1a Etapa

A les 4:00 sona el despertador... Oh! Noooooo!!! Quina mandra!!! Ens costa llevar-nos... Però en 10 minuts, tot a punt, l’equipament posat... La Lourdes i jo truquem a la porta de les Txells... i menys mal!!! S’havien quedat adormides!!! Vinga vinga, ràpid, pim pam, recollim un esmorzar-picnic per menjar pel camí, i ens enfilem a l’autocar, on ens espera la resta del Spanish Team, que ens guarden lloc, jeje qué macos! A mig camí de Manybanjang, 1:30h de viatge per carreteres estupendes en un autobús d’aquells ultramoderns que ja vaig descriure, es para el vehicle i.... vinga! tots els homes que hagin d’anar al lavabo ho poden fer ara, allà, al mig de la carretera.... Sobretot que no baixi cap dona!!! Les dones tindran el seu lavabo prop de la sortida... ??? Deferència cap a les dones? Masclisme? Diferències culturals? No sé quina descripció donar-hi...

Arribats al poble, ens fem un munt de fotos abans de la sortida, ens reparteixen uns mocadors blancs perquè ens portin sort... i... finalment sortim!!! Des de primera línia, com els bons!!! jajaja De seguida comencem a pujar i pujar, en asfalt una bona estona. Al principi, la pujada és molt pronunciada i jo em vaig dient a mí mateixa “Elvira, frena, que tens 39 km per davant i 4 etapes... si el primer dia vas a fondo, això no hi haurà qui ho aguanti...”. Aquesta primera etapa és de 39 km, sortint dels 2011 m i arribant als 3600 m de Sandakphu. Vaja, que de baixada poqueta, toooot pujada.

 Al cap d’una estona deixem l’asfalt i seguim enfilant amunt, encara que amb una pendent menys pronunciada, per un camí empedrat... Hi ha avituallaments molt sovint: cada 5 km, o en alguns trams inclús menys, trobem aigua, i de tant en tant avituallament sòlid, amb patates bullides, galetes i plàtans. De tant en tant passem per nuclis de població molt petits, de 4 cases, habitats per gent amb cara més aviat nepalí que no pas índia, que ens mira encuriosida però amb actitud amable... jo els saludo i els dic “namasté” amb una rialleta, estic disfrutant, que d’això es tracta. La majoria me la tornen i em contesten, fins i tot els militars, que estan escampats per tot arreu. I és que estem corrent just per la frontera entre Índia i Nepal, i deuen haver de controlar que no hi hagi cap moviment sospitós, molts d’ells van armats, però no fan gens de por. Alguns fins i tot riuen quan ens veuen i ens fan un munt de fotos.     

 Després de molta estona de pujar, sembla que hi ha un tram que és més de baixada, i puc començar a córrer una mica, em sento bé, vaig xino-xano, com sempre, disfrutant moltíssim. Es pot córrer, tal com dic jo, sense estressar-se. Vull dir que no hi ha trams tècnics, quan el camí no està empedrat o asfaltat, que és poca estona, ens trobem amb pistes amples i poc tècniques... tan poc que fins i tot es podria dir que és avorrit. Gairebé tot el trajecte el faig sola, cadascuna va al seu ritme, anem separades des del començament, però vaig fent la goma amb el Luís (argentí) i la Celine, i amb l’Albert (UK) i altra gent que porta un ritme semblant. De tant en tant ens passen els Jeep que van als avituallaments o que porten les nostres motxilles a l’arribada... quin fum que desprenen, super tòxic i contaminant, i de passada et deixen una estona amb els pulmons del revés...

 Cap al final de l’etapa, el camí torna a pujar amb una pendent fortíssima! En alguns trams he de parar a agafar aire, que ja passem dels 3000 m i això es nota. Per exemple, cada vegada que vull beure aigua, m’he de parar, perquè si no m’ofego. En algun tram, camino de puntetes de tanta pendent que hi ha. Els últims 4 km es fan duríssims! I em vaig repetint “va nena, que això no és res, està xupat, hi ha molta gent que confia en tu”. I quan ja gairebé estic desesperada, a punt de seure en una pedreta (és un dir, això mai ho faria), al sortir d’una corba, veig el Fernando  i l’Àngel que em criden “Vamos Elvira, sólo te quedan 300m y habrás llegado, ánimo campeona, que lo has hecho muy bien”. Uaaauuuu, quina il·lusió, pell de gallina! Gràcies guapos, això sí que és una bona rebuda. Ens fem petons i segueixo caminant fins a la meta... I quina meta! Sabeu què fan els organitzadors? Posen cinta d’arribada a tots els participants, del darrer a l’últim... Quina sensació! sobretot per a aquelles persones que, com jo, no han guanyat mai cap cursa, ni entra dins de les seves expectatives... Una passada, no té preu. Em fa tanta il·lusió veure la cinta d’arribada allà posada, que li faig una foto abans de travessar-la,  jeje. I un cop allà, em reben la Txell LL i la Lourdes, ens abracem, quina alegria!!!

 Final de la 1a etapa. M’ensenyen la cabana, tota de dones, m’instal·lo i cap a la dutxa. Ejem... dutxa del tot no ho era: un zulo amb una galleda amb aigua calenta (que l’escalfava un home en un foc a terra amb una olla) i una gerra per tirar-la pel damunt. Però no importa, la qüestió és rentar-se. Això sí, a abrigar-se de seguida, amb roba tèrmica i totes les capes que calguin per sobre, que estem a 3600 m i fa un fred considerable.

 Surto de dutxar-me i me’n vaig a esperar la Txell M, que arriba al cap de poca estona amb aquella cara seva de felicitat que sempre l’acompanya. Sí senyor, alegria per un tub! Ara sí que ja hi som totes!!! Enhorabona guapes! Vinga va, que això no ha fet més que començar!

 Bon paper dels espanyols el primer dia: Mónica Águilera, 1a dona. Txell Llinàs, 3a dona. Lourdes Martínez, 5a dona. Fernando, 1r home. Ángel Moreno, 3r home. La resta, els argentins, el Marcos, la Txell i jo, més modestets, però molt contents. Nois, estic super orgullosa de tots vosaltres.

 A les 16:30, el sopar i acte seguit a dormir, que per la segona etapa ens llevarem a les 4:30. Quins horaris! jejeje

Aquesta crònica no comença amb el viatge a la Índia i la cursa 100 Milles de l’Himalaya, sino molt abans... Deixeu-me explicar una mica la història des del principi... Ja sabeu que som poques les noies que seguim i fem totes les caminades de la Copa Catalana de Caminades de Resistència de la FEEC, i per tant, és ben lògic que ens coneguem totes... Doncs bé, un dia vàrem decidir que faríem un sopar només de noies... però va resultar que a moltes no els va anar bé, eren els volts de Nadal i moltes teníen compromisos. I vam acabar només sent 4... i lo típic... què fem? el fem igualment? ens esperem a més endavant?... què coi! doncs el fem, i més endavant ja en farem un altre...

Total, que ja ens veieu a les quatre flors sopant a Barcelona el dia 3 de desembre del 2009: Txell Llinàs, Txell Martí, Lourdes Martínez i una servidora.

I durant el sopar, parlant de... oi que no ho endevinaríeu??? jajaja sí sí, parlant de curses, ultra-trails, caminades, raids i més, la Txell Martí salta i diu “sabeu quina cursa fan que podría estar molt bé??? Les 100 milles de l’Himalaya, a la Índia”... ens vàrem mirar totes... i jo no sé si ho va fer el vi que ens bevíem o que estàvem de bon humor o què, que totes vam acceptar, vam dir que hi aniríem, que ens hauríem de preparar... va ser automàtic, sense pensar, que és com surten millor les coses... no va caldre convèncer ningú.

 I bé, a partir d’aquella nit vam començar a tenir més relació, vam planejar alguns entrenaments conjunts, vam anar a curses plegades... com a exemple, vam anar a fer l’ultra-trail Sobrarbe, la Porta del Cel, la cursa d’Ordino-La Massana... i altres... cadascuna d’elles amb moltes anècdotes per explicar... però bé, ara tampoc és qüestió de parlar de totes...

 Finalment es va anar acostant el dia... pagaments de la cursa, preparació dels visats, de què agafaríem pel viatge, de quina ruta faríem durant les vacances... perquè és clar... ja que vas a un país tan llunyà, almenys alguna cosa haurem de veure.... total, no ens cansarem gaire durant la cursa... jajaja Aprofito per donar les gràcies a la botiga “Tavessa” i en especial al Chesco, per la seva contribució a fer que el nostre fos un equip en tota regla. Ens van regalar dues samarretes a cadascuna, de color rosa (Kitty total) personalitzades amb el nom a l’esquena i dues malles curtes, tot per utilitzar-ho durant la cursa i anar igualetes... i també uns pantalons llargs i polar perquè també anéssim igual i abrigades entre etapa i etapa... no té preu, ens va fer moltíssima il·lusió.

 A més, la setmana abans, la Lourdes va tenir el detallàs de preparar un cap de setmana sorpresa que incloïa passar la nit al Refugi pic d’àliga, on vam dormir a 2200m d’alçada, per finalitzar la nostra aclimatació i acabar de recol·lectar un munt de glòbuls vermells!!! Gràcies Lou!

 El David també ens va ajudar facilitant-nos el contacte amb Catalunya ràdio perquè ens féssin una entrevista sobre la cursa, que es va emetre la setmana abans de marxar, i la qual va penjar el nostre estimat Sensei en aquest mateix bloc, de seguida que en va tenir constància. També ens va fer un post parlant de les 100 milles, encoratjant-nos i animant-nos en tot moment. Gràcies David Hernando, Salva Pou i Xavi Canaleta!!! Ens hem sentit molt recolzades!

 Doncs bé, feta aquesta introducció i aclariments, intentaré resumir la crònica del nostre viatge, fins el dia de finalització de la cursa.

 Dia 21 d’octubre de 2010, ens reunim totes a Barcelona, per sopar i passar la nit juntes. Hem de ser a l’aeroport a les 4 de la matinada. Estem super nervioses, emocionades, contentes... tant, que decidim no dormir i anar directament a agafar l’avió. Total, ja tindrem temps de dormir.

 Quan arribem a l’aeroport, ens trobem amb la Mònica Aguilera, el seu pare Paco Aguilera, el Fernando (asturià) i l’Àngel Moreno. Després de les presentacions, agafem el vol que ens porta a Brusel·les, 2 horetes de res, on trobem l’últim integrant de l’equip espanyol, el Marcos (de Granada). Ja hi som tots! 8 horetes més de vol fins a Delhi... Que llarg que es fa, que avorrit, menys mal que tenim son i ens passa el temps més despressa, dormint.

 A les 20:30 (hora local) arribem a Delhi, fa calor. Un autobús ens porta fins a l’hotel... primeres impressions de la ciutat. De fet, només veiem el tros de carrer entre l’autobús i l’hotel, però el panorama ens impacta. L’aire és irrespirable, super contaminat, ple de fum; el carrer està brut, ple d’escombraries per tot arreu; algunes persones s’acosten per intentar-nos ajudar amb l’equipatge, i aconseguir algunes propines... però nosaltres no els deixem!!! Anem preparades “contra” aquesta mena de gent, i portem nosaltres mateixes el nostre equipatge.

 La resta de companys van directament a dormir, però les Kitty tenen ganes de guerra, jeje, i anem a la terrassa de l’hotel a fer un mos, i a intercanviar les primeres impressions… i cap a fer nones.

 Ens llevem el dia 22 ben d’hora, i coneixem la resta de participants que han fet la inscripció a través de No Limit, que són argentins: els dos Luíses i en Sebastián. Grans companys, sempre alegres i contents, ens van fer passar molt bones estones. I apa, a esmorzar en un pim-pam… i tornem-hi!  Cap a l’aeroport hi falta gent, per agafar un vol intern fins a Bagdogra, nord del país, molt proper a la frontera amb Nepal, on tindrà lloc la cursa.

 Arribem a Bagdogra, amb una calorassa... i agafem uns busos que ens porten a Mirik, lloc de concentració de tots els participants. I quins busos!!! Mare meva!! Com a les pelis!!! jejeje Descolorits, destartalats, amb finestres correderes, sense aire condicionat ni res que s’hi assembli... les maletes al sostre, tapades amb plàstics i lligades amb cordes... quina gràcia!!! Viatgem 2 hores per carreteres estretes, plenes de forats, i plenes de tot el que us pogueu imaginar: vaques, camions plens de gent per dins, pels costats, per sobre... autobusos, motos amb 4 ocupants,... Són uns kamikaces, més d’una vegada ens va semblar que el vehicle s’encongia, es feia més estret per poder passar entre un cotxe i una moto, o entre una vaca i un vianant... ufff!!!

 A Mirik ens rep el director de la cursa, Mr. Pandei, i anem directament a dinar-berenar, són les 16:00h. I acte seguit, breefing informatiu, un rotllo de tres quarts d’hora... jo m’adormo, se’m tanquen els ulls... i a sobre en anglès... Elvira, posa atenció, o no t’enteraràs de res! Allà ens assabentem que tots els participants, excepte els que ens hem inscrit a través de No Limit, tenen un PDA amb tooooootes les instruccions de la cursa. Fins i tot, i a mode anecdòtic, hi consta el menú de cadascun dels dies!!!! O també l’advertència que haurem de deixar una propina de 45-50 eurillos... Molt malament, punts negatius per a No Limit!!!

 Anem a preparar motxilles... una petita o bidonet durant la cursa, i una altra amb les coses per als propers 5 dies, que l’organització ens anirà portant a tots els allotjaments... també tenim l’opció de preparar una tercera bossa amb coses que podem necessitar durant la cursa, i donar-ho a l’organització perquè ens la porti a l’avituallament que nosaltres diguem... olé!!! molt bona organització!

 Dia 24, ens llevem d’hora, i per primer dia desde que vam sortir de casa, no hem de viatjar!!! Aquest és un dia de descans i aclimatació. La majoria de participants han decidit fer una excursió a Darjeeling, on hi ha el museu himalai, i també les famoses plantacions de te... Nosaltres decidim quedar-nos a Mirik i visitar-lo, tot estalviant-nos les 2 hores d’anada i les 2 de tornada en autocar... necessitem estar ben fresquetes per començar la cursa a tope!!! Aprofitem també per donar notícies als nostres amics i familiars a través d’internet... uau! i quantes respostes! tothom està molt pendent del que diem!!! gràcies de nou per tot el recolzament i els ànims!!!

 I a la nit, ens reunim de nou amb la resta de participants, per sopar... fem una taula amb tots els participants espanyols i argentins... bon rotllo! Ens expliquen l’excursió i nosaltres la visita, riem una estona, alliberem tensions, que l’endemà serà un dia dur... Gairebé es pot dir que tots els participants ja ens coneixem... només som 63, curiós,som poquets per ser una prova d’aquestes dimensions...

 I a dormir d’hora, tot i que costa una mica, perquè l’endemà ens hem de llevar a les 4:00 per començar la primera etapa. YUHUUUUUUUU!!!! vinga noies, que això ja ho tenim aquí. Portem 10 mesos esperant això!

La veritat és que ens feia mandra apuntar-nos a la Rupit-Taradell (http://ca.senderators.com/rupit-taradell-2010): llevar-nos a les 4 a.m., el fred, final de temporada... però després dels 43,5 km i els 1400 metres de desnivel positiu i els 1900 de negatiu hauria estat un error no anar-hi! Ha estat una cloenda de temporada fantàstica, tant per la travessa com per com ens hem sentit i el temps que hem fet.

A les 4.30 a.m. sortíem l'Atleta i jo de Barcelona i a les 5.20h ja estàvem entrant a Taradell. La temperatura havia anat baixant conforme ens allunyàvem de Barcelona i la boira havia anat apareguent amb força. A Taradell estàvem a 1ºC!

Agafem la targeta de control i anem a fer cua a l'autocar. Pel que ens diuen hi ha 1100 inscrits i uns 20 autocars que ens portaran fins a Rupit. Segons podem veure sortim a les 6.00h de Taradell i anem amb el 12è autocar. Arribem sobre les 7.00h a Rupit. Els cotxes estan glaçats. Crec que aquí encara hi fa més fred. Devem estar sota zero. Segellem el full de control i a començar a caminar.

Una mica de pujada no gaire exigent pel bell mig d'un bosc i de seguida es fa de dia. Arribem a Can Rajols i des d'aquí tot es baixada cap a Tavertet. Les vistes són espectaculars, com podeu veure amb la boira baixa de la foto del costat. I el naixement del dia encara més! Mentre anem trotant arribem a Tavertet. Sobre el km 7,4 dela travessa. Creuem el poble i de seguida s'agafa un trencant a l'esquerra que davalla molt pendent. Trobem alguns taps però res greu. Arribem al km 11,5 a La Riba, on esmorzem una bona coca amb xocolata.

D'aquí anem vorejant el pantà de Sau fins que el creuem per sobre de la pressa mateixa. En haver baixat tant estem a la boira i el fred amb la humitat del pantà es torna a notar; però se'ns passa ràpidament quan hem d'enfilar 365 graons (389 n'han contat d'altres) per sortir del costat de l'embassament.

Seguint amb una pujada força suau ens arribem a la població de Vilanova de Sau, km 18.5. Seguim mantenint una bona mitjana per sobre del 6 km/h cosa que fa que les nostres espectatives de acostar-nos a les 7 hores com a objectius siguin reals.

Ara ve una pujada molt suau però sostinguda fins arribar al control de La Mina, km 25.5, per després també una suau baixada amb algun "repechon" per acostar-nos a Sant Julià de Vilatorta al km 31,5. Aquí hi arribem a les 12.00h i comencema  trobar un forat a la panxa. Per sort, 200 metres més enllà ens trobem amb l'agradable sorpresa d ela botifarrada. Ideal: un entrepa de botifarra boníssim amb el brou que entra de meravella. Un bon cop al porró de vi i a enfilar els darrers 12 km.

Primer tornem a tenir allò que deia el Perico Delgado del "falso llano", és a dir un pla que puja molt suaument i que ja ens va bé per anar fent la digestió. Després hi ha un parell de rampes però res de l'altre món. Paisatge fantàstic i amb el sol el fred ha desaparegut. Potser serà també perquè a la que veiem pla o baixadeta ens posem a córrer. Així que trotant trotant ens plantem al km 37  a l'Enclusa.

Passen de les 13.00h (són les 13:14h) i això d'arribar en 7h ho veig complicat, sobretot perquè ens resta una pujada final. Però tampoc es fa tan dura com pensàvem, així que quan arribem a dalt ens posem a córrer ja fins a Taradell al km 43,5. No sabem ben bé quan hem trigat (ho vaig mirar la GPS després i sembla que varen ser 7h i 2 minuts però segons el cronometre em varen sortir 6h 59 minuts) però tampoc era l'ojbectiu. La realitat és que ens hem sentit bé, la marxa ha estat preciosa i molt ben organitzada i el dia ha estat molt bo ja que tot i el fred no ha bufat vent i això sempre s'agraeix.

Sembla que aquí tancarem la temporada i segurament si no trobem res millor abans, ens prepararem per fe runa bona Viladrau-La Garriga 2011 el 13 de febrer, per anar obrint temporada i plantejar-nos nous reptes.

Doncs ja tenim una nova cursa provada pels Senderators! Aquest cop m’he arribat sense el Xavi, Raül, Jordi, ni cap company senderator, a Berga per participar a la Berga-Santpedor d’enguany, tot aprofitant el darrer dia d’estiuet de Sant Martí (recordeu que Sant Martí va ser el dia 11, o sigui que això s’acaba!)

  Bé, de fet el primer desplaçament del dia ha estat cap a Santpedor, doncs un cop aparcat el cotxe em pujaven cap a Berga en autocar a les 6 en punt del matí. I quan encara faltaven alguns minuts perquè fossin les 7 del matí, ens han donat la sortida, tot fent passar la tarja de control pel lector de codis de barres.

 Realment a la sortida feia força fred. A Santpedor el termòmetre del cotxe marcava 3 graus, o sigui que a Berga no crec que variés gaire... M’he abrigat bastant, 3 capes, tot i que sé d’algun senderator que no hagués baixat de 5. Molta gent a la sortida. De fet, a Internet les inscripcions s’havien tancat amb 610 apuntats, als quals s’havien d’afegir els que s’apuntaven directament a les botigues associades a l’Organització. Si no he sentit malament m’ha semblat entendre que n’hi havia més de mil. El tret diferencial d’aquest cursa, però, era el fet que es podia fer tant a peu com en bicicleta, i només una quarta part dels apuntats la feien a l’estil senderators.

He sortit corrent i a Casserres, km 13 aproximadament, ens han donat l’entrepà de botifarra. Tot i el fred el paisatge ràpidament s’ha animat amb la sortida del sol i els colors del bosc s’han tornat ataronjats i vermells recordant que ens trobem en plena tardor.

Fins al km 42 els camins que prenien les bicicletes i els caminadors eren diferents i només coincidien en els controls. A Viver i Serrateix ens han donat fruita i el sol començava a escalfar. Aviat m’he pogut quedar en màniga curta i seguir endavant fins Sant Cugat del Racó, bonic indret amb font inclosa on hem estat obsequiats amb més fruita. A Vilaredes, els camins convergien i tots els participants començàvem a coincidir pels mateixos camins. La veritat és que no m’ha agradat gaire l’experiència. Els darrers quilòmetres feien força baixada i moltes bicis baixaven a tota pastilla amb el perill de ser atropellat. Si a sobre hi sumem la pols que aixecaven en cada frenada, aquest tros se m’ha fet la mar de pesat.

Al final, molta gent a l’arribada esperant els familiars, doncs la majoria dels participants eren de la zona. Pels que no l’heu feta, i perquè us en pugueu fer una idea, dir-vos que aqueta cursa la definiria com una barreja entre la Marxassa i la Marxa dels Castells de la Segarra, però amb 55km i 3600m de desnivell acumulat. Finalment, i ja sabeu que això és el de menys en els Senderators, he trigat 6h 15min. Això sí, potser serà ja la darrera cursa “llarga” de la temporada, veritat?

Recordeu que podeu trobar tota la informació tècnica de la cursa a la web de Senderators: http://ca.senderators.com/berga-santpedor-2010

Companys, amics! El nostre amic Xeix ens ha fet arribar aquesta prova: les 24 hores d'Atletisme per la Marató de TV3. Ja sabeu que no acostumem a posar proves d'asfalt i de pista a la nostra web però crec que l'acció solidària bé s'ho mereix!

Aquesta prova es realitza a les pistes de Can Dragó i tot i que la prova estrella són les 24 hores corrent i a veure quants quilòmetres fas hi ha moltes modalitats com apunta la seva web http://www.corredors.cat/24hores/:

• 24h individuals: de 12:00h de dissabte a 12:00h de diumenge
• 24h per parelles: de 12:00h de dissabte a 12:00h de diumenge
• 24h per equips (3-6 components): de 12:00h de dissabte a 12:00h de diumenge
• 24h per equips (7-24 components): de 12:00h de dissabte a 12:00h de diumenge
• Cursa de 5.000m, a les 13:00h de dissabte
• 6 hores en pista, de 15:00h a 21:00h de dissabte
• Activitats Infantils a la gespa: Jocs d'atletisme de 15:30h a 17:00h de dissabte
• Xocolatada de 17:00h a 18:00h de dissabte
• Relleus 4 x 400 m.ll.: de 22:00h a 23:00h de dissabte
• Marató de Mitjanit: a les 00:00h de diumenge
• Eikiden de Mitjanit (Marató per relleus): a les 00:00h de diumenge
• Curses d'eliminació, de 09:00h a 10:00h de diumenge
• Cursa de 10.000m, a les 10:00h de diumenge

Nosaltres estem pensant en muntar un equip (o diversos de 3-6 persones) per passar-nos-ho bé i col·laborar amb la causa. A veure si us animeu!

Com alguns de vosaltres haureu vist, en el nostre portal de Senderators (www.senderators.com) en cadascuna de les fitxes de les marxes, caminades o ultratrails hi surt associat un índex de dificultat que hem creat. Tot i que l’índex podem dir és fruit d’una col·laboració entre el David Vernet (Sherpa Dave), l’Albert Velasco (Keymaker) i jo mateix (tenint en compte les enquestes realitzades a molts amics i companys de marxes del nostre entorn més proper) cal destacar per sobre de tots a l’Albert Velasco ja que tota la bateria de proves, el testing i l’evolució del mateix han estat fruit d’una part del seu estudi dins del projecte final de carrera.

La motivació per crear un índex propi ha estat, bàsicament, la constatació que els índexs que habitualment fem servir per avaluar el grau de dificultat o esforç d’una prova (l’índex de la FEEC o l’índex de la UTMB) creiem que són una bona aproximació però, alhora, són massa simples i es deixen factors importants que creiem que dificulten la duresa d’una prova.

No entrarem en explicar-vos la fórmula matemàtica exacta per a calcular l’Índex Senderators però si que volem donar-vos a conèixer els paràmetres que fem servir per fer aquest càlcul:

• Distància total (en metres): el recorregut de la prova.
• Desnivell positiu (en metres): desnivell en pujada acumulat.
• Distància recorreguda per sobre de 2000m d’altitud (en metres):  considerem un factor important que endureix molt una prova.
• Ponderació de desnivells: sense entrar en massa detalls per no avorrir-vos podem dir que aquest és un factor multiplicador que té en compte el % de desnivell dels trams de pujada. Això ho considerem rellevant, segons els nostres estudis, ja que no és el mateix, per exemple, pujar 700 metres en 12 km que fer-ho sobre una distància de 5km.

Fixeu-vos que si fem una comparativa amb els altres índex d’algunes marxes conegudes per a tots veureu que no hi ha diferències substancials però sí que l’índex Senderator fa força èmfasi en el desnivell i l’altitud de la prova i el seu % de desnivell. Per això intercanvia l’ordre d’algunes proves.

Per acabar potser també val la pena fer una categorització (molt personal això sí) de les proves, sempre partint que acostumen a ser proves de força distància i d’entrada dificultoses per gent que no hi estigui acostumada.

 Esperem les vostres opinions. Segur que ens ajuden a millorar o a ajustar algunes coses. Si voleu trobar més informació i índex de més marxes ja sabeu que les tenim a www.senderators.com. Ara recordeu que l'índex es calcula sempre a partir del track de la marxa. Si no tenim el track el portal no fa el càlcul.

Ah, aprofitem per comentar-vos que senderators.com som la Gemma (la culpable del disseny), el Pablo (el crack de SEO i programador), en Dave (que  a més de patejar-se marxes també es programador) i jo mateix, el Xavi, (que faig el que puc caminant a les marxes, escrivint els posts als blogs i picant les dades de les curses que em feu arribar). També tenim a col·laboradors al blog per escriure (com el Quique, l'Ignasi, el Raül, la Dolo o el Japo) i estaríem encantats que qualsevol de vosaltres s'animi a escriure cròniques de marxes, rutes o caminades que vulgueu.

Classificació Oficial Absoluta 2010 (10 primers)

Només una breu entrada per comentar-vos que després de buscar per aquests móns d'Internet informació sobre les 100 Milles de l'Himalaya hem pogut saber que en la classificació femenina (on estaven les nostres amigues) ha estat guanyada per la Mònica Aguilera (la gran campiona de la Marató Des Sables 2010 entre altres). Però la Txell, la Txell Llinàs, la "nostra" Txell com diem amb el Jordi Japo, la Txell del GELS, ha estat segona!

Espero que els companys de http://www.sleepmonsters.com/ i el propietari de la foto, en Rob Howard, no s'enfadi però em feia il·lusió poder posar una foto de la Txell, amb la Mònica, a l'arriba de les 5a etapa de les 100 milles. També pel que he vist han acabat com unes campiones l'Elvira i la Txell Martí! Felicitats a totes.

Esperem que quan tornin poder xerrar amb totes elles.