Només quatre ratlles per explicar-vos que el passat diumenge dia 9 de maig va ser un cap de setmana prolífic quant a curses/marxes existents. Després de patir la suspensió de la Pujada a Peu a Montserrat per culpa de la pluja, vam descobrir la Caminada Popular de Castellar (23a edició). Tres senderators hi vam anar: el Josep, el Raül i jo mateix.

La cursa constava d'uns 17 km i un desnivell acumulat inferior als 2000 metres. Sortíem de la plaça Major de Castellar i fèiem un recorregut circular que ens portava pels voltants de Castellar i Sabadell. L'tinerari va ser el següent: urbanització els Fruiters, camí de Castellar a la Salut, torrent del Cementiri, masia de Can Ametller, can Torrents, can Vilà de Jonqueres, ermita de Togores, torre del Canonge, molí de l'Amat, riu Ripoll, torrent de Colobrers, ermita de Sant Pere d'Ullastre.

L'esmorzar el vam fer a prop del molí de l'Amat, a una zona recreativa. Personalment, i crec que tots tres vam coincidir, la zona més maca va ser la que transcorria pel torrent de Colobrers, a la vegada que era distreta travessant el cabal del rierol mitjançant uns pontets separats uns centenars de metres. Més d'un atleta entrena per aquest bosc degut al seu terreny variat.

En general, una caminada d'aquelles que no coneix gaire gent (no crec que fóssim molts més de 50) però amb un bon ambient i una bona organització. Assequible per a tothom, sense restriccions i ideal per fer-la amb nens. L'haurem d'apuntar per repetir-la en una altra ocasió!

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 8

Ja som dimecres, el dia de l’etapa llarga, de la non-stop: 82,2 km (una Matagalls-Montserrat, aprox). He estat pensant molt amb aquesta etapa. El plantejament és intentar fer-la tota seguida, sense dormir. Ens donen 36 hores per fer-la. Si podem caminar-la tota seguida, tindrem bona part del dijous per descansar. Bé, així ho intentarem. Els nostres bons amics i matiners berebers comencen per desmontar les haimes espanyoles, això vol dir que hem d’afanyar-nos. Els compis mexicans, veïns de la nostra haima, criden desesperats: “Haima caía, haima caída”. Els hi desmonten el xiringuito i ells encara són a dins, jij (això nos passarà a nosaltres el divendres, jiji).

Bé, de nou al punt de sortida. He begut moltíssima aigua abans de començar, quasi bé una ampolla de litre i mig. Semblo una camella. La pecularietat d’aquesta estapa rau en el fet que els 50 primers classificats de la general, sortiran 3 hores més tard que nosaltres (en aquest sac hi ha un molt bon grup
d’espanyols i catalans). Així que tenim un pasadís d’honor: l’Alesssia, els compis de Burgos, i molts d’altres ens saluden i ens animen a disfrutar i ens desitgen molt sort.

Casualitats de la vida, hi ha uns jeeps aturats allí al costat, i escolto que parlen espanyol. La Dolo se n’hi va a saludar-los, són de València i estan fent un Tour amb 4x4. I em demanen de fer-nos una foto tots junts, que divertit. Troto una miqueta per agafar al Jaume. Un cop li explico aquesta anècdota, li dic q
m’haig de parar a fer una tècnica, que segueixi i que ja l’atraparé. Quan em reincorporo a la marxa, coincideixo amb el Francesc de l’Escala, farem els primers km junts, parlant i observant meravellats el paisatge. Arribem al control 1, el Jaume ja fa 10 minuts q hi és. Me dóna el temps just per omplir els bidonets, menjar 4 pinyonets i aire, que vol dir vent. A partir de llavors, la Dolo no parlarà, bé, no parlarà tant. Cal concentrar-nos, són molts km i la calor ja comença a fer-nos companyia. Just abans
d’arribar al control 2, els primers corredors (q han sortit 3 hores després) ens avancen. És un luxe veure’ls córrer, sí, sí, córrer, aixecant cames, impressionant.

Passem pel costat d’un arbre, i veig un sr assegut, vestit de vermell: iep! Aquest el conec: és un Adeadventure boy: el Jordi. Li dic al Jaume q ara torno, q el vaig a saludar: tot ok, està canviant la targeta de la càmara. Com a premi: click: una photo, jij. Per arribar al control 2, ens fan pujar una fabulosa rampa i baixar per una fantàstica i grandiosa duna. Així ho fem. Retrobo de nou els peus del Peter, me fa il·lusió doncs això significa que encara és a bord. Arribem al control, amb una soleia impressionant.

Just estem descansant, arriba el Sr. Marc Olmo: nenes, no és cap miratge, faig click: foto, quin estil, somrient tímidament, trotant, tant discret. I nosaltres tornem al nostre camí: ara ens toca creuar un llac salat i així ho fem. No hi fa gens de vent, la sensació de calor es fa notar. Ens diuen que hi ha hagut un
moment, que hem arribat a un pic de 51 graus!! Companys: fa calor, molta calor.

Creuat el llac, entrem a les gorges de El Maharch, allí veiem com es forma i desapareix un petit remolí, molt curiós. Entre una cosa i una altre, passem pel costat de l’Oasis El Maharch, allí hi ha una petita font, on hi ha companys que es remullen una mica el cos. El terreny és bastant pedregós, pedres petites i camins estrets. En aquest punt ens avança el Josef Ajram, i alez, alez, nos animem. Arribem al C3. Hi arribo amb moltíssima gana. Allí coincidim el Francesc, el Faura, el Jaume i moi. El Toni de Manresa farà un break curt i continuarà tot seguit. Menjo i devoro l’embotit que tenia preparat, a més a més, el llom embutxat que m’ofereix el Francesc, i diria q res més, però nois, quina gana. Allí nos han donat un “stick” lluminós que cal que portem penjat darrera la motxi durant la nit. Sortim del control amb l’stick col·locat. Reprenem el camí, són quasi les 8 del vespre (vosaltres ja teniu les 22h). Començo a notar al cos la calor que hem patit durant tot el dia, i el cansament acumulat. Anem juntament amb un grupet de concurrents, nosaltres al darrera. Arriba un moment que els de davant es paren. Què passa? Doncs q no hi ha senyals: quins trons, i pq no paren abans? Aix, aix, pujo per damunt una duna, veig un stick lluminós de la organització i crido al Jaume, au, som-hi. Poso la sisena, ràpid, faig un canvi de ritme. Tinc ganes d’arribar al control, torno a tenir gana i no em queda gaire aigua. Arribem al control 4 al voltant de
les 9 de la nit. Allí preparem el sopar. El Jaume, el Francesc i el Faura estan animats per continuar, jo em noto cansada. El cos el tinc calent, tinc por d’ agafar febre. El meu jo me recomana que descansi unes horetes, tincs temps de sobres. El Francesc i el Faura continuen. El Jaume està acabant de preparar la seva motxi. Arriba l’Eusebi i diu q ell és queda a dormir 2 horetes. La Dolo aixeca el dit i diu que ella també.

M’acomiado del Jaume, li dic q vagi amb molt de compte, i que ojo, q tots els ojos q tingui i els 6 sentits ben activats. Me diu q no em preocupi i q nos viem a l’arribada. Descansem amb l’Eusebi un parell d’horetes. A les 12 de la nit, ens aixequem. Quan estem apunt de marxar, veiem a l’Iñigo, el compi del País Basc. Els metges li diuen que si no té menjar sòlid no el deixen continuar, està molt dèbil, i durant el dia només ha ingerit gels i barretes. Parlem amb els metges, i li diem q jo li donc el meu pernil salat i l’Eusebi, fruits secs. Amb aquest aval, el metge el deixa continuar. Nos crospim tots tres el pernil salat, delicious (per cert, l’embotit és de Ca l’Esteve de Centelles, és la botiga del Dani, el compi de l’Aire. Dani: l’embotit va tenir molt d’èxit i estava boníssim!!!). L’Iñigo ja fa una altra cara. Caminem amb els frontals, i de cop i volta, il·luminem una petita serp: ondie!! L’Eusebi a fer fotos i l’Iñigo a gravar-la, quins trons!! I jo mirant-la de lluny, no fos cas que es mogués. Després que els nens ja han disfrutat amb la bestioleta, continuem la marxa. Nos queden 30 km, 20 dels quals són dunes. Així que, pals en posició i continuem la marxa. L’Eusebi i l’Iñigo es queden una mica enrera, i jo m’agrupo amb el Jordi d’Alacant i 3 britànics. Els anglesos es paren a descansar i amb el Jordi continuem. És fabulós caminar per les dunes: el cel ple
d’estels, i al fons, un làser de color verd que ens assenyala el camí. L’estrella de la MDS. Arribem força ràpids al control, allí esperem a l’Eusebi, qui un cop arriba, ens proposa de dormir una horeta, no ens hi neguem, i la veritat, el cos ho agraeix d’allò més. A les 6 morning ens hi tornem a posar. Anem tots tres, no parlem, mirem els dromedaris que ens donen el bon dia, les dunes, les muntanyes. Faig cas dels consells del meu Mestre: “simplement pedalo, sobre les immenses superficies de còdols i les crostes de terra, al meu ritme. Miro i absorveixo tot el que m’envolta”. Mestre, pensem el mateix, i així serà tota la meva MDS. Al control 6 m’hi estic 10 minuts, el Jordi i l’Eusebi quasi bé no s’hi aturen. Nos queden 10 km per arribar. Tinc ganes d’arribar. És per això que me prenc una gominola màgica de Power Bar (serà la única que em prendré). Els jeeps de la organització constantment passen pel nostre costat i ens pregunten si tot és ok. El conductor d’un d’aquests jeeps és el Patrick, i em pregunta si tot és ok, li responc que molt més que ok, fabulós i moltes congratulations!! M’emociono i tot. 2 nens estan a la vora del camí, els saludo i els hi doncs caramels.

Aixeco el cap i veig les teteres, ostres Dolo, això ja s’acaba…….. a l’arribada m’espera la Carme, quina il·lu. Ens abracem fort, molt fort!! Que bé!! Faig el meu te i recullo 3 ampolles d’aigua. Són les 10 del matí.

A les 7 de la tarda, amb el Jaume i d’altres compis anem cap a l’arribada, és l’hora que arribin els darrers participants, i és tradició que la resta de companys els anem a rebre. I així ho fem: el darrer és un japo!! Tots l’aplaudim. Allí, coincideixo amb un noi de Madrid, i li pregunto per la Luz, la seva compi de haima, me diu que està feta un nyap dels peus, ondie!! Li pregunto el número de haima i la vai a veure. Hablo en castellano (mi castellano, q no es el castellano de Miguel Delibes, pero me voy defendiendo, jiji).
Luz m’explica que té els peus llagats, però que no problem. Riu, riu molt. És maquíssima. Li explico com anem xino-xano amb el Jaume. El seu home, Misael, me recomana que els 2 darrers km de la cursa, els fem al nostre ritme, disfrutant cadascú de les nostres darreres passes. Li dic que en prendrem nota.
Després de sopar, avui m’adormo de seguida, no tinc temps a comptar cap ovelleta. Diria q encara no són les 9 i ja estic cao.

Un apunt una mica estrany en aquest blog de Senderators...però espectacular!

Aquest cap de setmana del 8 i 9 de maig, ha tingut lloc la Marxa Romànica de Navàs 2010. Em feia especial il·lusió ja que era una de les poques marxes de la Copa Catalana de Caminades de Resistència que encraa no havia acabat mai. L'havia provat el 2008, però per culpa del mal temps vaig abandonar ben aviat. Així que era el moment de treure's l'espina clavada.

Com ja és habitual a la sortida retrobament amb el amics: Miquel, Juanito, Floresta, Fermí, Maria, Xeix, Moisès, etc. També vaig poder saludar al Jaume Amiel (el company inseparable de la Dolo a la Marató Des Sables que segurament esteu llegint a les cròniques que publiquem). I com no, els companys del GELS, el Quique i l'Ignasi, donades les baixes per lesió del Raül (cuida't que t'espero a Cap de Rec i sobretot a la CCC amic!), el Japo (alguna senglerada nocturna hauríem de fer per agafar moral eh!) i al Josep (company, aquesta te la dedico).

Així quea les 18.00h en punt arrenquem la Romànica 2010. Tot i les pors i alguna que altra excusa barat d'algun dels absents (eh Atleta?), el dia era radiant. Un sol fantàstic a Navàs permeteia poder sortir amb samarreta de màniga curta. Ja en el km 5 la primera ermita: Santa Maria de les Esglèsies (podeu veure-la a la foto). bon ritme i bons ànims. Tot i les pujades i baixades anem per sobre els 6 km/h. anem xerrant animadament amb la Maria tot recordant el diluvi en aquella zona durant el 2008. Així arribem a Sant Miquel de Castelladral al km 10,6. Volem arribar de dia al sopar (km 18,6); així que, tot i que no trobo ritme còmode, anem tirant a les pistes de pujada i trotant a les baixades.

Ens plantem al sopar, Santa Fe de Valldeperes (km 18,6), a les 9.00h en punt. Tenen la ràdio posada a tot volum i just agafo l'entrepà i el primer gol de Messi! Moment memorable. Tinc molta gana. Em menjo un parell d'entrepans i a seguir, que encara hi ha una mica de llum de dia. Seguim per la pista i de seguida traiem els frontals. Bé, allò que porten el Quique i l'Ignasi molt frontals no són: il·lumina més un llumí que aquell frontal...

Anem xerrant i passant punts de control i ermites (Sant Esteve de Pujol de Planès, Sant Martí de Balaguer, Sant Joan de Montdarn, Sant Miquel de Fenogenell,...). En un dels controls ens trobem a una "ballarina" espectacular animant la festa. Com molts ja sabeu el el Quico Soler fent de les seves. Llàstima no haver-li fet una foto!! La nit és molt bona, sense vent i segueixo amb la meva samarreta de màniga curta, com el Xeix, òbviament!

Com diu l Maria, de la Romanica més que de les pujades te'n recordes de les baixades, ja que castiguen molt. Així que anem pujant i sobretot baixant fins arribar a Puigreig (km 48). Ja ens anem acostant cap ala mítica riera de Merlès. Però abans el fantàstic avituallament de Sant Andreu de Cal Pallot, amb una amanida fantàstica unes llesquetes de pa amb tomàquet i embotit fantàstiques. A més dels donuts per agafar forces per la riera.

Arribem a la riera i segueixo els consells de l'expert Fermí. A descalçar-se i fora mitjons. Encara recordo la foto de l'any passat de l'Atleta de cap a la riera! fico el peu dins l'aigua i em quedo gelat. Passar per sobre les pedres no és gaire complicat i arribem a l'altra banda mentre el Fermí ens fa un video. A veure quan el publiques a Youtube eh? Ens tornem a calçar i ara un forta pujada fins a la Mare de Deu de Pinòs i Sant Pau de Pinós. Ja estem al km 59 i ja comença a fer-se dia. Així que arribem al km 62 , a Sant Amanç de Padrós amb força gana. Reomplo el camelbag i em preparo pels darrers 18 km. Ja ho tenim això! El Quique i l'Ignasi comencen a anar castigats. De fet, és la seva primera nocturna i d'aquesta distància. Estan fets uns fieres però la nit castiga.

Així que faltant 15 km tiro endavant a veure si atrapo al Xeix i accelero una mica. Uns quants bassals i fang en aquest tram final però també una pista on es pot córrer bastant. Deuen ser les ganes d'acabar però em sento força bé i vaig quasi tota l'estona trotant. Com tira el Xeix!! no hi ha manera d'atrapar-lo. Tota l'estona el veig davant però només l'agafo en arribar al control 8 al km 73, a Santa Maria de Cornet. Allà m'agafo un parell de torrades de pa amb oli i sucre, bec del càntir i tornem-hi que ja ho tenim. El punyetero del Xeix a tornat a escapar-se. En els 7 darrers km per fer-ho bonic es posa a ploure.

Així que entro a Navàs tot plovent, que així ens netejarem del fang i a la plaça just a l'arriba enganxo el Xeix de nou. Molt bé. Ja tinc la meva primera Romànica amb 15 hores i 24 minuts i la meva primera figureta d'una ermita.

En resum, una marxa exigent i dureta però molt bonica. Llàstima de no poder gaudir de moltes vistes ja que molta estona la fas de nit. Com que tot és el GR cap problema pel marcatge, però en els llocs conflictius l'organització ho ha senyalat perfecte. Els avituallaments més que correctes i sobretot l'amabilitat de la gent dels controls increïble. Altament recomanable doncs. A esperar fotos i classificació.

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 7

El dimarts estem convocats a la sortida una estoneta abans de l’habitual. El motiu: ens faran la foto oficial de tots els concurrents, escenificant la silueta del número 25. Així que no ens podem entrenir, esmorzem, ens pimpollem i amb la motxi a l’esquena anem a la zona de sortida. Agafo el banderí del CEI i el col·loco en un dels pals de caminar, d’aquesta manera l’enlairaré i l’onejaré, oeoeoeo, el que passa és que fa una mica de vent i se’m cargola i tinc algun problema tècnic, però no passa res. Presi, no et preocupis, que finalment puc onejar el banderí. Una vegada i altre vegada, l’helicòpter passa per damunt nostre i nosaltres cridem i saludem, ben bé semblem que som d’un altre planeta. Mil persones, a les 8  morning, al mig del desert, aixecant braços i cridant. Si algú ens veiés, què pensaria??

Després de la foto oficial, ens esperem encara una estoneta abans no soni l’ACDC. Allí comentem amb els compis de les altres haimes com ens han anat les etapes anteriors i com es presenten les properes. Estic contenta, però a la vegada nerviosa per l’etapa non-stop. Em fa molt de respecte. No la puc espifiar, cal ser intel·ligent i tenir seny, molt de seny (tot i que la rauxa tbé està permesa en cert grau, oi pep? Jiji). Comencem el 3 dia de la MDS. Ja hi ha més participants que ens acompanyen caminant, amb el Jaume anem a un ritme excel·lent, un pas viu. L’etapa del dia d’avui serà molt plana, creuem llacs salats, fabulosos, la pixapins puipui del desert apareix de nou.

Faig un break. Penso que tots ens el mereixem. Un incís. La bruixa puipui en cap moment me va venir a visitar durant els dies de la travessa. Penso que la calor i tants km caminats sota la soleia, sense pics de 3000 metres i sense isards, la va espantar de valent i no es va voler arriscar a ser derrotada. Però bé, en aquesta marxa ha aparegut la pixapins puipui del desert, una compi força divertida.

Bé, reprenem el que de veritat és important, l’etapa del dia. Són 40km, tots ells molts planers. El moment més fascinant de tots ha estat quan hem creuat el llac Ma`der el Kebir, a banda i banda només veiem pla, cap muntanya. Un ramat de dromedaris creua davant nostre, i click-clack, foto feta!

Després d’aquest llac arribem a una zona farcida d’arbustos i herbotes. És el menjar dels dromedaris. Arribem al control 3 on reposem. Allí ens retrobem amb l’Eusebi, l’Alex, l’ Iñigo del País Basc, i la Montse d’Intemperie. Reprenem la marxa tots junts, ja només nos queden 5 km per arribar al campament. Són 5 km que es fan molt amens, parlant els uns amb els altres, no ens n’adonem i pam: una duna de mitjana edat es presenta davant nostra. La creuem i voila: el campament és just al seu darrera. El meus peus i les cames m’estan respectant molt, tan com jo els intento respectar a ells. Som un equip, un bon equip.

MARATHON DES SABLES: LA MARATÓ DE LES PAPALLONES BLANQUES.

Capítol 6

La segona etapa és xulíssima. La batejo com l’etapa de mountain de la MDS. La gran majoria d’esdeveniments esportius tenen la seva etapa reina de muntanya (em vé al cap el Tour de France), doncs la MDS no havia de ser menys. Seran 35,5 km caminats amb un somriure a la face. Tot just començar (amb el ritual preví dels happy birthdays i ACDC), ja enfilem una rampa, ens col·loquem un darrere l’altra, com formiguetes, baixem la rampeta i n’enfilem una altra. És impressionant les imatges
que veiem. Amb el Jaume estem disfrutant moltíssim. Arribem al primer control. Allí coincidim, amb l’Alex from València, amb el Julio from Cadis i el Nil, from el Masnou. Allí reposem 15 minuts: descarreguem motxi, treiem vambes, change de mitjons, mengem fruits secs, omplim bidonets d’aigua, refem operacions, i au, de nou dempeus i a continuar. Reprenem la caminada. Davant nostra tenim una preciosa muntanya, i al capdamunt veig uns palets, són els companys que ja hi estan caminant. Mentre ens apropem a la mountain, conec la Barbara, una sra from GBR, que m’explica que 15 dies abans de començar i mentre entrenava, la va atropellar un cotxe, que tenia el genoll fotut i que ahir s’havia reblincat el turmell. Ondie!! Penso, però ella xino-xano, anirà fent, i tbé ja us avanço que serà FINISHER!! Estava més contenta a l’arribar!! Quan comencem a pujar coincidim amb el Pep de Prats de Lluçanès, qui va fent les seves passes amb el seu i-pod i amb la foto de la seva Sílvia en un dels pals. Al cim de la muntanyeta, serà ell qui nos farà la foto amb el Jaume i l’Eusebi.

Hi ha corriols, i caminem l’un darrera l’altra. A la baixada, el Jaume posa l’intermitent i comencem a avançar (fora pistes) a la resta de corredors. Arribem novament a un control, marquem la targeta de pas i fem el mateix ritual. Ara caminarem per una zona més planera. Allí coneixem a la Nadia, una sra marroquina que porta el dorsal número 11 i que curiosament ens explica que és la onzena vegada que hi participa. Creuem de nou un riu, hi ha qui farà peuets. Jo m’ajupo i em refresco les mans. En aquell
moment, ens agafa un moment de nostàlgia i de tonteria, o digueu-li como volgueu, el fet és que nos posem a cantar. Us dic què cantem? Mmmmm, si voleu riure, teniu tot el dret a fer-ho: l’Eusebi nos recorda al Julito Iglesias i jo els recordo al Juanito Pardo, jiji. Sort que no ens coneix ningú allí, jiji.

Coincidim de nou amb la Nadia i ens diu que hem de pujar la muntanya que tenim just davant nostra: la Jebel El Otfal.Ens la mirem amb el Jaume, ens mirem i pensem qcom que llavors direm en veu alta: aquesta sra s’equivoca, com vol que hi pugem? I no en fem cas. Anem caminant, i aquella muntanya se’ns està acostant. Sí, sí, efectivament haurem de pujar aquella majestuosa paret. És una combinació de duna gegant i pedra: impressionant. Marquem al control, i amb el Jaume i l’Eusebi acordem que que cadascú la pugi al seu ritme, que mirem de no parar, i que en tot cas nos trobem a dalt. Anem pujant, és sorra, els peus s’enfonsen però els pals ens faciliten l’esforç. Vas trobant companys que es paren a cada passa. Està fent molta calor, i no fa ni un bri d’aire. Vaig pujant, un passo dopo l’altro. Just al meu davant hi ha un participant invident que camina juntament amb el seu guia. És verdaderament admirable. Hi ha 4 companys (3 nois i una noia) invidents que participen enguany a la MDS, i tots ells seran finishers. S’arramben a unes pedretes a descansar. Vaig continuant. La sorra dóna pas a pedres, a pedrotes que has
d‘anar enfilant. El darrer tram: la traca final: han lligat una corda que t’ajuda a pujar, els passos són molt aeris i has d’anar amb compte. Iep!! Ja som al capdamunt. Impressionant. Unes vistes xulíssimes. Al cap de poc, arriben 2 compis gallecs. Un d’ells, l’Alberto, arriba una mica ocellat, li donc una gominola màgica i crec q li anirà d’allò més bé, doncs acaba l’etapa totalment refet. El Jaume arriba i me diu que nos viem a mitja baixada de la mountain, que necessita que li toqui una mica l’aire i ara no pot parar. Ok. Poc després arriba l’Eusebi, embutllofat. Al cim hi ha un metge, que li farà les primeres cures als peus. Reiniciem la marxa amb l’Eusebi, ell s’endarrereix una mica, i el Jaume encara no el veig. Comencem a baixar per un congost, tancat, pedregós, ple de fóssils. Allí trobo al Jaume, arrepenjat a una pedra. Reprenem el camí. Ell fa un canvi de ritme, i moi al seu darrera. Quan arribem a baix, nos esperen
uns 2 quilòmetres de dunes, de terreny tou per desentumir els peus i cames. Aquestes són sres dunes, grans, i un petit quad córrer al nostre costat. És divertit. Just 500 metres abans d’arribar, coincidim amb l’Òscar, de la haima 56, està fus, li ha costat molt d’arribar, la calor l’ha masegat bastant i està aixefat. Parlant, parlant, només nos queden 200 metres, i me diu que tiri. Arribo fascinada per l’etapa del dia, em mereixo un te del Sultan. Delicious.

Els compis de l’equip ja hi són. Abans però, me paro a la haima de la Carme i comentem la bellesa i duresa de l’etapa. Els hi explico que estic disfrutant com una pallasseta.

Després de fer estiraments, menjar, enviar el mail, llegir els vostres correus i mentre estem preparant el sopar, arriba el compi Pep de Prats. Tots l’aplaudim i animem. El seu auto-premi: una cigarreta, i escolteu nois: això el refà de seguida. Hem finalitzat amb èxit una nova etapa.

Com que l'itinerari de la Caminada ja el podeu trobar a una altra post (http://blog.senderators.es/preparant-caminada-per-collserola-2010-568747 ) aquí comentarem quatre coses de com ens va anar la IV Caminada per Collserola.

Pel matí a les 10.00h i amb algunes cares de son (això els que no es varen adormir) estàvem pel Lluçanès preparats per arrencar a fer la Caminada ja tradicional. A les 10.30h, després de repartir les samarretes de les Festes, vàrem arrencar amb alguna que altra baixa (oi Vicenç?). La més sonada va ser el pobre Roc que aquest any el seu amo li va prohibir anar! Només en arribar a la Ronda de Dalt ens va començar a caure uns gotallots que van espantar a algun. Però res! Falsa alarma. Tots valents la colla va tirar cap a trobar la Carretera de les Aigües. 

Quan enfilàvem cap el Tibidabo ens vàrem trobar un bon xàfec. Varen ser 5 minuts però va ploure fort. Alguns trons i tots per acabar de provar-nos. Però res! Nosaltres endavant. Així que quan vàrem arribar a dalt a la Carretera de l'Arrabassada ja estàvem secs i preparats per anar a fer el Turó de La Magarola. fins ara tot era pista i tothom anava força bé. No anàvem pas gaire ràpid i tot anar xerrant amb l'un i amb l'altre  alguns (sobretot un) va fer cim! Encara no entenc com s'hi va enfilar aquí dalt aquest home!

A partir d'aquí una baixadeta fina fina, oi Mari? I després de sentir algun que altre improperi vàrem retornar a la pista en un tres i no res. Ja només ens quedava una altra baixadeta "agraïda" per arribar a Sant Medir i fer els primers 6.5 km d'anada.

En arribar allà com sempre ens esperaven ja el Jandro, el Gmà Mateo i la seva gent amb una bona cervessa que la calor ja apretava i allò de la pluja havia estat un miratge. Després del refresc vàrem tenir la sort de poder visitar l'Ermita de Sant Medir. costa força aconseguir que la Colla que s'encarrega de la seva restauració l'obri al públic. Així que vàrem poder veure le seu interior restaurant i escoltar als seus cuidadors algunes històries força curioses sobre ella.

I va anar a arribant la gent que venia directament de Barcelona i s'ajuntava amb els caminadors a fer la costellada. Així que una bona amanida de pasta, unes costelles i una bona butifarra varen fer les delícies de la colla.

Ja s'apropaven les 15h i tot i que la tertúlia a taula era agradable, si no ens aixecàvem per anar tornant la mandra faria presa de nosaltres i llavors seria més dur. Amb alguna baixa puntual de tornada (oi, Eva?) i també amb alguna alta (l'infatigable germà Mateo) la resta vàrem posar-nos en marxa per fer el camí de tornada que era potser més suau però una mica més llarg (uns 8km).

Però sorprenentment vàrem tornar més ràpid del que ens pensàvem i sense anar a apagar foc però tampoc mirant gaire aparadors (com diem en l'argot senderista) varem trobar-nos a Vista Rica altre cop. Només ens faltava desfer el camí pels vivers de Can Borni i baixar per Bellesguard fins a la Ronda i a La Salle altre cop.

En resum un dia força diferent, amb bona companyia, bones estones de xerrada pel camí, bon ambient i poques presses i poc stress que per un dia ja va bé. L'any que ve a veure si fem ja la cinquena edició!!

Gràcies a tots per venir!

ah, si voleu veure més fotos les podeu trobar a aquest àlbum de Picasa:

http://picasaweb.google.es/109288501635605202677/CaminadaCollserola2010#