure no? Doncs no. Comença a caure una pedregada de collons! Llamps i trons. Parem. Ara ja només anem "los tres amigos". ens enfundem els impermeables i les fundes per les motxilles. Apreta el vent. ens trobem al Joan Miquel Labrador protegint la seva càmera i a ell també. I fota-li fort! ara aigua i ara pedra. I unes bones ventades per acabar-ho de fet. Ja vaig tot xop i ben enfangat de peus. I la cosa no té pinta de parar. Seguim així fins al km 9.1 al peu de la pujada al Pas dels Lladres.
Aquest passat cap de setmana del 4 i 5 de juliol ha tingut lloc el primer Ultratrail d'Andorra, amb un recorregut de 105 km i un desnivell positiu de més de 7.700 metres que permetia recórrer tot el país.
