Transvulcania 2011: la crònica (Part III i final)

I des de Roque de los Muchachos cap avall!! Cap avall?? el concepte de cap avall en muntanya és una mica estrany. Doncs abans de baixar vàrem trobar uns quants "repechones" que a 2200 metres fan mal de veritat, sobretot perquè no ens els esperàvem.

Però res, ens quedava la friolera de 2400 metres de desnivell negatiu fins arribar a Tazacorte al mar i això ens acabaria de trinxar les cames. Així que a un ritme alt per nosaltres vàrem anar fent i anar baixant. Primer la baixada, tot i ser inclinada i per corriols era relativament còmode i poc tècnica. Així vàrem posar-nos per sota els 1500 metres d'altitud i va tornar la boira humida, cosa que vàrem agrair poder truere'ns el sol implacable de sobre.

I d'aquesta manera ens vàrem plantar el Josep i jo al següent contro, al km 71 a la torreta forestal a 1100 metres d'altitud. Semblava que havíem recuperat el ritme i que la cosa pintava ja molt bé per poder dir que la ultratrail ja la veiem amb molt bones possibilitats d'acabar-la. Així que amb les vistes al fons de tot de Tazacorte i amb els darrers rajos de sol vàrem enfilar cap avall. Però ara el terreny s'havia tornat vertical i molt pedregós i tècnic. Calia anar amb compte no sigui que tot el que hem guanyat ho perdem en una caiguda tonta.

Baixa i baixa i baixa. I arribem a l'entrada de Tazacorte. Bé a la carretera. I encara estem a més de 600 metres!! això no s'acaba mai. Però la gent torna a aparèixer i tornar a animar de valent. I nosaltres cap avall. Just abans de començar la darrera baixada cap el port ens posem el frontal doncs ja no s'hi veu gaire res. I llavors per acabar de petar les cames una baixada per asfalt duríssima i el famós camí "del fortín"...un camí empedrat que zigzagueja i tot i que veus el port i el control no hi arribes mai de la vida!

Quan arribem a baix ara veiem que ho tenim! Estem a Tazacorte, km 77, al port. La gent ens aplaudeix com si fóssim els primers. Premien el nostre esforç. nosaltres no ens cansem de donar les gràcies. Ens reben uns nens que ens porten fins al control. Fem els dos darrers gots de Coca Cola i veiem que tenim un parell d'hores llargues de marge per arribar a Llanos d'Aridane. Però això està a 340 metres i ens espera una darrera pujada cap a la glòria.

I la glòria sempre costa d'aconseguir. Quina pujada! Només eren 340 metres i sobre el nivell del mar. Però el cansament ens els van fer suar de veritat. Ara, l'entrada a Llanos d'Aridane una meravella. L'entrada és per una avinguda d'un quilòmetre i mig aproximadament. Doncs tota la gent amb la que ens creuàvemens aplaudia i animava. I quan vàrem arribar al final amb la catifa vermella, la música i de gent a tope em va recordar els entrades de Chamonix quan la gent fa la ultratrail del Montblanc!! Però aquest cop éem el Josep i jo els que picàvem les mans i passàvem pel mig. 83 km i 8500 metres de desnivell acumulat més enllà, a les 23:02 de la nit, després de 17 hores d'ultratrail vàrem poder abraçar-nos als nostres amics i companys.

I com sempre aquells detalls que fan aquest tipus de proves diferent: quan vaig arribar estava per allí la Mònica Aguilera, la campiona, la que havia arribat 7 hores abans que nosaltres. I ens va felicitar i ens va indicar on estava el menjar. Enteneu ara una mica perquè aquesta gent és diferent. No guanyem diners, patim i ens meravellem de l'entorn. Però això ho fan tant els primers com els darrers de la prova. Per això "el dolor físic acaba desapareixent però la glòria és eterna".