Trekking Internacional Alcoi

Ara feia dies que no escrivia cap post de les meves aventures... aquí va la darrera!

El passat dissabte dia 13 de febrer el senderator Raül i jo mateix vam participar per primera i darrera vegada al Trekking Internacional Ciutat d’Alcoi (el motiu que sigui la darrera vegada ho descobrireu quan aneu llegint). Com que la sortida es donava el dissabte a les 9h vam decidir marxar cap a Alcoi el dia abans i quedar-nos a dormir allà. Ens separaven uns 480 km de cotxe fins el nostre destí.

La primera cosa que ja ens va donar mala espina és la imprecisió a l’hora de donar el punt de sortida. L’única indicació que teníem era que el poliesportiu es trobava a prop del camp de l’Alcoià… Amb aquestes dades pensava que ens trobaríem davant d’un poliesportiu gran i que no hi hauria dificultat per trobar-lo… Doncs res d’això: el poliesportiu era una pista “multiusos” de futbol sala que a més d’un que no era de la zona li va costar temps i paciència esbrinar la seva situació.

Un cop allà ens van fer lliurament d’una samarreta i d’un dorsal sense cap utilitat posterior, i quan quedaven 5 minuts per començar, i encertant-se la previsió que hi havia, va començar a nevar amb ganes (podeu veure al senderator Raül amb el cap blanc).

Sense puntualitat, a les 9:08h, es va donar la sortida, primer als participants en bicicleta i posteriorment als caminadors/corredors. Entre tots devíem ser uns 300 participants.

A la sortida vaig preguntar a l’Organització si la cursa estaba ben marcada i quin marcatge era l’utilitzat. Què m’havien de dir! Doncs que sí, “con tarjetas de color rosado/rojo como la de los árbitros”.

Un cop començada la cursa em vaig fixar si el marcatge era el que m’havien dit. Cap al segon quilòmetre vaig trobar una d’aquestes targetes però a partir d’aquí, i fins al primer control, no és que la cursa estigués mal marcada, sinó que senzillament no estava marcada! Ja ens veieu seguint a la gent que li sonava el recorregut d’altres anys… Per si fos poc, el primer control no es trobava segons deia el full de ruta, sinó 4km més enllà.

Pel que fa als controls no feien gaire patxoca. El primer el solventaven amb un entrepà d’embotit preparat i embolicat amb un farcell de plàstic, que no feia gaire pinta d’haver-se preparat el metix dia. Posteriorment, una barreta de cereals i un plàtan va ser el que ens vam anar trobant pel camí.

A partir del primer control la nevada encara es va intensificar més. Hi havia moments en què era difícil avançar. També em vaig enterar en aquest punt que algunes marques estaven pintades a terra amb fletxes verdes. Naturalment, suposo haguéssiu posat la mateixa cara que jo: com es poden identificar unes marques a terra quan està tot cobert de neu? Total, a partir d’aquí va ser una mica “anar fent com es pugui”. Tots els participants en bicicleta havien abandonat o tornat cap a Alcoi, mentre que pel que em van dir en un control, la meitat dels participants a peu ja havien plegat. En el tercer control ens van informar que la cursa estava suspesa (no per la Organització, sinó per recomanació de Protecció Civil). La part amb més alçada venia a la segona part de la cursa i ens deien que era innaccessible per la neu. Ens van comunicar que a partir del 5è control no es podria continuar, que intentéssim arribar allà o...

Així, vam arribar al 4t control, situat aproximadament al km 40. En aquell moment acabàvem de travessar una carretera i l’havíem seguit força estona amb la part més intensa de la nevada. Estàvem completament arrebossats de neu! També us podem dir que vam utilitzar tota la roba que portàvem, incloent un tapaboques que ens tapava tota la cara i només ens deixava els ulls a l’aire.

Un cop al control, ens van indicar el camí a seguir cap al cinquè control. Imagineu, es tractava d’endinsar-se en la muntanya, sense cap marca, doncs estaven totalment tapades per la neu. Els propis voluntaris del control no sortien ni del cotxe i ens van dir que no veien gaire clar ni coneixien el camí que ens venia a continuació.

Després de parlar-ho amb la gent que ens vam trobar, alguns identificant-se d’Alacant i altres de Madrid, vam concloure que era una bogeria continuar doncs ens perdríem segur (la organització no va proporcionar cap llibre de ruta que ens servís). Llavors, vam indicar al control que no podíem continuar cap dels participants i que enviessin algú a buscar tota la gent. La resposta va ser que no hi havia ni cobertura de mòbil ni bateria als walkies que portaven... penós. Algú va pensar en aquells moments en penjar a tota l’Organització...

Estàvem sota zero i nevava molt. Havíem de fer alguna cosa doncs ens estàvem congelant. L’home que es va atendre al control es va posar dins del cotxe i llestos. La resta, allí palplantats... Vam preguntar si algú de la zona coneixia cap a on anava la carretera que acabàvem de travessar i vam descobrir que al cap de 15km sortia cap a Alcoi. Així, que la vam agafar i ja ens veieu a uns 30 participants corrents a ritme constant per la carretera... Vam intentar fer autostop però cada vegada ho veia més difícil doncs la carretera estava coberta de neu i sense cadenes veia poc probable que els cotxes poguessin circular. Finalment, vam tenir sort i vam poder pujar a un cotxe, que circulant molt a poc a poc, ens va deixar fins a l’arribada. Des d’aquí moltíssimes gràcies a les persones anònimes que van anar recollint a tots els participants!

Bé, l’experiència diuen que és un grau. I sabem que aquesta cursa no la tornarem a fer, però la veritat, després de veure el que va succeir, dubto que algú dels que érem es vulgui apuntar l’any vinent. Això no treu que tornem algun dia a Alcoi, potser per fer la Ultratrail Muntanyes d’Alacant, que crec que pinta molt millor. El temps ho dirà!