Ja falten només 5 dies per a que comenci la UTMB 2011. Aquest any no hi hem anat, però sí força amics nostres que seguirem i animarem virtualment amb tota la nostra força. Entre ells el representant de Trailers La Salle, en Marc Sampere amb el dorsal 1791. Ànims Marc. També la nostra companya i amiga Maria Vila amb el dorsal 3592, que vàrem conèixer a la Transvulcania d'aquest any. I com no, que me'l deixava, el Pau Sust, que l'he vist inscrit!!

Entre els cracks, com no tots els ànims pel Kilian Jornet, que intentarà el seu tercer títol consecutiu. Estarà ben envoltat per els grans de l'ultratrail estatal com són l'Iker Karrera, el Jordi Martínez de Marsay, el Miguel Heras,... entre molts altres.

Pel que fa a la participació internacional, el bo i millor: dels USA el Nick Clark, l'Scott Jurek, el Hal Koerner, l'Anton Krupicka, per dir-ne alguns. L'incombustible Marco Olmo amb més de 63 anys...increïble.

Res, com els anys que no hem anat farem el seguiment pel Live de la UTMB.

La Txell ens ha fet arribar la crònica del mundials d'ultratrail. La seva experiència des de la cursa amb l'equip i tot. Espero que us agradi.

Tot va començar a l’aeroport de Barcelona on, primer amb la Xari i desprès amb la Marta, Olga, Joan i Salvador vam agafar l’avió que ens portaria a Dublín. En aquesta ocasió ens acompanyaven mons pares (com a Spanih officials). Tots cap a Irlanda.

El viatge va ser llarg ja que un cop a Dublín vam haver d’agafar un cotxe que desprès de 300km ens portaria al lloc on dormiríem (a la regió de Connemara, al nord-oest d’Irlanda). Vam arribar-hi a les 2 de la matinada. En aquí trobada amb la resta de l’equip espanyol (de Madrid i Bilbao) i a dormir una mica.

Divendres va ser un dia de turisme (és a dir de rodatge suau) i pasta party amb presentació de totes les seleccions. A més el Paco Rico, que ens feia de director tècnic, ens va anar informant durant tot el dia de tots els detalls de la cursa en quant a la reglamentació.

Dissabte, dia D, sona el despertador a les 4.45. Esmorzar de rigor i cap a l’autocar que ens portaria al inici de la cursa.

La prova consistia en donar dues voltes a un petit circuit amb una muntanya al mig de 400m de desnivell positiu (la Diamond Hill). Aquest tram era d’uns 12Km i era bastant corredor. Desprès el recorregut continuava per una zona del Parc Natural de Connemara consistent en zones pantanoses i pujada i baixada vertical a la muntanya coneguda com a Ben Baun de 740m de desnivell positiu. Una autèntica pujada vertical amb un 40% de desnivell. En aquest punt es feia l’anada i la tornada pel mateix lloc però en sentit contrari (el que havíem pujat a l’anada es baixava a la tornada i a la inversa). D’aquesta manera es completava el circuit de 70km.

Un autèntic trencacames. Crec que no havia patit mai tant. Ja no només per la duresa tècnica del terreny ja que a les zones pantanoses si et despistaves una mica acabaves endinsada fins a la cintura de fang, sinó també pel gran nivell en la competició. A més les molèsties al genoll em van començar a acompanyar ja cap al Km 20, abans d’arribar a l’avituallament on hi havia els meus pares, pel que l’objectiu va passar de ser el d’intentar fer un bon paper a mantenir-me per aconseguir acabar, no només pels meus pares que els havia fet desplaçar fins a Irlanda sinó també per les meves companyes d’equip ja que les tres primeres de cada selecció puntuaven per a la classificació per equips.

La pujada i baixada al Ben Baun va ser una autèntica odissea per a tots. Anàvem a Irlanda pensant que trobaríem mini ports (paraules de la Xari) i en allà el que ens vam trobar van ser dos Kilòmetres verticals on per pujar anaves a quatre grapes i per baixar cul a terra i cap avall.

Al final arribada a meta amb esprintada inclosa ja que una anglesa en l’últim tram se’m va aparèixer i a sobre em volia avançar. Van sortir 10h 35 minuts de patiment fins al final. Tota una experiència per a posar-me al límit de tot i sobretot molt contenta i agraïda amb la gent amb qui vaig compartir aquesta aventura i amb qui tot va ser molt fàcil.

Agrair als meus papis, la Roser i el Tomàs, el seu suport. Ells no van fer els 70 km correns però es van quedar des de les 7 del mati fins ben be les 4 de la tarda a l’avituallament dels km 25-60 per a donar-nos tot el que necessitàvem! Sou els millors!

Ja hem pogut trobar per Internet les classificacions finals dels World Trail Championships de Connemara a la prova femenina dels 70km on hi participava la nostra amiga Txell Llinàs.

Esperem que estiguis bé i felicitats per ser una finisher en una primera prova com aquesta! Sempre estarem al teu costat! ànims i només esperem que tornis per explicar-nos l'experiència.

El proper 9 de juliol es disputen els anomenats mundials d'ultratrail. És una prova que d'entrada no té el resó ni els sponsors d'altres grans proves però segurament pel paisatge i l'entorn ha de ser espectacular. Però un mundial és un mundial i aquest ja és la tercera edició que es fa, tenint un període biannual.

En aquestes proves no hi participen cap dels grans mites de l'ultrail masculí però segurament segur que hi haurà un gran nivell igualment. La prova estrella és una ultratrail de 71km i potser amb massa poc desnivell pel que acostumen a ser les proves importants d'ultra que estem habituats a seguir.

Però el que més il·lusió ens fa és que la nostra amiga i companya de Trailers La Salle, la Txell Llinàs (aquí la podeu veure a la Transvulcania amb el Marco Olmo), participa en aquesta prova formant part de l'equip de l'estat espanyol, on si no hi ha algun canvi també hi va la Marta Prat i alguna altra catalana més.

Esperem que tot els hi vagi bé i ànims des d'aquí. Si voleu veure més informació sobre la prova i altres detalls els torbareu a:

http://www.iau-ultramarathon.org/images/file/3rd%20World%20Trail%20Championships%20GIS.pdf

Ja tenim el primer europeu guanyador de la mítica prova de les 100 milles de la Western States. No podia ser altre que el nostre Kilian Jornet. Després del passat any el Kilian tornava a una prova m´tica americana on la majoria d'ultrafondistes són dels Estats Units. De fet només hi havia 2 de l'estat espanyol. A més el Kilian ha fet el 3r millor temps de tota la història de la prova amb unes 15 hores i 34 minuts, per recórrer els més de 160 km o les 100 milles americanes en aquesta edició del 2011 des de Squaw Valley fins a Auburn.

Pel que es veu han sortit un grup pel davant que han anat més o menys junts fins la milla 43 però a partir d'aquí el Kilian ja ha passat la resta de punts de control sempre pel davant, tot i que el segon, en Mike Wolf només li ha tret 4 minuts. En Mike Wolf no havia acabat mai la Western States. El tercer ha estat Nick Clark amb un temps de 15 hores i 50 minuts.

I la llegenda continua. Només amb 23 anys el Kilian ja té al sac les proves més reconegudes dels dos continents: la ultratrail del Montblanc (en les edicions del 2008 i 2009) i la Western states del 2011. Veurem si segueix provant el circuit americà d'ultratrail ja que hi ha proves molt interessants i terriblement dures...

Encara recordo aquesta imatge de la carrera del passat any a la Western States 100 miles on el Kilian Jornet lluitava amb el Geoff Roes i l'Anton Kupricka. Després la deshidratació del Kilian, el record de la prova per part del Geoff Roes i la batalla final del Kilian per estar al podi, tal i com explica en el seu llibre.

Aquest 2011 més!! I la prova té lloc el proper cap de setmana del 25 i 26 de juny. I els campions i tornen! I segur que el Kilian no ha anat a passejar-se. Serà un event digne de seguir i gaudir.

Recordeu que a http://www.ws100.com/ podeu trobar tota la informació de la carrera i també podeu seguir en directe els temps de pas i les posicions dels campions al llarg de les 100 milles o 166 km!

Només una breu entrada per fer una mica de resum de l'actuació de la secció de Trailers La Salle, del Club Esportiu La Salle Esport, en l'actual edició de la ultratrail de l'illa de La Palma: la Transvulcania 2011.

Aquesta ultratrail és una dura prova de 83,3km i més de 8500 metres de desnivell acumulat que es va dur a terme el passat dissabte dia 7 de maig. Va ser una prova dura pels temps de tall, per la calor i pel terreny volcànic de l'illa, però per altra banda meravellosa per el paisatge natural que ens envoltava.

De la secció de Trailers La Salle vàrem anar 9 persones: la Txell Llinàs, el Jordi Piera, el Jordi Casanovas, el Josep Herranz, el Raül Vernet, l'Enrique Blanco i l'Ignasi Jaumandreu (alumnes d'Enginyeria La Salle) i el David Vernet i el Xavi Canaleta (professors d'Enginyeria La Salle).

Donat aquest tipus de proves podem considerar que vàrem fer un bon paper ja que vàrem poder acabar la prova 8 dels 9 participants. Només a un el varen tallar en ua barrera horària. Donat el percetatge d'abandonaments ho podem considerar un èxit.

Però a més cal destacar, a part del mèrit de tothom, la segona posició absoluta femenina per part de la Txell Llinàs. En aquesta imatge la podeu veure al podi amb els altres primers classificats, el Miguel Àngel Heras en categoria masculina i la Mònica Aguilera en categoria femenina.

I des de Roque de los Muchachos cap avall!! Cap avall?? el concepte de cap avall en muntanya és una mica estrany. Doncs abans de baixar vàrem trobar uns quants "repechones" que a 2200 metres fan mal de veritat, sobretot perquè no ens els esperàvem.

Però res, ens quedava la friolera de 2400 metres de desnivell negatiu fins arribar a Tazacorte al mar i això ens acabaria de trinxar les cames. Així que a un ritme alt per nosaltres vàrem anar fent i anar baixant. Primer la baixada, tot i ser inclinada i per corriols era relativament còmode i poc tècnica. Així vàrem posar-nos per sota els 1500 metres d'altitud i va tornar la boira humida, cosa que vàrem agrair poder truere'ns el sol implacable de sobre.

I d'aquesta manera ens vàrem plantar el Josep i jo al següent contro, al km 71 a la torreta forestal a 1100 metres d'altitud. Semblava que havíem recuperat el ritme i que la cosa pintava ja molt bé per poder dir que la ultratrail ja la veiem amb molt bones possibilitats d'acabar-la. Així que amb les vistes al fons de tot de Tazacorte i amb els darrers rajos de sol vàrem enfilar cap avall. Però ara el terreny s'havia tornat vertical i molt pedregós i tècnic. Calia anar amb compte no sigui que tot el que hem guanyat ho perdem en una caiguda tonta.

Baixa i baixa i baixa. I arribem a l'entrada de Tazacorte. Bé a la carretera. I encara estem a més de 600 metres!! això no s'acaba mai. Però la gent torna a aparèixer i tornar a animar de valent. I nosaltres cap avall. Just abans de començar la darrera baixada cap el port ens posem el frontal doncs ja no s'hi veu gaire res. I llavors per acabar de petar les cames una baixada per asfalt duríssima i el famós camí "del fortín"...un camí empedrat que zigzagueja i tot i que veus el port i el control no hi arribes mai de la vida!

Quan arribem a baix ara veiem que ho tenim! Estem a Tazacorte, km 77, al port. La gent ens aplaudeix com si fóssim els primers. Premien el nostre esforç. nosaltres no ens cansem de donar les gràcies. Ens reben uns nens que ens porten fins al control. Fem els dos darrers gots de Coca Cola i veiem que tenim un parell d'hores llargues de marge per arribar a Llanos d'Aridane. Però això està a 340 metres i ens espera una darrera pujada cap a la glòria.

I la glòria sempre costa d'aconseguir. Quina pujada! Només eren 340 metres i sobre el nivell del mar. Però el cansament ens els van fer suar de veritat. Ara, l'entrada a Llanos d'Aridane una meravella. L'entrada és per una avinguda d'un quilòmetre i mig aproximadament. Doncs tota la gent amb la que ens creuàvemens aplaudia i animava. I quan vàrem arribar al final amb la catifa vermella, la música i de gent a tope em va recordar els entrades de Chamonix quan la gent fa la ultratrail del Montblanc!! Però aquest cop éem el Josep i jo els que picàvem les mans i passàvem pel mig. 83 km i 8500 metres de desnivell acumulat més enllà, a les 23:02 de la nit, després de 17 hores d'ultratrail vàrem poder abraçar-nos als nostres amics i companys.

I com sempre aquells detalls que fan aquest tipus de proves diferent: quan vaig arribar estava per allí la Mònica Aguilera, la campiona, la que havia arribat 7 hores abans que nosaltres. I ens va felicitar i ens va indicar on estava el menjar. Enteneu ara una mica perquè aquesta gent és diferent. No guanyem diners, patim i ens meravellem de l'entorn. Però això ho fan tant els primers com els darrers de la prova. Per això "el dolor físic acaba desapareixent però la glòria és eterna".