Mentre pujava cap al Santuari de Núria, les gotes que xispejaven contra el vidre del Cremallera, em feien presagiar que no seria fàcil. Tot i això, la cosa començava bé perquè aquest any arribava dalt amb una hora d'antelació, amb temps suficient com fer les fotos de rigor amb els companys que ja havien pujat hores abans. Encara recordo com l'any passat va ser aterrar al Santuari i donar la sortida...

La sortida es va donar a partir de les 15:30h utilitzant el sistema de codi de barres que s'està posant de moda darrerament i que funcioni precàriament. Si a sobre et donen el codi imprès en un paper i pensant en la possible pluja i la suor, no cal que us digui com sabia que acabaria aquest codi (desfet).

Però tornem a la marxa. No portàvem ni mitja hora caminant quan comença a xispejar. Mala cosa, penso, perquè una de les coses que em fa més mandra és treure l'impermeable. Així que vaig esperar 2 minuts, temps suficient perquè allò es convertís en el diluvi i comencés a caure pedra per totes bandes... impressionant. L'impermeable ens servia a la Txell i a mi per mantenir el cos relativament calent i fer que el cap no acabés "repicat" del tot... Arribem així al control 1, a la Font de l'Home Mort, on oferien torrades amb codonyat i formatge. Bé, les torrades era més aviat aquell pa que et queda després de sucar-lo a la llet... desfetes també.

I després amunt cap al Pas dels Lladres! Aquest any la pujada era de més de 700 metres de desnivell, doncs partíem de més avall. Si això hi sumeu la pedra de cara i el riu que baixava ben ple, l'espectacle era merescut de ser filmat. Haureu notat que no poso cap foto de la Marxa, perquè un servidor vol conservar la càmera molts anys i no em vaig atrevir a treure-la de la bossa de plàstic de la motxilla;)

Total, arribo a dalt de tot, divisant uns metres més enllà el Fernando (eres tu? anaves de taronja?) i comencem la baixada encara amb pedra i pluja. La Txell s'uneix amb un amic seu (l'Albert) i jo coincideixo amb l'Albert Torrent que em comenta que en cap de les seves moltes NQs que ha fet mai havia vist res semblant... Mentre baixava va amainar i em vaig treure l'impermeable esperant que el sol acabés d'assecar tot allò que pugués.

Així ràpid-ràpid arribo a l'estació de tren de La Molina. Allà m'espera una verdureta que m'entra la mar de bé i un gazpacho força consistent. La veritat és que no havia menjat gaire bé, doncs l'horari d'inici de la cursa em va desmuntar una mica els àpats. Al matí no sabia si fer un esmorzar de forquilla, menjar a bocins, vaja, un dilema.

Des d'allà s'iniciava un tram de 13 km fins al proper control. Entremig el Coll de Pal m'esperava. La primera rampa (nova d'aquest any) la vaig trobar molt dura. Molt pendent i anar fent ziga-zagues. Després remuntar una de les pistes blaves de l'estació fins dalt de tot i proseguir sense parar en baixada fins al refugi del Rebost. Allà una bona amanida de pasta feia reposar les forces i animava a seguir endavant. Aquest cop per això el recorregut tornava a canviar i em comptes d'anar avall calia pujar una mica i després baixar cap al Paller de Dalt. A partir d'allà era tot baixada fàcil cap a Riugréixer. Però no. Aquí comencen els problemes importants. No trobo cap cinta! M'ajunto amb un grupet de 10 per veure si 20 ulls (si tots en tenien 2) poden veure més que els meus i res de res... Així que decidim que si no hi ha cintes cal baixar pel camí principal (un GR). Anem baixant i, no us ho perdeu, al cap de 3-4 km trobem una cinta del mateix color que les de l'Organització. Això ens fa pensar que anem bé... sí bé, ben perduts! Anem a petar a Bagà!!! Collons! Ja em veieu preguntant a uns tios que estaven de festa on dimonis es troba el coi de Riugréixer. A 4km per la carretera! Uf! Ja m'havia patejat no sé quants km de més per anar a parar aquí i ara 4 extres... Res, quin remei, poso "l'automàtic" i carretera amunt fins al poble. Calculo que tot això m'ha fet perdre una hora o més... un desastre.

Arribo doncs al poble, fitxo i marxo amb un plàtan entre les dents. Cap a Can Cerdanyola! Aquest sí que me'l conec que és el refugi del nostre club jeje... o sigui que allà voy. Mentrestant rebo un sms del Xavi que em diu que ell i els altres companys ho havien deixat (una abraçada a tots ells des d'aquí!). Un cop a Can Cerdanyola començo la pujada al Coll de Bauma. Per mi va ser la pujada més dura de la marxa. Suposo que el terreny (corriol estret) i els km acumulats em començaven a passar factura. Quasi a dalt del coll, trobo un control on m'alimento a base de figues i coca-cola i avall altra vegada.

La part que ve ara per mi és la més pesada. El terreny és un trencacames amunt i avall fins arribar a Saldes. Arribo allà quan es fa de dia i torno a atacar les torrades i síndria. Malauradament després m'entero que aquest control ha deixat fora de cursa a molta gent per control de temps...

La darrera pujada important em tornava a portar de 1200 a quasi 2000 metres. Miraves la muntanya des de lluny i la veritat és que feia por. Al control em van dir que havia de passar per sobre i anar a l'altra banda... collons... doncs au, "marxeta dave" i anar fent fins a dalt. A partir d'aquí directe a Espinalbet, pujada cap al Santuari de Queralt i a trotar escales avall cap a Berga, on m'esperaven la Txell (tota una crack!) i la Maria amb un somriure com sempre. Havia acabat una de les curses més dures que he fet mai.

En positiu:

1) Bon entrenament pel proper repte que ens espera a Chamonix.

2) La simpatia de la majoria dels controls.

En negatiu:

1) No hi ha res que emprenyi més que perdre's. Hi havia un tram molt mal marcat.

2) El menjar ha millorat respecte l'any passat però encara no és comparable ni molt menys al que donen a altres marxes.

3) Els temps de pas era molt justos per la gent que ho vol fer caminant. Entenc que si la prova forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència és perquè la gent que ho vulgui la pugui fer caminant no?

Aquesta crònica la vull dedicar als meus companys Senderators, perquè una batalla perduda no impedeix guanyar la guerra. Una abraçada ben forta a tots.

Pocs dies abans d'enfrontar-nos a la Núria-Queralt-Berga d'aquest any, permeteu-me algunes petites reflexions sobre el recorregut i alimentació al llarg de la cursa.

Si examinem el track d'aquest any respecte a l'any passat (foto adjunta, en vermell la previsió, en blau el track de l'any passat) podem veure quatre notables diferències respecte a la cursa del 2008:

1) Un tram de baixada afegida fins al Collet d'Estevenís i la Font de l'Home Mort, abans d'arrencar la pujada cap al Pas dels Lladres

2) Una baixada extra des de la Collada de Tosses fins a l'estació de tren de La Molina (i la posterior pujada més agressiva que la del 2008)

3) Un canvi de recorregut evitant els empedrats i passant pel Paller de Dalt

4) Un tram de 30 km (aproximadament del km 50 al 80) totalment diferent al de l'any que comença a Cal Cerdanyola.

Segons el track que ha ofert l'organització, la diferència de distància projectada és d'uns 6km, tot i que amb el desnivell extra que hi ha fàcilment arribarem als 100 km de distància total. De totes maneres el track que proporciona l'organització no és firmat i per tant la realitat pot variar una mica.

Pel que fa al tema alimentari tant discutit l'any passat, cal destacar el fet que s'hagin afegit entrepans amb pa de motlle als controls 7 (km 51,5) i control 11 (km 79,1). També destaco com a menjar "sòlid" l'amanida de pasta que s'oferirà  al Refugi del Rebost (km 40). Hi ha un parell de llocs més on hi haurà torrades i codonyat, acompanyats de formatge i la mai prou valorada síndria per tot arreu.

En general, si les previsions de menjar es compleixen, la varietat i quantitat sembla millor que la de l'any passat. Veig especialment crític algun tram (com per exemple, del km 9,1 al 40) on no sembla que s'ofereixi res contundent... o sigui que particularment jo penso portar alguns extres a la motxilla per evitar mals majors.

Aquest cap de setmana són les mítiques 100 milles dels Estats de l'Oest, una de les proves més famoses dels USA, que ja us vàrem parlar en un altre post (http://blog.senderators.es/100-miles-western-states-27-i-28-juny-278522). Ha començat a les 5.00 a.m. (hora americana) o sigui que porten un parell d'hores de competició. Recordeu que són 100 milles.

Si voleu fer-ne el seguiment en directe, com ho permet la UTMB, aquí ho podeu fer seguint el següent link: http://webcast.ws100.com/webcast.php

Així podeu veure com van els Marco Olmo, Scott Jurek, etc. Ara que ho he mirat anaven per la milla 10.5 (km 18 aproximadament)...els primers han passat en 1h i 33 minuts...

De fet no torna: no havia marxat mai. Després del seu gran èxit del passat any per la Ultratrail de Montblanc (amb record inclós de 20 hores, 56 minuts i 59 segons). , algú li podia semblar que el Kilian Jornet afluixaria una mica després d'un any 2008 molt exigent i ple d'èxits. Res d'això. Entenc que els seus rivals d'aquest any per la UTMB ja deuen tremolar!

Resulta que el Kilian Jornet acaba de batre el record del GR-20, conegut sender que creua tota l'illa de Còrsega. El GR-20 té un total de 190 km i més de 21.000 metres de desnivell acumulat. Doncs el Kilian Jornet l'ha fet sencer en menys de 33 hores (concretament 32 hores, 54 minuts i 24 segons). L'anterior record el tenia Pierrot Santucci en unes 37 hores aproximadament.

Sembla que el Kilian Jornet està en plena forma per afrontar la defensa del regnat de la UTMB 2009.

Si voleu més informació sobre aquesta ruta la podeu trobar a http://corsica.forhikers.com/gr20

I què ens té preparat el Kilian? doncs si llegiu el seu blog veureu que el proper desafiament és el John Muir Trail, la travessa de 340 km que passa pels 3 parcs nacionals de Califòrnia: Yosemite, canyon Kings i Sequoia. No hi ha paraules.

El passat dissabte 13 de juny va tenir lloc la Marxa Cap de Rec. Per molts de nosaltres la marxa més bonica en quant a paisatge i la més dura de les de 50km. Aquí en teniu una petita crònica.

Sobre les 5:30h de la matinada ja ens trobàvem a Cap de Rec, el Refugi que hi ha a sobre de Lles a quasi 200 metres d'altitud. El temps increïble. Estàvem a uns 13ºC! Farà calor avui de veritat. Anem amb tota la colla del GELS (Txell, Japo, Atleta, Josep, Raül, Dave i jo). Aquest cop ens acompanya el president i tot! La seva primera marxa de resistència i d'alta muntanya. També ens trobem de seguida a la resta del GELS que hi participen: la Maria i l'Enric, que estaven a un hostal de Lles.

Després de les conyes pertinents amb els del CEI i també amb el Palote, que marcava els codis estil tortuga, ens preparem per sortir. Tret de sortida i a trotar cap a Villella. Va neixent el dia i no cal ni frontal aquest cop. A bon ritme arribem a buscar la coca. Petit embús aquest cop empipador per culpa dels lectors dels codis de barres però una bona coca de crema arregla el refredament. Tornem a trotar una mica més tirant cap a Can Jan de la Llosa, tot començant a enfilar la Vall que porta el mateix nom. El paisatge està d'un verd radiant. Brolla aigua arreu. Dia clar. Què més podem demanar?

Anem pujant per la vall de la Llosa fins arribar als prats de Xiuxirà on ens espera l'esmorzar amb embotit i formatge. El dia és fantàstic. Ni un núvol. Comença a apretar la calor però encara és aviat. Pateixo per la pujada cap al refugi de Perafita. Anem fent via i arribem ja al "petit repechon" per pujar al Coll de Vallcivera. És dur i els més de 2500 metres castiguen, però encara estem frescos i el superem sense massa problemes. Els estanys de l'Illa a dalt estan impressionants i encara hem de trepitjar una mica de neu que resta.

Un cop hem repostat aigua al Refugi de l'Illa agafem el GR 11 de nou per anar cap a la Vall de Madriu. Ara tot és baixada o pla i anem a bon ritme encara que gaudim del paisatge i en pocs trams trotem una mica. Les fotografies i les panoràmiques són de les millors. Per aquesta zona ens reagrupem uns quants i ens fem una foto de record. Aprofitem per xerrar una mica amb el Fermí, la Maria i altres sobre el plaer d'una marxa com aquesta.

Seguim baixant al costat del Riu Madriu, que baixa encara més ple que altres anys, i anem seguint la Vall per anar a buscar el merescut descans a la Font de la Closa, al quilòmetre 30. La calor comença a fer mal i la veritat és que tot i la bellesa dels paratges aquesta part del camí es fa dura. L'arribada a la Closa ens serveix per descansar i refrescar-nos i avituallar-nos d'aigua. El que ve ara fara mal de veritat. quan marxàvem arribava la Maria i el Fermí. La Maria amb la calor li ha agafat una forta "pájara" i està força "white face". Esperem que es recuperi.

El grup ja es troba força disgregat. Ara només seguim junts l'Atleta, el Raül, el Japo, el Jaume i jo. Baixem encara més fins als Engolasters per ben aviat girar a l'esquerra i agafar les primeres rampes d'Entremesaigües. Buf! Això sembla un forn! Aquí cadascú posa el seu ritme (sembla una d'aquelles etapes ciclistes del Tour això) i a ritme que la pujada és dura, llarga i infernal: quasi 1400 metres de desnivell positiu!!

Personalment, Entremesaigües  se'm va fer duríssim. En acabar el tram em vaig trobar a l'Alfred que estava a punt de tirar-se de cap al riu! No m'estranya. jo hi vaig sucar la gorra i els braços de ple. No vull amb això que les rampes fins al Perafita fossin suaus, però com a mínim anàvem a l'ombre dels arbres. El Jaume havia quedat una mica enrera i els altres tres amics una mica endavant. Vaig agafar a l'Atleta i al Raül a la pujada final. El Japo ens esperava al Refugi de Perafita. Feia temps que no el feia tan castigat. Estava força fos. Així que els 4 de nou vàrem enfilar cap al Coll de Sant Vicenç. Planejant per 2300 m d'altitud la cosa es fa dura i semblava que els 2573m de Sant Vicenç no arribaven mai. Sort d'un núvol salvador que es va posar a sobre nostre al darrer tram. Aquí veieu una foto a dalt de tot, recuperant l'alè.

Però ara ja ho tenim. Tot baixada i pla fins a Cap de Rec. Baixem a bon ritme. ens avituallemtn als Estanys de la Pera, al refugi. Necessitava recuperar. La coca de crema i la beguda isotònica donen forces per apretar cap avall. Arribem a la pista i aprofitem per remullar-nos altre cop. Caminant sobre els 6.5 km/h ens plantem al Refugi del Pradell. Allí ja veiem que ho tenim i fem el darrer tram corrent.  L'arribada és fantàstica: la gent aplaudeix, la musica que anima, l'speaker encara més... Ens trobem a la colla que ja ha arribat. El Sherpa Dave fa hores, el Raül només 5 minuts, el Josep  uns 20 minuts. Aprofito per anar a buscar el recuperation oficial (la cervesa) i menjar alguna cosa. En res arriba el Japo, 5 minuts i en un quart d'hora l'Alfred que està fet una màquina. Al cap de mitja hora apareix també el Jaume. Fantàstica la seva primera marxa de resistència. Molt bon paper. Aprofito per la foto d'altres bevedors de recuperation, com el Xavi Floresta del CEI i ens fem la foto de família! Ah, l'Enric també l'acaba amb menys de 13 hores. Repte superat.

A DESTACAR

• Marxa de 51km i 5284m de desnivell acumulat, amb l'entorn més exigent però més bonic de tota la CCCR 2009.
• L'organització en general bon bé com ja ens tenen acostumats de les passades edicions.
• L'itinerari força ben marcat. Si cal posar-hi una queixa potser el tram final des del Pradell, per gent que no s'ho conegui, hi trobaria a faltar alguna que altra marca de cintes.
• Els avituallaments força correctes. Com sempre complicats de portar a certs llocs inaccessibles. També si cal comentar alguna cosa per millorar crec que l'avituallament de la Closa aquest any ha estat una mica més fluix que altres. Falta de beguda isotònica, els plàtans que tan bé van es varen acabar de seguida,... Res greu però sempre intentem fer crítica constructiva per a millorar.

Doncs sí. Ja la tenim aquí. Ja tenim totes les dades de la mitjana de les proves de la UltraTrail del Montblanc: Sur les Traces des Ducs de Savoie, ultratrail de 106,4 km, 6620 metres de desnivell positiu i més de 13000 metres de desnivell acumulat amb un límit de 31 hores per acabar-la.

Finalment han actualitzat el plànol del recorregut, així com els temps de pas i també el perfil de la marxa. La veritat és que amb un primer cop d'ull sembla bastant exigent, per no dir molt!

En el perfil (mireu en gran en l'apartat fotos del post) hi ha 2 o 3 coses a remarcar:

• La pujada del km 22.6 fins al km 29.1: fa por! Són 6 km de distància per un desnivell de 1400 metres positius.
• El tram des del km 29 fins al km 59 (30 km de recorregut) es fa tot per sobre 2000 metres d'altitud.
• Finalment, la pujada del km 68 al km 81 amb una pujada de 1200 metres positius també fa respecte, sobretot pel trote que portarem a sobre.

No vull deixar-me de destacar però que l'organització a més destaca uns punts de principal dificultat: les Aiguilles Croches, el Col de la Fenêtre i el Passeur de Pralognan (2567m).

Pel que fa als temps de pas, tot i que sembla que 31 hores és un temps força ampli per fer els 106 km del recorregut, tot i els 13000 metres de desnivell acumulat, el tancament dels controls a la primera part de la travessa seran claus i segurament ens faran apretar les dents ja que són força exigents.

Total, que això no serà pas un passeig. Però ja sabeu els motius que ens porten als senderators a aquests llocs. Primerament, un repte personal, saber fins on pots arribar. En segon lloc, l'entorn serà magnífic: Alps, no cal dir res més! No oblidem però que segurament tot això no ho faríem si no fos per la colla, pels Senderators. Vàrem començar l'Atleta, el Dave i jo. Però ara som una grup, que uns donen ànims als altres. La Txell, la Maria, la Belen, el Raül, el Japo, el Josep, el Marc... i altres que poc a poc s'afegeixen i estan a punt de fer el salt, a passar dels 50km i anar a reptes major, com l'Enric. I altres que cauran, ho sé, com l'Alfred!!

I si amb tot això no n'hi ha prou encara us diré que poder veure la sortida des de Chamonix de la Ultratrail del Montblanc, la de 166km, amb el Kilian Jornet defensant el regnat, amb els nostres amics Jaume, Txell i Fernando fent-la per primer cop i als companys del CEI (el Xavier, el Miquel, etc.) per també entr els grans fa que pel darrer cap de setmana d'agost no hi hagi res millor.

Qui ha llegit "Ultramarathon man" del Dean Karnazes o bé li agraden les proves d'ultradistància segurament deu conèixer aquesta prova: les 100 milles dels estats de l'oest (100 miles western states). És la versió americana de la ultratrail del Montblanc. Bé, de fet diria que és la base de les proves d'ultratrail, ja que porta 36 edicions.

Faig una petita entrada al blog d'aquesta prova per diversos motius. Primer de tot per donar-la a conèixer. Si voleu més informació podeu accedir a la seva web oficial: http://ws100.com/home.html. El vídeo introductori (conjunt d'imatges de fet) és espectacular.

En segon lloc, crec que val la pena destacar que en aquesta prova hi ha mítics guanyadors, com l'Scott Jurek que l'ha guanyada 7 vegades (del 1999 al 2005) o l'Ann Trason que ho ha fet en 14 ocasions!!

Però, no us enganyaré, el motiu principal que m'ha portat a fer el petit post ha estat que aquest any hi participa el meu admirat Marco Olmo. Crec que ara ja amb 61 anys veurem com es troba aquesta llegenda vivent de l'ultrafons en aquesta mítica prova. Així doncs els dies 27 i 28 de juny, d'aquí a dos caps de setmana, mirarem si es pot fer un seguiment per web de la ultratrail, estil el seguiment que permet fer la UTMB a través del seu web. 

Per anar preparant les marxes que ens esperen properament (Montserrat-Reus, Núria-Queralt, Cavalls del Vent, UTMB Ducs de Savoia) cal anar allargant els entrenaments setmanals. Com la majoria el temps del que disposem és limitat i en la mesura del possible anem fent entrenaments, potser no tants com voldríem però sí de més qualitat. Avui us volem fer arribar un entrenament amb una distància respectable per ser un entrenament setmanal: una volta per Collserola. El recorregut total serà d'uns 16km.

SORTIDA: l'inici de l'entrenamwent el farem des del Pla de les Maduixeres, conegut per la majoria de gent de Barcelona. Per si no hi heu anat mai us direm que només cal pujar per Avinguda Tibidabo  seguint el camí del tramvia blau i quan arribeu al peu del funicular seguiu una mica més i trobareu l'aparcament que és el Pla de les Maduixeres.

L'ITINERARI: sortint del Pla de les Maduixeres agafem la Carretera de les Aigües, però de seguida en creuar el Funicular agafem la pista de la dreta que s'enfila fort cap a l'Escola Judicial i els Bombers. Quan una mica més amunt trobem una cruïlla, nosaltres agafem la pista de l'esquerra (de tornada baixarem per la dreta, el camí de la font d'en Borni).

Quan arribem als bombers seguim per la carretera (que des del trencant amb l'Escola Judicial ja està asfaltada) fins a topar amb la carretera que ve de Vallvidrera, BV-1418, i la seguim 50 metres cap avall fins arribar a unes cases que ja trobarem un rètol a la dreta que ens indica la Font de la Budellera. Seguim aquest carrer i anem a trobar una cadena que barra el pas al cotxes i que esn torna a  entrar al Parc Natural. Aquí trobem 3 camins. Agafem el del mig. El de baix ens portaria a la Font i el de dalt cap a la Torre de Collserola. el del mig ens permetrà anar cap a Vil·lajoana. Cal seguir aquesta indicació en qualsevol de les cruïlles que trobem.

Després d'una petita pujada, deixant la pista a l'esquerra però seguint l'indicador cap a Vil·lajoana, ens trobarem una cadena que dopna a la pista principal. Aquí hem fet ja 5 km. Ara tirarem cap a la dreta enfilant la pista ampla i dirigint-nos cap el Coll del Gravat. Un cop allí trencarem cap a la dreta altra cop, pujant una mica i, tot passant per Can Torres, anirem a caure a la carretera de l'Arrabassada, que em de creuar i tirar una mica a l'esquerra per trobar el camí (no l'asfaltat) que ens indica clarament cap a Sant Medir (passant pel viaducte de Can Ribes). Des d'allí ja agafarem la pista, sempre seguint les indicacions de Sant Medir per anar a parar a l'aparcament del mateix (km 9).

No ens entretenim gens i anem cap a la dreta a buscar el PR C-38 (marques grogues i blanques) per anar a parar al Coll d'Erola. Però no el seguirem tot, atenció! en un dels revolts de pujada (km 10,4 aproximadament) agafarem un corriol cap a la dreta que ens portarà a passar per la Font de l'Estrangulador i finalment pujarà fins al Coll d'Erola i Vista Rica. Seguirem la carretera de l'Arrabassada (BV-1418) cap amunt en direcció Tibidabo i en poc tros ja trobarem altre cop el trencant que porta a la pista que ens baixarà al Pla de les Maduixeres passant pel la Font d'en Borni.

 TEMPS I DISTÀNCIES: nosaltres hem fet tota la ruta fins al trencant de la pista que ens portaria a l'Escola del Xipresos i al punt d'informació (primers 5 km) tot corrent. Fins aquí hem trigat uns 35 minuts. Després hem pujat a ritme fins la carretera, trotant en algun tros. D'aquí ja hem baixat corrents fins a Sant Medir (km 9) i llavors portàvem 1 hora i 5 minuts. Després hem caminat a bon ritme pujant fins al Coll d'Erola (km 12) i hem arribat aquí en 1h i 35 minuts. Finalment hem baixat per la pista que porta pels Vivers d'en Borni i ens retorna al Pla de les Maduixeres per completa 15.76 km en un temps total de 1h i 57 minuts. Cal dir pels runners que el temps és per anar trotant quasi tot el recorregut. Segurament calculem que una persona que ho fes tot caminant trigaria unes 2h30min-3h i un corredor que estigui mitjanament entrenant pot fer-ho en 1h30min